Iglésia parroquial de La nostra Senyora de l'Asunción (Catí)
La iglésia parroquial de La nostra Senyora de l'Asunción de Catí es troba situada entre la plaça de l'Iglésia i el carrer Major del terme municipal, lloc este últim en el que es troben ubicades atres construccions emblemàtiques d'época medieval com la Casa de la Vila (també coneguda com a Llonja) o el Palau dels Miralles. El temple, dedicat a l'Asunción de la Verge, és un dels edificis més rellevants del conjunt històric artístic de Catí, declarat be d'interés cultural el 3 de decembre de 2004.[1]
Tipologia constructiva
[editar | editar còdic]Construïda en pedra de sellar i mampostería, entre els sigles XIII i XVIII, el temple és un magnífic eixemple de parròquia de repoblament cristià. La seua construcció es va iniciar en el XIII, seguint el sistema constructiu d'arcs de diafragma en techumbre de fusta. Esta tipologia va ser molt comuna en les comarques septentrionals de la Comunitat Valenciana (Els Ports de Morella i el Maestrazgo) conservant-se atres eixemples casi idèntics en disposició, dimensions i fàbriques com les parròquies de Vallibona i Sant Joan de Morella.[2]
A esta estructura primitiva de nau única (32 x 10,5 m) en testero recte, es varen afegir durant els sigles XIV i XV diverses capelles laterals que no varen aplegar a desvirtuar el sentit d'espai únic que posseïx el temple originari. La primera en ser alçada va ser la de Sant Blas, en l'any 1354, seguida de les de San Miguel i Sant Pedro Apòstol, de 1377, realisada per Bertomeu Duren per a la família Montserrat. En 1389 Jaume Sans va construir la capella de Sant Martín, patró de Catí, i en 1447 es va alçar la capella dels Sants Juanes a instàncies de la família Sentjoan. En 1448 Pedro Crespo construïx la coneguda com a primera capella de la Passió, que després passarà a cridar-se de Sant Pedro Màrtir i Sant Lorenzo, realisada a costa de la família Espígol en 1460. En l'any 1451 Pedro Crespo i Antonio Arbó edifiquen la que es coneix com a segona capella de la Passió en els arcs de la qual podem vore distints elements de la Passió de Crist. En l'any 1937 quatre de les capelles laterals del costat del evangelio es varen derribar en la finalitat d'eixamplar el carrer Major.
D'época medieval destaca la portada del costat nort, situada en el carrer Major, de tradició romànica que pertanyent a l'edifici primitiu alçat en el XIII. Posseïx dos arquivolta planes de mig punt en vores achaflanados i guardapolvos. Les impostes presenten una decoració vegetal i zoomorfa en la que es troben representats alguns tipos de cuadrúpedos i un dragó. També resulta interessant la senzilla portada del costat meridional, l'eixecució del qual deu situar-se a finals d'el XV o començos d'el XVI, presentant un gran arc de mig punt format per larguísimas dovelas i guardapolvos pla. Les obres de restauració efectuades recentment en el temple per la Fundació La Llum de les Imàgens, han tret a la llum en el presbiteri de l'iglésia una part del primitiu alfarje medieval de fusta que durant sigles va permanéixer amagat per una volta tabicada de rajola.
-
Portada romànica de finals d'el XIII situada en el carrer Major
-
Decoració de la capella de la Passió. Pedro Crespo i Antonio Arbó
-
Alfarje medieval descobert en la recent restauració de l'edifici
-
Portada principal del costat meridional en la plaça de l'Iglésia
Reformes posteriors
[editar | editar còdic]A lo llarcs dels sigles es varen realisar en la parròquia diferents intervencions arquitectòniques que varen modificar el seu primitiu aspecte. En el XVII, entre totes, la més cridanera i que va canviar en gran medida l'aspecte interior del temple va ser la construcció d'una volta tabicada en forma de canó en lunetos i decorada en la tècnica del esgrafiado. Esta decoració d'esgrafiados permaneixia amagada despuix de vàries capes de pintura blanca i, en l'any 2013, va ser recuperada en la seua integritat en els treballs de restauració de l'edifici, realisats per la Fundació La Llum de les Imàgens. En ella hui es pot apreciar una rica decoració en simbologia cristiana, en la que abunden els motius vegetals i diferents elements extrets del bestiario medieval.
Atres reformes efectuades en el XVII varen ser la construcció de la balaustrada del cor (1609) i el campanar (1615) pel mestre cantero Pedro del Sol.
També en el XVII (1683) es va realisar el rellonge de sol pintat sobre la porta del costat meridional, que va ser restaurat en l'any 2008 per la Fundació Blasco d'Alagón. Orientat a la vertent est, senyala l'hora solar diària, des de l'eixida del sol al migdia, a través de la distinta orientació i llongitut de l'ombra que proyecta la vareta o gnòmon. Les llínees horàries indiquen l'evolució diürna del sol (360.º sobre l'esfera terrestre per a 24 hores, és dir, 15.º en una hora). Per la seua decoració i el seu traçat, és un dels rellonges de sol més interessants dels que es conserven en la província de Castelló posat que, ademés de les hores, també mostra els equinoccios, els solsticis i els signes del zodíac.
En el XVIII es va portar a terme una de les reformes més importants: la construcció de la capella de la Comunió, els treballs de la qual es varen iniciar el 3 de maig de 1642 a instàncies del pare Francisco Celma.[3] Encara que la seua fàbrica i el seu aspecte exterior són senzills, en el seu interior posseïx un important conjunt pictòric a la fresca realisada pel sanmatevano Pascual Mespletera, l'activitat del qual està documentada en Catí entre els anys 1737 i 1746. Mespletera va realisar les pintures entre els anys 1744 i 1747, seguint un programa ideat pel pare Celma, representant una exaltació del santíssim sacrament de la Eucaristía. En l'espai central de la volta interior de la capella figura un cáliz en una hòstia consagrada circundada de rajos i flanquejada per dos àngels portant incensarios. En la part inferior figura Sant Tomás d'Aquino, com a Doctor Angélico, invitant a tots els sants de l'Iglésia catòlica a la celebració eucarística. En el corteig celestial figuren nou àngels donzells portant filacterias en la vora del Panis Angelicus.
-
Vista del campanar de la parròquia des del carrer Major
-
Detall de les voltes en la decoració d'esgrafiados barrocs
-
Rellonge de sol situat en la portada d'accés de la plaça de l'Iglésia
-
Frontera i porta d'ingrés a la capella de la Comunió
-
Bajorrelieve de temàtica eucarística esculpido en la frontera de la capella de la Comunió
-
Detall de les pintures realisades per Pascual Mespletera en la volta de la capella de la Comunió
Tesor parroquial
[editar | editar còdic]La parròquia atesora un important conjunt de bens mobles entre els que destaca el Retaule de Sant Lorenzo i Sant Pedro de Verona, un dels escassos retaules medievals que es conserva en el mateix temple per al que va ser concebut. Segons un document notarial, datat el 23 de giner de 1460, va ser concertat per Ramón Sanjoan, albacea del mercader Joan Espígol, en el pintor valencià Jaume Baço “Jacomart”, encara que la seua eixecució final va ser realisada per Juan Rexach (Joan Reixach). Segons l'encàrrec, l'obra devia realisar-se en el determini d'un any, devia medir dèu pams d'ample i tretze d'alt, i tenia que estar decorada i pintada en bons colors, pel preu de cuarenta y dos lliures i dèu sòus. En el mechó havia de tindre el Crucifix, a un costat la Verge María, a l'atre Sant Joan Evangeliste. En mig del retaule Sant Lorenzo i Sant Pedro Màrtir, de l'Orde de Predicadores i a un costat i un atre dos històries dels mencionats sants. En el bancal, la Pietat; a la dreta la Verge María i a l'esquerra Sant Joan, Santa Lucía i Sant Agustín. Varen ser testics Jaime Sastre i Sancho Aznar. Se li coneix com a retaule de Sant Pedro Màrtir i també com a retaule Espígol, perqué es va pagar en els seus bens. En l'extrem dret de la predela està representat Vicent Ferrer que acabava de ser canonizado pel papa valencià Calixto III.
D'época medieval en la parròquia també es conserven atres obres com el Peiró dels Avinyó, creu de caràcter funerari realisada en pedra en l'any 1374 per Giacomo Avinyó, traslladada en 1911 des de l'antic cementeri.
En orfebreria destaquen diferents peces atribuïdes a l'orfebre morellano Joan Santalinea com una Creu de rogatives (ca. 1430), un portaviático en crismera i la magnífica Cruz procesional major (118 x 56’3 cm), realisada en argent sobredorada en l'últim terç d'el XV. d'el XVIII són diferents obres eixides del taller dels Piñol, orfebres oriunts de Vinaròs, entre les que descollen una Custòdia eucarística d'Antonio Piñol (1792) i un joc de tres llànties votives (dos situades en el presbiteri i una en la capella de la Comunió) que varen ser entregades a la parròquia en 1802 per Vicent Sanjuan. En el presbiteri de l'iglésia es conserva part de l'antiga sillería del cor, realisada en l'any 1795 per l'escultor Josep Gisbert, en la que en una série de medallones en bajorrelieve apareixen representats Crist i els dotze apòstols.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Zaragozá Català, Arturo. «Experimentació arquitectònica en la frontera medieval valenciana: Morella i Benifassà», La memòria daurada. Obradors de Morella XIII-XVI, Fundació Blasco d'Alagón, Morella, 2003, pp. 55–93.
- Zaragozá Català, Arturo i Gil Saura, Yolanda. «Obradores i tallers en el Maestrazgo de Montesa. Sigles XIII-XVIII», Pulchra Magistri. L’esplendor del Maestrat a Castelló, Valéncia, Generalitat Valenciana, 2013, pp. 134–159.
- Puig Puig, J. Història breu i documentada de la Real Vila de Catí, Diputació de Castelló, Castelló, 1970.
- Puig Puig, J, «Pintors en Catí», Bolletí de la Societat Castellonenca de Cultura, n.º 20, 1944, pp. 114–119.
- Gil Saura, Yolanda. Arquitectura barroca en Castelló, Castelló, Diputació de Castelló, 2004.
- Gil Saura, Yolanda. «Mostres, tallats i trepes. Algunes notes sobre els esgrafiados valencians», Lexicon, 10-11, 2010, pp. 25–40.
- Celma, Francisco. Història del Santuari de La nostra Senyora de la Misericòrdia i de la Font de la Vellà, Valéncia, 1759, pp. 24–31 i 73-82.
- Marque García, Víctor. «La pintura en els territoris valencians del bisbat de Tortosa», Pulchra Magistri. L’esplendor del Maestrat a Castelló, Valéncia, Generalitat Valenciana, 2013.
- Orfebreria i ornaments de l’església parroquial de Catí, Catí, 2008.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Iglésia parroquial de La nostra Senyora de l'Asunción (Catí).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Iglesia parroquial de Nuestra Señora de la Asunción (Catí)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.