Incident de Corfú
El incident de Corfú va ser una crisis diplomàtica que va enfrontar al Regne de Grècia i al Regne d'Itàlia en 1923.
Desencadenamiento de la crisis
[editar | editar còdic]Grècia i Albània varen dur una disputa fronteriça a la Conferència d'Embaixadors, que va crear una comissió per a determinar els llímits,[1] autorisada per la Societat de Nacions per a resoldre el conflicte. Uns quants països (incloent Itàlia) varen proporcionar menuts destacaments de soldats per a ajudar a la comissió a fer l'enquesta.
El 27 d'agost de 1923 el general italià Enrico Tellini —president de la comissió fronteriça—,[1] tres dels seus ajudants i un traductor albanés varen ser assessinats per agressors desconeguts (segons algunes fonts per nacionalistes grecs; segons unes atres, per nacionalistes albanés) prop de Zepi en la carretera que unia Ioánina i Kakavia (territori grec propenc a la frontera albanesa).[2][3] Mai es va aplegar a conéixer l'identitat ni els motius dels assessinats.[4][3] Itàlia, que havia pres partit per Albània en la delimitació de les fronteres d'esta en Yugoslàvia i Grècia, va considerar en tot cas que el crim tenia fins polítics i que els assessins eren bandes pagades per Grècia.[5]
La publicació de la notícia dels assessinats va causar gran indignació en Itàlia, atizada per la prensa; va haver manifestacions i varis consulats grecs varen sofrir atacs.[6] Despuix d'intentar en va obtindre el respal incondicional de França i el Regne Unit a les compensació que decidira impondre a Grècia, Itàlia va fer aplegar un ultimàtum a Grècia el 29 de agost de 1923 en una série de condicions, que esta va rebujar al sendemà.[7][3] Mussolini va reaccionar ordenant l'immediata ocupació de l'illa de Corfú el dia 31.[7] Entre les reclamacions italianes estaven la de capcionar als assessins en cinc dies i ajusticiarlos, pagar una indemnisació de cinquanta millons de lires i permetre que Itàlia participara en l'investigació del crim.[8] Era la primera volta, des de que es fera en el poder en octubre de l'any anterior, que Mussolini adoptava una política exterior agressiva.[9] Era també la primera gran crisis que va deure afrontar la Societat de Nacions.[1]
L'esquadra italiana, que va aplegar tart a l'illa, va exigir al punt la rendició de les autoritats gregues; com estes varen solicitar temps per a decidir-se i l'ultimàtum militar va caducar —el representant italià havia concedit a penes mija hora—, els bucs varen començar a bombardejar.[10][11] L'almirant italià, no obstant, tenia orde de no amprar la força llevat que els grecs es resistiren a l'ocupació, que no va ser el cas.[11] En sèt minuts, lo que els grecs varen tardar en rendir-se puix carien[1] de defenses, els italians varen disparar trentacinc proyectils que varen causar setze morts i entorn a cinquanta ferits.[10][11] La violenta invasió va canviar el sentir de l'opinió pública internacional, que fins a llavors havia pres partit per Itàlia, commocionada pels assessinats.[12]
En general, l'assessinat de Tellini es considera un pretext per a ocultar el verdader motiu de l'invasió: la posició estratègica de Corfú en l'entrada del Adriático.[3] Itàlia sospesava ya des de finals de juliol apoderar-se de l'illa davant les tirants relaciones en Grècia degudes a les disputes fronterices entre esta i Albània i a la possessió italiana del Dodecaneso —arrebatat al imperi otomà en la guerra de 1911-1912 i la possessió de la qual havia confirmat en la recent Conferència de Lausana—.[13]
Crisis internacional
[editar | editar còdic]Grècia va dur el cas a la Societat de Nacions entre l'1 i el 4 de setembre,[14] que inicialment va condenar l'ocupació italiana. Itàlia, per la seua banda, va negar que la Societat tinguera competència per a tractar la crisis i va amenaçar en retirar-se de l'organisació.[14][11] La conferència va assumir la culpabilitat de Grècia el 5 de setembre i va exigir una série d'accions al Govern grec, que les va acceptar el dia 9.[14]
La clau de la crisis va ser l'actitut de França,[15] temerosa de perdre el respal italià en mig de la crisis en Alemània per l'ocupació del Ruhr i de que Berlín poguera presentar-se davant la Societat de Nacions com Grècia.[16][17] El respal italià era fonamental per a que França tinguera majoria en la Comissió d'Indemnisacions de guerra, en la que estaven representats ademés el Regne Unit i Bèlgica.[15] França desijava a un temps calmar l'indignació dels seus aliats de l'Europa oriental, descontents en l'actitut italiana, i evitar[18] tota humiliació a Mussolini.[16][19] Per a França, la Societat era un mer instrument contra Alemània i el seu interés per no enujar a Itàlia va fer que tractara de que no anara la Societat sino la Conferència d'Embaixadors, la que bregara en l'assunt.[20][19] El Regne Unit va tractar, pel contrari i infructuosament, de que anara la Societat la que tractara la crisis i va aplegar a sospesar l'imposició de sancions o una intervenció naval contra Itàlia,[21] pero únicament en participació francesa; França, per la seua banda, va refusar les dos possibilitats.[22] Sense respal francés, el Regne Unit va decidir el 10 de setembre no insistir que anara la Societat de Nacions la que tractara la crisis.[23] Entre el dia 10 i el 13, la Conferència d'Embaixadors va dispondre el pla d'evacuació de Corfú.[24] Itàlia es avino a abandonar l'illa el mateix dia 13 de setembre, en acabant de que l'Armada comunicara al Govern la vulnerabilitat del país davant una possible guerra en el Regne Unit, Yugoslàvia i Grècia.[11]
La Societat va acceptar entre el 17 i el 18 de setembre deixar en mans de la Conferència d'Embaixadors, i Itàlia i Grècia varen acceptar que la decisió d'esta fora vinculant.[24][25] La Societat va presentar una proposta de solució que va ser rebujada pel representant italià, pero que, comunicada a la Conferència d'Embaixadors, va servir de borrador per a la fòrmula de resolució de la crisis que esta va plantejar després.[26] La Conferència en gran part va acceptar les peticions nominals italianes i va impondre a Grècia sis condicions:[27]
Devia disculpara en els embaixadors d'Itàlia, França i el Regne Unit. La seua flota devia disparar una salva de honor a les esquadres aliades, que estes replicarien. Devia permetre l'activitat d'una comissió d'investigació despachada per la conferència. Devia aprestarse a pagar fins a cinquanta millons de lires si l'investigació establia que hi havia hagut negligència en l'investigació del crim i en la persecució dels assessins. Devia celebrar un funeral en honor dels fallits en Atenes a la que devia assistir el Govern grec en ple Devia rendir honors als fallits quan s'embarcaren els seus cadàvers en Préveza camí d'Itàlia.
Grècia les va acceptar.[28] Pese a l'ambigüitat de les primeres impressions de la comissió d'investigació, els embaixadors varen decidir el 25 de setembre que Itàlia rebera els cinquanta millons de lires, la màxima penalisació prevista.[24][29]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Yearwood, 1986, p. 559.
- ↑ Fancs, 1965, p. XV.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Blatt, 1988, p. 235.
- ↑ Fancs, 1965, pp. 32, 39.
- ↑ Fancs, 1965, p. 39.
- ↑ Fancs, 1965, p. 54.
- ↑ 7,0 7,1 Fancs, 1965, pp. XV, 67.
- ↑ Blatt, 1988, pp. 235-236.
- ↑ Blatt, 1988, p. 234.
- ↑ 10,0 10,1 Fancs, 1965, p. 78.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Blatt, 1988, p. 236.
- ↑ Fancs, 1965, p. 80.
- ↑ Blatt, 1988, pp. 234-235.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 Fancs, 1965, p. XVI.
- ↑ 15,0 15,1 Blatt, 1988, p. 237.
- ↑ 16,0 16,1 Fancs, 1965, p. 88.
- ↑ Blatt, 1988, p. 243.
- ↑ Yearwood, 1986, p. 565.
- ↑ 19,0 19,1 Blatt, 1988, p. 241.
- ↑ Fancs, 1965, p. 123.
- ↑ Yearwood, 1986, p. 564.
- ↑ Fancs, 1965, p. 178.
- ↑ Fancs, 1965, pp. XVI-XVII.
- ↑ 24,0 24,1 24,2 Fancs, 1965, p. XVII.
- ↑ Yearwood, 1986, p. 560.
- ↑ Yearwood, 1986, p. 566.
- ↑ Fancs, 1965, pp. 209-210.
- ↑ Fancs, 1965, p. 206.
- ↑ Yearwood, 1986, p. 570.
Bibliografia
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Incidente de Corfú» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.