Anar al contingut

Conferència d'Embaixadors

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Council-of-Ambassadors-map.png
Membres del Consell d'Embaixadors (en blau) i observadors (en roig) en 1919, en fronteres de 1921.

La Conferència d'Embaixadors de les Principals Potències Aliades i AssociadesConferencia de Embajadores de las Principales Potencias Aliadas y Asociadasde facto a la Lliga de les Nacions com un dels seus òrguens rectors. Va estar menys activa despuix dels Tractats de Locarno de 1925 i formalment va deixar d'existir en 1931.[1]

La Conferència estava composta pels embaixadors de Gran Bretanya, Itàlia i Japó acreditats en París i el ministre d'assunts exteriors francés. l'embaixador d'Estats Units assistia com a observador perque Estats Units no era part oficial en el Tractat de Versalles. Jules Laroche i el diplomàtic francés René Massigli varen ser els seus secretaris generals.[1] Estava presidida pel ministre d'Assunts Exteriors de França (Georges Clemenceau, Raymond Poincaré o Aristide Briand).

Va ser creada per a fer complir els tractats de pau i per a mediar en diverses disputes territorials entre estats europeus.[1] Algunes de les regions disputades gestionades per la Conferència varen incloure Cieszyn Silesia (Zaolzie, entre Polònia i Checoslovàquia), la regió de Vilna (entre Polònia i Lituània), el Territori de Memel (entre Alemània i Lituània) i l'Incident de Corfú (entre Itàlia i Grècia). Una de les seues principals decisions territorials es va prendre el 15 de març de 1923, en reconéixer les fronteres orientals de Polònia creades despuix de la guerra polac-soviètica de 1920.[2] Va ser la Lliga de les Nacions qui va nomenar a la Conferència per a fer-se càrrec de la disputa fronteriça grega - albanesa que es va convertir en l'Incident de Corfú de 1923.

La Conferència d'Embaixadors es contradia en l'existència d'un secretariat general i una série de comités i comissions que treballaven com a assessors permanents o a voltes per a casos concrets.[3]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 1,2 Boyce, Robert W. D. (1998). French Foreign and Defence Policy, 1918-1940: The Decline and Fall of a Great Power, Routlege, p. 133. ISBN 978-0-203-97922-8.
  2. Text en League of Nations Treaty Séries, vol. 15, pp. 260-265.
  3. Gerhard Paul Pink (1942). The Conference of ambassadors (Paris 1920-1931) its history, the theoretical aspect of its work, and its plau in international organization, Geneva research centre, p. 18.


Referències

[editar | editar còdic]