Incident de Pristina
El Incident de l'Aeroport de Pristina va ser un enfrontament ocorregut en juny de 1999 en Pristina, entre les forces de l'OTAN i les forces russes pel control del aeroport internacional de la ciutat, en el periodo immediat del fi de la guerra de Kosovo. Tropes russes varen ocupar l'aeroport abans de l'arribada de la Força Multinacional de Seguritat en Kosovo, generant una tensa crisis que va ser solucionada de forma pacífica.
Trasfondo
[editar | editar còdic]La Guerra de Kosovo va finalisar el 10 de juny de 1999, despuix de la qual cosa una força conjunta de manteniment de la pau entre Rússia i la OTAN va ser establida en Kosovo. Rússia havia esperat rebre el seu propi sector de control independent de la OTAN i el govern rus es va molestar quan este li va ser negat. Existien preocupacions de que un sector separat rus podria donar pas a una partició de Kosovo entre un nort controlat pels serbis i un sur pels albanés.[1]
Durant els primers dies de març de 1999 les Forces Aliades de Reacció Ràpida de la OTAN varen ser desplegades en Skopie, Macedònia. El propòsit era brindar un comando unificat de la OTAN per a un número de contingents, incloent un batalló nortamericà que havia estat en Macedònia per alguns anys, junt en els nouvinguts batallons britànics, alemans, francesos i italians. La força de la OTAN va ser nomenada com Força Multinacional de Seguritat en Kosovo (KFOR), sent el seu comandant el Tinent General Mike Jackson, i el seu oficial superior l'Almirant nortamericà James O. Ellis, comandant de la OTAN per a Europa, en base en Nàpols. Ellis responia davant el General Wesley Clark, Comandant Suprem Aliat en Europa. En la pràctica Clark va passar per alt a Ellis, parlant directament en Jackson.[1]
L'incident
[editar | editar còdic]En hores del matí de l'11 de juny de 1999, una columna d'uns trenta vehículs blindats russos, duent a uns 250 soldats que formaven part de la Fuerza Multinacional de Seguridad en Kosovo (SFOR), es va traslladar cap a Sèrbia. Açò va ser confirmat pel Quarter Suprem de l'Aliança en Europa i per fotografies de la CNN que mostraven com les forces russes havien pintat rústicamente en els seus vehículs les sigles KFOR, que abans dien SFOR. Es va assumir que la columna es dirigia cap a l'aeroport internacional de Pristina, alvançant-se a l'arribada de les forces de la OTAN.[2]
En enterar-se del desplegament, el General Clark, va cridar al Secretari General de la OTAN, Javier Solana, qui li va dir que hi havia una situació de transferència d'autoritat en l'àrea. Despuix d'açò, Clark va ordenar a un contingent de paracaigudistes britànics i francesos traslladar-se en helicòpter per a prendre l'aeroport per la força. A varis oficials els preocupava sériament que les forces sèrbies pogueren disparar contra els helicòpters, i que una intervenció en Kosovo abans del hora acordada poguera fer que els serbis es retiraren de l'acort. Si la força aerotransportada s'haguera trobat en problemes, hauria segut molt difícil aplegar a ells per terra a través del montanyós terreny kosovar, en a on se sabia que els ponts i túnels estaven preparats per a ser demolits en qualsevol moment.
Com esta operació de repren/reprén de l'aeroport hauria estat fòra de l'acort recentment firmat per a que les forces de la OTAN es traslladaren a Kosovo al sendemà, els governs nacionals tenien el dret de retirar les seues forces de l'operació, per lo que França va retirar als seus hòmens. Les tropes britàniques varen esperar tota la vesprada en un camp de dacsa junt als seus helicòpters Chinook, abans de retirar-se en preparació al seu trasllat a Kosovo al sendemà.[2]
A les 5:00 a. m. del 12 de juny, la 5.ª Brigada Aerotransportada britànica va començar a volar a Kosovo des de Skopie per a assegurar la Gola de Kaçanik, un desfiladero de 16 quilómetros pel que passaria la 4.ª Brigada Blindada cap a Pristina. Des d'allí, les tropes de reconeiximent britàniques varen ser dirigides pel Capità britànic James Blunt. Les primeres tropes de la OTAN que varen entrar en Pristina eixe dia varen ser les forces especials noruegues del Forsvarets Spesialkommando i els soldats del SAS 22 britànic, encara que, per a vergonya de la OTAN, les tropes russes varen aplegar primer a l'aeroport.
Els soldats noruecs varen ser els primers en contactar a les tropes russes en l'aeroport i informar dels acontenyiments al Tinent Coronel Jackson.[3] Jackson va volar en helicòpter a Pristina de nit per a celebrar una conferència de prensa i després es va reunir en el General Víctor Zavarzin, que comandaba la chicoteta força russa en l'aeroport. Vàries fonts senyalen que, junt a Zavarzin, es trobava un alt oficial dels Spetsnaz, qui rebia órdens directes del GNU i qui era el verdader comandant de la missió. Durant la reunió, que es va donar baix una forta tormenta en el destruït terminal de l'aeroport, Jackson va compartir anècdotes i una botella de whisky en Zavarzin, la qual cosa va disminuir en gran medida la tensió de l'ambient.
Eixa nit, Clark encara semblava obsessionat en la possibilitat de que aplegaren més tropes russes aerotransportadas, a pesar de que la OTAN controlava l'espai aéreu.[2] Rússia havia colocat vàries bases aérees en espera i va preparar batallons de paracaigudistes per a partir cap a Pristina en avions de transport Il-76. Davant el temor de que els avions russos es dirigiren a l'aeroport, el general Clark va planejar usar helicòpters per a bloquejar la pista, i va solicitar el respal de l'Almirant Ellis. Jackson es va comunicar en la brigada nortamericana, i va ser informat que Estats Units havia decidit abandonar l'operació. Dos hores més vesprada, els nortamericans varen confirmar que si continuaven en l'operació, pero para llavors les males condicions climàtiques feyen impossible qualsevol moviment.[2]
Al matí següent, Clark va aplegar a la base d'operacions de Jackson en Skopie. Va ser informat de que els russos estaven aïllats i no podien rebre soport aéreu. Aixina mateix, Jackson li va recordar a Clark que el respal rus havia segut fonamental per a conseguir un acort de pau en Kosovo, i que antagonizarlos solament seria contraproduent. Clark es va negar a acceptar i va ordenar el bloqueig de la pista, alegant ser recolzat pel Secretari General de la ONU.[2] Jackson es va negar a complir les órdens de Clark, dient-li «No vaig a començar la Tercera Guerra Mundial per vosté».[4]
Clark li va ordenar a Jackson novament, i de manera directa, que bloquejara la pista. Davant açò Jackson, qui estava dispost a renunciar en lloc de seguir l'orde de Clark, va sugerir que els tancs britànics serien més adequats per a bloquejar la pista que els helicòpters, sabent que dita possibilitat seria vetada pel govern britànic. Clark va estar d'acort.
El Ministeri de Defensa britànic va autorisar a Richard Dannatt, comandant de la força britànica, a usar quatre brigades blindades per a aïllar l'aeroport, pero baix cap circumstància per a bloquejar les pistes.[2] Comentant sobre la situació, James Blunt va afirmar que haguera preferit ser somés a una cort marcial que enfrontar-se als russos.[5] Les órdens de Clark no es varen portar a terme, i en canvi, els Estats Units varen usar pressió diplomàtica sobre els Estats veïns de Sèrbia per a que no permeteren a Rússia utilisar el seu espai aéreu per a transportar reforços. Rússia es va vore obligada a cancelar l'enviament de tropes en acabant de que Bulgària, Hongria i Romania varen rebujar les seues solicituts per a utilisar els seus espais aéreus.[4][6]
Les negociacions es varen portar a terme a lo llarc de l'incident, durant les quals els russos varen insistir que les seues tropes seguirien de manera exclusiva órdens russes, i en mantindre la seua pròpia zona de control en Kosovo. La OTAN, a sabiendas de la possibilitat d'una partició de Kosovo, es va negar a estes demandes. Eventualment es va acordar que les tropes russes actuarien de manera independent de la OTAN, pero coordinant les seues accions en esta i distribuint-se per tot el territori kosovar.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Jackson, Mike (2007). Soldier, Transworld Publishers, pp. 216-254. ISBN 9780593059074.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Jackson, Mike (2007). Soldier, Transworld Publishers, pp. 255–275. ISBN 9780593059074.
- ↑ «Krigere og diplomater» (en no). Norli.no. Consultat el 26 de giner de 2015.
- ↑ 4,0 4,1 «Confrontation over Pristina airport» (en en). BBC News. Consultat el 27 d'octubre de 2010.
- ↑ 5,0 5,1 Peck, Tom (15 de novembre de 2010). «How James Blunt saved us from World War 3» (en en). Consultat el 2 de març de 2014.
- ↑ Richard Norton-Taylor (3 d'agost de 1999). «Robertson's plum job in a warring Nat» (en en). Consultat el 2 de març de 2014.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Incidente de Pristina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.