Anar al contingut

Inducció magnètica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Koiuojhnikjhf.png
Inducció magnètica

La magnitut física que caracterisa al vector que representa al camp magnètic rep el nom de vector inducció magnètica i el seu símbol és B. En alguns texts moderns rep el nom d'intensitat de camp magnètic (encara que inducció magnètica i intensitat de camp magnètic no són lo mateix), ya que és el camp real.[1][2]

L'inducció magnètica (B) es crea o s'induïx per l'intensitat de camp magnètic (H), els quals no són lo mateix, i depén de la següent fòrmula:

B=μH

A on μ és la permeabilidad magnètica del material al com se li està induint el magnetisme. Per al cas de l'aire μ =μ0 =4π107 [H/m]; a on H és henrio i m és metro. L'Intensitat de camp magnètic (H) es medix en [A/m] en SI.

L'unitat de l'inducció magnètica en el Sistema Internacional d'Unitats és el tesla.

Està donat per:

B=μ04π(qv)×u^rr2

a on B és la densitat del fluix magnètic generat per una càrrega que es mou a una velocitat v a una distància r de la càrrega, i ur és el vector unitari que unix la càrrega en el punt a on es medix B (el punt r).

o be també:

B=μ04π(Idl)×u^rr2

a on B és la densitat del fluix magnètic generat per un conductor pel qual passa una corrent I, a una distància r.

La fòrmula d'esta definició es diu llei de Biot-Savart, i és en magnetisme l'equivalent a la llei de Coulomb de l'electrostàtica, puix servix per a calcular les forces que actuen en càrregues en moviment.

Tots els métodos d'inducció magnètica poden resumir-se per mig d'una simple expressió anomenada llei de Faraday, que relaciona la força electromotriz induïda en un circuit en el canvi de fluix magnètic a través del circuit.

Història

[editar | editar còdic]

Va ser Michael Faraday (1791-1867), físic i químic anglés, qui va descobrir l'inducció electromagnètica, en relacionar el moviment mecànic i el magnetisme en la corrent elèctrica. En 1831 va descobrir les corrents induïdes, en observar el fenomen en un circuit proveït d'un galvanómetro en obrir i tancar un atre circuit contigu conectat a una bateria, els quals compartien un núcleu de ferro dolç. Eixe mateix any va descobrir que en acostar i en alluntar un iman a una bobina, també es generava una corrent induïda. Faraday va demostrar que la condició essencial per a que es produïxca l'inducció magnètica d'una corrent elèctrica, és que el circuit conductor talle el sistema de llínees que representen la força magnètica que emana d'un iman o d'una atra corrent.

50 anys més vesprada, Nikola Tesla (1856-1943), l'inventor i ingenier elèctric serbi, despuix de discutir en París en el seu cap Thomas Alva Edison (descobridor de la corrent contínua), va emigrar a EE. UU., en a on, en 1887, va desenrollar el primer motor d'inducció de corrent alterna i el sistema polifàsic, per a traslladar l'electricitat a llargues distàncies. Tesla va ser el primer en encendre 200 llànties ubicades a casi 50 quilómetros de distància, sense usar cables. Els amplis coneiximents adquirits varen dur a Tesla a descobrir els fonaments de la corrent alterna i a inventar la ràdio, erròneament atribuïda a Guillermo Marconi.


La primera aplicació de la tecnologia descoberta per Tesla va ser en les catarates del Niágara, en a on es va construir la primera central hidroelèctrica en 1893, conseguint en 1896 transmetre electricitat a la ciutat de Búfalo, NY, EUA. En el respal financer de George Westinghouse, la corrent alterna va substituir a la contínua, i a pesar de lo ignorat que sempre va ser, Tesla és considerat el pare de l'indústria elèctrica.

Fluix magnètic

[editar | editar còdic]

El fluix magnètic és l'anàlec magnètic al fluix elèctric. Està relacionat en el número de llínees de camp magnètic que passen a través d'un àrea determinada. En l'image 1, el camp magnètic és perpendicular a l'àrea llimitada per un simple circuit format per un regrés de conductor. En este cas, el fluix magnètic es definix com el producte del camp magnètic B i l'àrea S llimitada pel circuit:

Φ=BS 5

L'unitat de fluix magnètic és la del camp magnètic multiplicada per l'unitat de l'àrea, tesla-metro quadrat, i es denomina weber (Wb):

Wb = 1 V·s = 1 T·m2 = 1 m2·kg·s-2·A-1.

Com el camp magnètic és proporcional al número de llínees de camp magnètic per unitat d'àrea, el fluix magnètic és proporcional al número de llínees que travessen l'àrea.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Jackson (1962, 1975, 1998). Classical Electrodynamics, John Wiley & Sons. ISBN 0-471-30932-X.
  2. Feynman, Richard P; Leighton, {{{nom2}}}; Sands, {{{nom3}}}; Gottlieb, {{{nom4}}} (1963). Feynman lectures on physics Vol II (en anglés), Pearson/Addison-Wesley.