Innovació tecnològica per a la mitigació del canvi climàtic
Les innovació tecnològica per a la mitigació del canvi climàtic comprén una varietat de ferramentes dissenyades para mitigar les emissions de gasos d'efecte hivernàcul. Entre elles s'inclouen fonts d'energia renovables com la solar, eòlica i hidroelèctrica. Ademés, s'ampren solucions per a enfrontar els efectes negatius del canvi climàtic, tals com a cultius resistents a la sequia, sistemes d'alerta primerenca i assuts costers. També existixen tecnologies "blanes", com l'eficiència energètica i programes de capacitació per a l'us adequat d'equips.[1]
En les dos últimes décades, els governs han promogut el desenroll i la transferència de tecnologies per a la mitigació del canvi climàtic als països en desenroll a través de la Convenció Marque de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC). Estes iniciatives han contribuït a la reducció d'emissions i a la minimisació dels efectes del canvi climàtic. En el futur, s'espera que els alvanços tecnològics juguen un paper fonamental en la consecució d'objectius globals, com els establits en l'Acort de París, que busca llimitar l'aument de la temperatura global a 1,5 °C per damunt dels nivells preindustriales.[1]
Història
[editar | editar còdic]En 1992, quan els països varen establir la Convenció, varen incloure disposicions que subrallaven l'importància de l'innovació tecnològica en la lluita contra el canvi climàtic. Per eixemple:[1]
Despuix de la creació de la Convenció, els països es varen centrar inicialment en construir una comprensió global de les tecnologies climàtiques. Varen examinar qué informació era necessària per a promoure el desenroll i la transferència de tecnologia, varen identificar les necessitats específiques dels països en desenroll, varen evaluar el respal de la comunitat internacional i varen determinar qué tecnologies podien ser útils per a reduir les emissions de gasos d'efecte hivernàcul i adaptar-se al canvi climàtic.[1]
Entre 1997 i 2001, basant-se en este treball preliminar, els països varen intensificar els seus esforços per mig d'un procés consultiu sobre el desenroll i la transferència de tecnologies climàtiques. Es varen celebrar tallers regionals en Àsia-Pacífic, Àfrica, Amèrica Llatina i el Carib, en els que es varen abordar diverses qüestions relacionades en les tecnologies climàtiques a nivell nacional, regional i internacional. Ademés, en 1997, els països varen incorporar una disposició sobre tecnologia en l'artícul 10 del Protocol de Kyoto.[1]
En 2001, basant-se en els progressos realisats a través del procés consultiu, els països varen establir el marc de transferència de tecnologia, conegut formalment com «Marque d'accions per a millorar l'aplicació de l'artícul 4.5 de la Convenció». També varen crear el Grup d'Experts en Transferència de Tecnologia (GETT) per a abordar les qüestions relacionades en el desenroll i la transferència de tecnologia. Este marc es va estructurar entorn a cinc temes clau:
- Evaluació de les necessitats tecnològiques
- Informació tecnològica
- Condicions propícies per a la transferència de tecnologia
- Creació de capacitat per a la transferència de tecnologia
- Mecanismes de transferència de tecnologia
En 2007 es varen afegir quatre subtemas específics al component de mecanismes: finançació innovadora, cooperació internacional, desenroll de tecnologia endógena,investigació i desenroll en colaboració. Entre 2001 i 2010, tant el GETT com el marc de transferència de tecnologia varen ajudar als països en desenroll a abordar els reptes tecnològics i a posar en marcha diverses activitats de transferència de tecnologia. A través d'estes iniciatives, els països varen desenrollar i varen reforçar processos per a evaluar les seues necessitats tecnològiques. Una volta identificades estes necessitats, el GETT va estudiar cóm proporcionar finançació i formació, va elaborar directrius i va organisar tallers regionals per a ajudar als gestors de proyectes a preparar propostes de finançació. Este treball va conduir en 2008 a la creació del Programa Estratègic de Poznan sobre transferència de tecnologia en el marc del Fondo per al Mig ambient Mundial. Ademés, el GETT va investigar métodos per a supervisar i evaluar l'eficàcia del marc, proponent estratègies i opcions per a accelerar la transferència de tecnologia a llarc determini. En 2010, el mandat de el GETT va concloure en la creació del Mecanisme Tecnològic, i el Comité Eixecutiu de Tecnologia (CET) va assumir la responsabilitat d'aplicar el marc de transferència de tecnologia en avant.[1]
Un dels guanys més destacats del marc de transferència de tecnologia va ser el desenroll de les Evaluacions de Necessitats Tecnològiques (ENT). Estes evaluacions són un conjunt d'activitats mampreses pels països en desenroll per a identificar les seues prioritats en matèria de tecnologia climàtica. Des de 1999, més de 85 països han realisat ENT per a fer front als reptes del canvi climàtic.
Per mig del procés de ENT, els països en desenroll
- Identifiquen solucions tecnològiques per a combatre el canvi climàtic i alvançar en el seu desenroll nacional.
- Reforcen les capacitats nacionals per a recolzar el desenroll sostenible.
- Dissenyen plans d'acció tecnològica per a aplicar i demostrar la viabilitat d'estes tecnologies.
El Programa per al Mig ambient Mundial (FMAM), el Fondo per al Mig ambient Mundial (FMAM), el Programa de les Nacions Unides per al Mig ambient (PNUMA) en colaboració en l'Universitat Tècnica de Dinamarca (UDP) i el Programa de les Nacions Unides per al Desenroll (PNUD) han recolzat estes iniciatives. En 2016, la UDP va posar en marcha la segona fase del Proyecte Global de ENT finançat per el FMAM, que va proporcionar respal tècnic i financer a 24 països per a portar a terme estes evaluacions.[1]
Finançació
[editar | editar còdic]
El Fondo per al Mig ambient Mundial (FMAM) i el Fondo Vert per al Clima (FVC), proporcionen respal financer als països en desenroll per a fomentar el desenroll i l'aplicació de tecnologies climàtiques. Des de 1991, el FMAM ha facilitat l'eixecució de més de 800 proyectes destinats a transferir tecnologies de mitigació, en una inversió de més de 5.000 millons de dólars i 40.000 millons de dólars de cofinançació.[1]
Des de 2001, el FMAM també ha recolzat la transferència de tecnologies d'adaptació a través del Fondo per als Països Menys Alvançats i el Fondo Especial per al Canvi Climàtic, que han finançat més de 300 proyectes en una contribució combinada de més d'1.000 millons de dólars. Ademés, des de 2009, el FMAM ha promogut activitats relacionades en les tecnologies climàtiques en el marc del Programa Estratègic de Poznan. Este programa, dotat inicialment en 50 millons de dólars, busca aumentar l'inversió en transferència de tecnologia i ajudar als països en desenroll a satisfer les seues necessitats d'adaptació al canvi climàtic.
Per la seua banda, el FVC va començar a distribuir fondos en 2015 i s'espera que eixercite un paper central en el desenroll i la transferència de tecnologies climàtiques en el futur. Per a accelerar l'acció contra el canvi climàtic, els països estan treballant per a reforçar la colaboració entre el Mecanisme Financer i el Mecanisme Tecnològic de la CMNUCC.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Innovación tecnológica para la mitigación del cambio climático» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.