Istituto Superiore per la Conservazione ed il Restaure

El Institut Superiore per la Conservazione ed il Restaure (ISCR) és un organisme públic italià depenent del Ministero per i beni i li attività culturali i per il turisme. Junt en l'Opificio delle Pietre Dure en Florencia, és un dels instituts més notables i prestigiosos en el camp de la restauració de bens culturals i de la formació de professionals de l'àmbit.

Es tracta d'una institució de prestigi internacional tal i com demostren les numeroses iniciatives de consultoria i colaboració que el ISCR ha portat a terme en distints països per tot lo món des de la década de 1950.

L'Institut va ser fundat en 1939 com a Regio Istituto Centrale del Restaure. En la proclamació de la República en 1946 es va eliminar l'apelatiu Regio i va continuar funcionant com Istituto Centrale del Restaure (ICR) fins a 2007, quan rep el seu nom actual. No obstant ICR seguix sent la forma més comuna de referir-se a l'institució.

Història de l'institució

El ICR es crea en la Legge 22 luglio 1939, n° 1240, del Ministero dell’Educazione Nazionale, i va començar la seua activitat el 18 d'octubre de 1941, quan va ser inaugurat pel ministre Giuseppe Bottai. Cessara Brandi va ser nomenat primer director per consell de Giulio Carlo Argan. L'Institut va nàixer en l'objectiu de promoure l'activitat del restaurador aplicant una metodologia científica i desenrollant tècniques d'intervenció multidisciplinar, basades en la contribució conjunta de historiadors de l'art i experts científics. Es va establir per Llei un pla d'estudis de tres anys de duració per a l'ensenyança de la restauració i el primer curs va començar el 16 de novembre de 1942. Dins del mateix institut es varen establir les bases teòriques i metodològiques de la teoria de la restauració expressades en els escrits que Cessara Brandi va publicar en el Bollettino dell'Istituto Centrale del Restaure, posteriorment arreplegats en la publicació Teoria de la restauració de 1963.

Dins de el ICR es desenrolla la tècnica de reintegrament pictòric definit per "trateggio".

La biblioteca es va establir en juliol de 1939, al mateix temps que es va crear el Regio Istituto centrale del Restaure, en l'objectiu de recolzar el treball d'estudi i documentació de l'institut i com a punt de referència per a acadèmics i estudiants de restauració.

La sèu històrica de el ICR en la Piazza Sant Francesco vaig donar Paola (prop de Sant Pietro in Vincoli) va ser abandonada en 2010. Actualment, el ISCR està instalat en antic hospici de Sant Michele a Ripa Gran, en Roma. El disseny de la primera sèu de el ICR, en un antic convent propietat de germans mínims de Sant Francisco de Paula, va ser portat a terme pel jove arquitecte Silvio Radiconcini, un colaborador propenc de Bruno Zevi, i el proyecte del qual es conserva en la biblioteca de el ISCR. Destaca en el conjunt la Sala d'Exposicions (desmantellada durant la recent intervenció de consolidació estructural) i la biblioteca (de la qual, en la mateixa intervenció, es varen mantindre les principals llínees), a on es trobava el fondo original fundacional del Centre (llegat del historiador d'art Adolfo Venturi) i decorada en un bajorrelieve de bronze en l'escala, obra de Giacomo Manzù. L'equipament científic(des de microscopía òptica fins a equips d'anàlisis de rajos X) de el ICR ha segut una de les inversions més importants realisades en este sector per l'administració pública.

El 4 de març de 2017 Dario Franceschini, ministre italià, va inaugurar la sucursal del Istituto en Santa Lucia Nova en Matera, que du el nom de Michele D'Elia, un dels directors del llavors ICR i soprintendente ai Beni artistici i storici della Basilicata entre 1977 i 1988. El lloc va començar a funcionar en el curs acadèmic 2015/2016.

Entre els estudiants, restauradores i tècnics científics relacionats en el ICR cal destacar a la parella Paolo i Laura Mora Sbordoni (restauradores); Giovanni Urbani, restaurador i historiador de l'art de el ICR que va eixercir com a director; Licia Vlad Borrelli, arqueòloga que va treballar en estreta colaboració en Cessara Brandi des de 1947. Ademés d'estos, cal citar als primers restauradores que treballen en el ICR: Luigi Pigazzini, jefer de resatuaació des de 1939, Enrico Podi, August Principis Cecconi i Luciano Arrigoni. En els anys següents destaquen els directors Marisa Tabasso Laurenti, de laboratoris científics, membre de l'eixecutiva de el ICCROM durant molts anys, Maurizio Marabelli, químic, i Clelia Giacobini, microbióloga; Alessandra Melucco Vaccaro, arqueòloga, teòrica de la restauració arqueològica; Gianluigi Colalucci, restaurador, durant molts anys director dels laboratoris de restauració dels Museus Vaticans; Giuseppe Basile, historiador de l'art, director de la famosa restauració de la Capella dels Scrovegni i de laBasílica de Sant Francisco d'Assís. En esta llista no poden faltar Michele Cordaro i Almamaria Tantillo Mignosi, abdós historiadors de l'art i funcionaris de l'Institut.

Directors de el ICR - ISCR

• Cessara Brandi: de 1939 a 1961.
• Pasquale Rotondi: de 1961 a 1973.
• Giovanni Urbani: de 1973 a 1983.
• Umberto Baldini: de 1983 a 1987.
• Michele d'Elia: de 1987 a 1991.
• Evelina Borea: 1991 a 1994.
• Michele Cordaro: de 1995 a 2000.
• Almamaria Tantillo Mignosi: de 2000 a 2002.
• Caterina Bon Valsassina: de 2002 a 2009.
• Gisella Capponi: de 2009 a 2018.
• Luigi Ficacci: des de 2018.

Tasques i característiques científiques i organisatives

Les seues tasques (definides pel Decret Presidencial 805/75) són les següents:

• Realisa investigacions sistemàtiques sobre l'influència que diversos factors ambientals, naturals i accidentals tenen en els processos de deterioració i sobre els mijos per a previndre i inhibir els seus efectes.

• Porta a terme les investigacions necessàries per a la formulació de reglaments i especificacions tècniques sobre intervencions de conservació i restauració.

• Proporciona assessorament científic i tècnic als òrguens perifèrics del Ministeri, aixina com a les Regions.

• Preveu l'ensenyança de la restauració, en particular per al personal tècnic-científic de l'Administració, i cursos d'actualisació per al mateix personal de l'Administració de l'Estat i de les administracions regionals que ho soliciten.

• Porta a terme restauracions en intervencions de particular complexitat o per a respondre a necessitats particulars d'investigació o en fins educatius.

Per iniciativa de el ICR i el Consiglio Nazionale delle Ricerche, es va crear la Commissione NORMAL, que va començar la seua marcha en 1977. Inicialment tenia la tasca d'identificar metodologia d'estudi unificades i específiques per al sector de la conservació de materials de pedra, en el camp del patrimoni cultural. Posteriorment es va interessar en tot el sector de la conservació i la documentació i va produir una gran cantitat de recomanacions (hui normatives) en el camp del Patrimoni Cultural.

En els anys, l'estructura de ICR s'ha mantingut substancialment sense canvis tant en la definició dels objectius, les metodologia operatives, l'ensenyança i el paper eixercitat dins del Ministeri. Com a part dels canvis en l'organisació del Ministero per i beni i li attività culturali i per il turisme, actualment en discussió (a partir de 2007), es prevea la creació d'un Istituto Superiore del Restaure en autonomia tècnica, científica i administrativa. En la creació d'esta institució es prevea reunir els instituts actuals i les escoles d'educació superior de el ICR, del Opificio delle Pietre Dure, el l'Istituto Centrale vaig donar Patologia del Llibre, el Centre vaig donar Fotoriproduzione, Legatoria i Restaure i la Scuola del Mosaic en Rávena. La modificació aprovada solament canvia el nom i el ranc de ICR a ISCR. Les responsabilitats, l'organisació i els sectors d'intervenció permaneixen sense canvis de la mateixa manera que les prerrogatives dels atres instituts.

Programa d'estudis

Des de 1944 hi ha hagut una escola per a la formació de restauradores en el ICR. En 1998, en la promulgació del Decret Llegislatiu 368/98, es va denominarScuola vaig donar Alta Formazione i vaig donar Studio. Des de 2006 (Decret Llegislatiu 156/2006, art. 29, paràgraf 9), el títul emés s'ha equiparat a nivell màster.

Els cursos són llimitats en número, tenen una duració de cinc anys i es dividixen en 300 crèdits de capacitació. Per a accedir és necessari superar un examen públic oficial convocat pel Ministero per i beni i li attività culturali i per il turisme.

Antic logotip

Representa l'alegoria de "CONSERVATIONE", gravat de el XVIII de Pier Leone Casella. Aixina ho descriu l'autor:

Dòna vestida d'or, en una corona d'olivera en el cap, en la mà dreta durà un ram de dacseta i en l'esquerra un anell d'or. L'or i l'olivera simbolisen conservació, este perque preserva el cos de la corrupció i aquell perque és difícilment corruptible. La dacseta també preserva les ciutats. El círcul, com allò que no té principi ni fi, pot significar la duració de les coses, que es preserven a través d'una transmutació circular.

Bibliografia

• Un'équipe interdisciplinare: L'Istituto centrale del restaure, Giancarlo Buzzanca - Patrizia Cinti, in L'emozione i la regola. I gruppi creativi in Europa dal 1850 al 1950, a càrrec de Domenico De Masi, Bari, Laterza, 1989, ristampa Rizzoli, 2005
• L'Istituto centrale del restaure, Giuseppe Basile, in Istituzioni i politiche culturali in Itàlia negli Anni Trenta, a càrrec vaig donar Vincenzo Cazzato, Roma, IPZS, 2001, II, 693-749
• Restaure made in Italy, Caterina Bon Valsassina, Milà, Electa Mondadori, 2006
• Il modello organizzativo dell’Istituto Centrale per il Restaure i li conseguenze sul piano metodologico, Mario Micheli in La Teoria del Restaure nel Novecento dona Riegl a Brandi. Atti del Convegno Internazionale (Viterbo, 12-15 novembre 2003) a càrrec de Maria Andaloro, Firenze, Nardini Editore, 2006