Anar al contingut

Jean-Baptiste Lully

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Jean-Baptiste Lully.jpeg
Jean-Baptiste Lully

Jean-Baptiste Lully (Florencia, actual Itàlia, 28 de novembre de 1632-París, 22 de març de 1687) va ser un compositor, instrumentiste i ballarí francoitaliano, lligat a la figura i regnat de Luis XIV. Iniciador de l'òpera en França i creador de la "tragèdia lírica", forma genuïna que reunix el sentit estètic francés en el ballet.

Biografia

[editar | editar còdic]

Naixcut en Florencia, Itàlia, el seu nom, ans que es naturalizara francés, era Giovanni Battista Lulli. Els seus pares varen ser Lorenzo Lulli i Caterina del Sera. En 1638 mor el seu germà major Vergini; en octubre de 1639 la seua germana Margherita. En sèt anys Jean-Baptiste queda com l'únic fill dels seus pares. Jean-Baptiste va rebre la seua educació en un flare franciscano que li va donar les primeres lliçons de música. Es va traslladar a França en dèu anys, despuix de cridar l'atenció del Cavaller de Guisa. Allí, en març de 1643, va entrar com a ajuda de cambra al servici de “Mademoiselle de Montpensier” que desijava perfeccionar els seus coneiximents de la llengua italiana.

A l'edat de tretze anys, ya va manifestar dots per a la música i va deprendre a tocar el violí. Després es va revelar com un excelent ballarí i va entrar a formar part de la Gran Bande dones Violons du Roi, composta per vintiquatre violins. En 1653, Lully va ballar en el rei en el Ballet de la Nuit.


En 1652, en vint anys, va entrar al servici de Luis XIV com ballarí de ballet i violiniste. Més vesprada va dirigir una de les orquestes reals i en 1662 va ser nomenat director musical de la família real. Descollava per llavors com a violiniste, director i compositor.

Va obtindre ràpidament la direcció d'una nova orquesta, La Bande dones Petits Violons. Perfecte cortesano i hàbil home de negocis, molt pronte es va convertir en el primer compositor de la cort, i les seues àries i ballet varen consagrar la seua reputació. Recolzat per Luis XIV, va aplegar a ser compositor de cambra i finalment Superintendente de la Música de La seua Majestad.

Naturalizado francés en 1661, als vintinou anys d'edat es va casar alguns mesos despuix en Madeleine Lambert, en qui va tindre sis fills i el pare dels quals, el també compositor Michel Lambert, era el director musical de Mademoiselle de Montpensier.

A partir de 1664, va treballar regularment en Molière, en qui va crear un nou gènero, la comèdia ballet, sense renunciar per això al ballet cortesano de manera definitiva.

Cortesano astut, va conseguir mantindre el favor real a lo llarc de tota la seua vida, lo que li va permetre manejar la sòrt d'atres compositors francesos. Va compondre ballets, com Alcidiane (1658), per a la cort, que en ocasions ell mateixa interpretava davant el rei. En colaboració en Molière (Jean Baptiste Poquelin) va compondre una série de ballet còmics, com Els fâcheux (1661). En 1672 va conseguir per mig d'intrigues el lloc de director de l'Académie Royale de Musique i a partir d'eixe moment va bolcar la seua atenció en l'òpera. El compositor ya havia conseguit un títul de noblea i s'havia fet en numeroses propietats en París i en les seues afores. Les seues òperes, a les que va denominar tragédie lyrique, estaven basades en les tragèdies clàssiques dels seus contemporàneus, els dramaturcs francesos Pierre Corneille i Jean Baptiste Racine. Llevat en Psique (1678), Belerofonte (1679) i Acis i Galatea (1686), el seu libretista va ser el poeta Philippe Quinault. Des del punt de vista musical, les seues òperes són solemnes i majestuoses, en un émfasis especial en la claritat del text i les inflexions de la llengua francesa. Els seus elaborats espectàculs de dansa i els cors de gran majestuosidad tenen la seua raïl en el ballet de cour (ballet cortesano). Les òperes de Lully contrasten en l'estil italià d'òpera de l'época, en la que es donava prioritat al lucimiento del cantant. Entre les seues obres cal citar Perseo (1682), Amadís de Gaula (1684) i la ya mencionada Acis i Galatea.


En 1681, Lully va alcançar el cénit de la seua carrera en convertir-se en secretari del Rei. Bisexual, Lully mantenia relacions íntimes tant en dònes com en hòmens i, pese a tot, Luis XIV, que coneixia els seus inclinaments, va tancar els ulls a la seua conducta, si be, baix l'influix de Madame de Maintenon, tolerava cada volta menys l'homosexualitat, cridada llavors «vici italià».


En 1685 va esclatar un escàndal. Es va aplegar a saber que Lully va mantindre una relació en un jove paje de la Capella cridat Brunet. El compositor va perdre llavors el seu crèdit davant el rei. Este no va assistir a les representacions de Armide en 1686. Quan Lully va compondre la seua última obra Acis et Galatée, una pastoral en forma d'òpera, va anar solament en el castell de Anet, davant el Delfí, i l'obra es va estrenar el 6 de setembre de 1686. Va morir d'una cangrena en París, en 1687, a conseqüència d'una ferida que es va fer en el peu en el seu bastó de director d'orquesta, una pesada barra de ferro que servia per a dur el compàs colpejant el sol en ella; açò li va provocar una infecció que va acabar llentament en la seua vida, ya que el seu pensament de ser ballarí va impedir tallar la seua cama per a poder salvar-ho.[1] La fama de Lully es deu principalment a la seua contribució a la música religiosa i escènica. Està sepultat en la basílica de Notre Dona'm dones Victoires en París, el sarcòfec es troba sobre l'arc d'una porta, del costat esquerre.

Obres

[editar | editar còdic]

Algunes de les seues primeres obres, de l'época en que era sobretot violinista, i posteriorment compositor de balls i d'aires en estil italià, els quals són:

Vénen despuix les comédies ballet, realisades en colaboració en Molière:

  • Li Mariage vaig forçar, 1664
  • L'Amour Médecin, 1665
  • Georges Dandin, 1668
  • M. de Pourceaugnac, 1669
  • El burgués gentilhombre, 1670

En l'última etapa de la seua vida, va compondre tretze «tragédies lyriques», la majoria sobre texts de Philippe Quinault:

També va compondre una pastoral heròica:

Llegat

[editar | editar còdic]
  1. ↑ ««Dèu morts estúpides i històriques.»». Archivat des d'el original, el 18 de juny de 2009. Consultat el 9 de juny de 2009.

La particularitat de l'obra de Lully, en una época a on rara volta la música transcendix a la mort dels compositors, és que es convertiria en el model del seu propi gènero.

En l'aspecte musical, perviu mentres dura la música a la grandiosa i greu manera de la cort de Luis XIV. Els seus estilemas, el seu llenguage harmònic i el seu orquestació varen sobreviure en la generació de compositors immediatament posterior a Lully: molts d'ells eren inclús alumnes seus, i es va mantindre el seu estil sense grans canvis fins a ben entrat el XVIII.

Encara en el canvi d'ambient que va supondre la Regència, estes obres varen seguir reponent-se regularment, formant sempre partix del repertori fins a vespres de la Revolució francesa. Llavors varen ser admirades pels seus aspectes teatrals, la seua unitat i coherència, i per la poesia directa, sincera i perfecta dels versos de Philippe Quinault.

El propi Jean-Philippe Rameau, renovador del llenguage musical dieciochesco, fon un admirador de l'obra de Lully i va compondre tragèdies líriques com a òperes primeres quan va escomençar en el teatre, en un moment en el que el gènero ya es considerava caduc.

Encara un sigle despuix, en temps de María Antonieta, en els principis del classicisme en França, Armide i atres obres encara eren protagonistes i es varen usar com a material de base per a la reforma de l'òpera, reconeixent-se una volta més els versos de Quinault.


Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Jean-Baptiste_Lully&oldid=833705»