Tragédie en musique

La tragèdia lírica («tragédie en musique» o «tragédie lyrique») és un gènero musical francés dels sigles xvii i xviii, que solia ser representat en l'escena de l'Académie royale de musique de París, i que despuix es va difondre per atres ciutats franceses i estrangeres.

Definició

Espècie de poema dramàtic fet per a ser posat en música i cantat en el teatre en la simfonia i tota sòrt de decorats en màquines i vestits. La Bruyere diu que l'òpera deu contindre un gran esperit, els oïts i els ulls en una espècie de encantamiento, i Saint-Evremont flama a l'òpera un quimérico ensamblage de poesia i música, en el que el poeta i el músic es donen mútuament tortura.

Definició de l'òpera, per Louis de Jaucourt, en l'Encyclopédie.

El poeta que fa una tragédie lyrique, s'entrega més a fer ilusió als sentits que a l'esperit; busca més produir un espectàcul encantador, que una acció en que el verosimilitut siga exactament observada. Afranquixen les lleis rigoroses de la tragèdia; i si té algúna consideració en l'unitat d'interés i d'acció, viola sense escrúpul les unitats de temps i de lloc, sacrificant-les als encants de la varietat i de lo maravellós. Els seus héroes són més grans que naturals; són Deus, o hòmens en comerç en ells, i que participen de la seua espenta. Afranquixen les barreres de l'Olimp; penetren els abismes de l'Infern. A la seua veu, la Naturalea s'estremix, els Elements obedixen, l'Univers els és somés. El poeta tendix a retratar subjectes vasts i sublims; el músic s'unix a ell per a fer-los encara més sublims. Un i un atre reunixen els esforços del seu art i del seu geni per a elevar i encantar a l'espectador sorprés, per a transportar-li tant en els palaus encantats de Armide, tant en l'Olimp, tant en els Inferns, o entre les Ombres afortunades de l'Eliseo. Davant algun efecte que produïxen en els sentits l'aparat pomposo i la diversitat de les decoració, el poeta deu encara més entregar-se a produir, en els espectadors, l'interés del sentiment.

Dictionnaire dramatique de 1776.

El terme òpera és inapropiat per a designar este gènero en que el creador, Jean-Baptiste Lully, ha volgut precisament desmarcar-se de l'òpera italiana llavors en voga en el restant d'Europa, a despit (¿o per causa?) dels seus propis orígens italians. La «tragédie en musique» és el resultat d'una fusió d'elements del ballet de Cour, de la pastoral, de la «pièce à machines» i de la comédie i tragédie-ballet. Els seus creadors —el compositor Lully i el seu libretista Philippe Quinault— ambicionaban fer d'ella un gènero tan prestigiós com la tragèdia clàssica de Corneille i Racine: com a eixemple d'açò últim, la tragédie comporta cinc actes.

L'òpera italiana (en tres actes) tendia a posar en valor la música, i sobretot la vora solista (el «bel vora») mentres que la «tragédie lyrique» és concebuda com un espectàcul complet que vol posar en igualtat el conjunt dels seus components: el text (en vers), els decorats, el vestuari, la música, la dansa, les «machines», les llums, etc.

L'intriga de la «tragédie lyrique» recorre la majoria de les voltes a la mitologia i a la llegenda (sobretot greco-llatines), pero explota també els poemes épicos de la Renaixença en la vena del Roland furieux, de Jérusalem délivrée, etc. Els amors desgraciats o contrariats són el fondo de comerç habitual dels libretistas. Lo «merveilleux» (maravellós) és un element fonamental, permetent, a major benefici de l'espectàcul encara que no del verosimilitut, multiplicar els efectes de maquinària per a posar en escena deus i héroes, mònstruos i fenomens naturals (descens dels cels de Júpiter, caiguda de Faetón, descens als Inferns, tremolació de terra, etc.). Açò l'acosta a l'òpera italiana contemporànea; pero a diferència d'esta, l'intriga deu igualment reservar un important lloc a la dansa, en escenes de festes, festejos i alegria dispostes al propòsit. Els principals intérprets devien saber cantar i dansar.

La «tragédie lyrique» comprenia, generalment:

• una «ouverture» instrumental solemne.
• un pròlec que introduïa l'acció per una alusió alegórica als mèrits i actes elevats del sobirà: este pròlec té la mateixa estructura que els actes principals; va desaparéixer en les últimes obres de Rameau.
• cinc actes que mesclen àries solistes, cors, recitativos i intermijos instrumentals en danses. Açò la distinguix també de l'òpera italiana, generalment en tres actes.
• un ària instrumental conclusiva, chacona o passacarrer o vàries danses curtes, encadenades una despuix d'una atra.

En algunes obres, un passacarrer de grans proporcions s'insertava en un dels actes, en funció de les possibilitats del llibret. És el cas del passacarrer de Armide, de Lully, considerat en el seu temps com l'obra mestra del gènero en la seua extraordinària successió de variacions instrumentals o corals.

La música vocal de la «tragédie en musique» diferix profundament de la de l'òpera italiana contemporànea pels següents aspectes:

• importància donada als cors, constituïts pels personages secundaris.
• relativa rarea d'àries de solistes, que deixen una part molt més reduïda al virtuosisme i als efectes vocals: el text deu ser comprés per l'espectador.
• recitativo més cantable.

En efecte, la prosòdia de la llengua francesa du el recitativo a distinguir-se del «recitativo secco» casi parlat de l'òpera italiana. La «mélodie» és més marcada, donant a la «tragédie lyrique» una certa continuïtat de la que s'ha dit que prefigura la melodia contínua de l'òpera wagneriana.

La sòrt de la «tragédie en musique»

Despuix de Cadmus et Hermione en 1673, Lully va compondre una «tragédie lyrique» cada any, fins a la seua mort (va deixar Achille et Polyxène inacabada).

El gènero va tindre el favor del rei i despuix de la desaparició del Surintendant, el de numerosos compositors a finals de el XVII i principis de el XVIII. Permaneix no obstant exclusivament francés inclús encara que alguns dels seus components hagen trobat eco en l'estranger —i notablement la famosa «ouverture à la française» adoptada per Purcell, Haendel, Bach i uns atres.

La mort de Luis XIV va conduir a deixar el gènero una miqueta aïllat: la Régence va vore florir formes més joviales, menys solemnes, menys afectades: opéra-ballet, pastorals…

Estava ya antiquada, quan Rameau, geni tardà i solitari, li torna a donar llustre mentres es prepara la confrontació en l'òpera italiana de la que la Querelle dones Bouffons serà la manifestació tangible. La moda és de més simplicitat, de naturalitat. Rameau, encara que va conservar els elements introduïts per Lully, va renovar completament l'estil musical: va ser aixina, paradòxicament, criticat al mateix temps per aquells dels seus contemporàneus que consideraven la «tragédie lyrique» com un gènero antiquat, i per aquells que li reprochaven la gran modernitat del seu llenguage musical. La confrontació de la «tragédie lyrique» en l'opéra-bouffe va ser la qüestió de partida de la «querelle dones Bouffons» de la que serà un dels principals protagonistes.

La calitat excepcional de la música composta per Rameau no va poder impedir que la «tragédie lyrique» tornara a caure en desús, encara que la seua última obra, Els Boréades, estava ensajant-se quan va sobrevindre, en setembre de 1764 la mort del gran compositor. Esta vora de cisne no va anar finalment representat i la «tragédie en musique», espectàcul complet i la forma la més acabada i simbòlica de la música francesa, devé simplement subjecte d'estudi dels historiadors de la música, desapareixent del repertori durant dos sigles sen que ningú poguera prevore que eixiria un dia del purgatori.

En una Histoire de la musique editada en 1969 i reimpresa en 1985, Lucien Rebatet, profeta poc inspirat, escriu:

Quelle est réellement la valeur musicale de cette tragédie lullyste ? Nous ne pouvons guère la juger que sur lecture, ou sur dones restitutions mentals à partir dones fragments connus. Elle n'a plus guère de chances de reparaître au répertoire dont elle est sortie depuis si longtemps, et on ne l'a honorée en France d'aucune édition phonographique, comme els Anglais l'ont fait pour dones ouvrages de Purcell dont la représentation scénique est senar moins impossible.

Pel contrari, des dels anys 1970, no solament algunes d'estes obres han segut presentades en concert, gravades, representades en favor del moviment en favor de la música antiga, sino que rencontraron un franc èxit. Les cinc tragèdies de Rameau han segut gravades (en CD) una o més voltes. I nou més de les Lully, segurament la més estereotipades, ho han segut igualment. Igual succeïx en atres compositors, com André Campra, Marin Marais, Jean-Marie Leclair, Marc-Antoine Charpentier o Jean-Joseph Mouret.

Vore també

• Història de l'òpera

Vore també: Opéra-ballet, Pastorale héroïque, Acte de ballet, Cronologia de l'òpera francesa (1671-1781), i Académie royale de musique