Anar al contingut

Obertura

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La obertura (del francés ouverture ‘obertura’, de ouvrir ‘obrir’) és l'introducció instrumental d'una òpera o una atra obra dramàtica, musical o no, introduït en el XVII.[1] Algunes composicions instrumentals independents dels sigles XIX i XX també varen ser cridades obertures pels seus compositors, com és el cas de l'obertura Les Hébridas de Felix Mendelssohn. Estes estaven «al principi, sense dubte, destinats a ser interpretats al cap d'un programa».[2]

Història

[editar | editar còdic]

Sigle XVII

[editar | editar còdic]

Les primeres òperes que daten de principis de el XVII, no tenien obertures pero sí una introducció que feyen els vocalistes en la que realisaven un resum de l'acció que s'anava a desenrollar acte seguit. Les introduccions instrumentals es varen començar a utilisar habitualment a mitan de el XVII, quan es varen desenrollar dos formes característiques:[3]

Sigle XVIII

[editar | editar còdic]

Fins a finals de el XVIII les obertures no estaven relacionades d'algun modo en les òperes que es desenrollaven a continuació. El compositor alemà Christoph Willibald Gluck va ser un dels primers que va usar material de les seues òperes per a les seues obertures. D'esta manera, estes establien el perfil emocional de l'òpera que seguia. L'influència de les idees de Gluck és evident en l'òpera de 1787 Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart, en la que per primera volta s'escolta la música de les últimes escenes en l'obertura. L'ocupació de la música utilisada més tart en la pròpia òpera es pot apreciar en les tres primeres obertures de l'òpera de Ludwig van Beethoven Fidelio.

Sigle XIX

[editar | editar còdic]

En el XIX, l'obertura va evolucionar cap a un únic moviment, de forma similar al primer temps de la sonata o de la simfonia, a diferència dels dos moviments de l'obertura francesa i els tres de l'obertura italiana. El compositor italià Gioacchino Rossini va escriure gran número obertures operístiques, destacant l'obertura de Guillermo Tell en 1829. El compositor alemà Richard Wagner va estendre encara més l'us d'obertures. Les obertures de les seues òperes realisen un repàs de l'acció dramàtica de la trama de l'òpera i incorporen temes de la música del drama. En les òperes de Wagner l'obertura es convertix en un preludi extens que du sense interrupció a la música del primer acte. La majoria dels compositors posteriors varen abandonar l'obertura per complet, encara que esta seguix utilisant-se en l'opereta i en el musical.

Funcions

[editar | editar còdic]
  • La obertura d'òpera és una peça instrumental introductòria a una òpera, que sol interpretar-se quan el teló encara està tancat. L'obertura introduïx musicalment el tenor de l'obra i, a sovint, elements essencials de la trama, aixina com traces destacades del caràcter dels personages que actuen. A voltes es fa recalcament en representar musicalment el camí cap a la primera escena (Rameau, Gluck).
    • La obertura popurrí és una variant de l'obertura d'òpera, especialment comuna en les operetas. Conté les melodies més importants. En ella es mesclen les melodies més importants de l'òpera o l'opereta. Un eixemple típic és l'obertura de l'opereta Die Fledermaus de Johann Strauss.


  • La obertura de concert és una peça orquestal de menor escala, composta específicament per al seu us en concerts orquestals sense referència a una òpera. Sol adoptar la forma d'un moviment ràpit de sonata precedit d'una introducció llenta. A sovint, estes obertures també tenen un trasfondo programàtic (Les Hébridas de Mendelssohn) o varen ser compostes en motiu d'una celebració (Zur Weihe dones Hauses de Beethoven, Akademische Festouvertüre de Brahms).

Obertura de concert

[editar | editar còdic]

Inicis de el XIX

[editar | editar còdic]

Encara que a finals de el XVIII les obertures d'òpera ya començaven a interpretar-se com a peces independents en la sala de concerts, l'obertura de concert, concebuda específicament com una peça de concert individual sense referència a la representació escènica i per lo general inspirada en algun tema lliterari, va començar a aparéixer en les albors del Romanticisme. Carl Maria von Weber va escriure dos obertures de concert, Der Beherrscher der Geister (El sobirà dels esperits, 1811, una revisió de l'obertura de la seua òpera inacabada Rübezahl de 1805), i Jubel-Ouvertüre (Obertura del jubileu, 1818, que incorpora Deu salve al rei en el seu #clímax). No obstant, l'obertura Somi d'una nit d'estiu (1826) de Felix Mendelssohn es considera generalment com la primera obertura de concert.[1] Atres contribucions de Mendelssohn a este gènero inclouen la seua obertura Mar en calma i viage pròsper (1828), la seua obertura Les Hébridas (1830; també coneguda com La cova de Fingal) i les obertures Die schöne Melusine (La bella Melusina, 1834) i Ruy Blas (1839). Atres notables obertures de concert primerenques varen ser escrites per Hector Berlioz (per eixemple, Els Francs juges (1826), i Li corsaire (1828)).

Finals de el XIX

[editar | editar còdic]

En la década de 1850 l'obertura de concert va escomençar a ser substituïda pel poema simfònic, una forma concebuda per Franz Liszt en vàries de les seues obres que varen començar com a obertures dramàtiques. La distinció entre abdós gèneros consistia en la llibertat de molejar la forma musical segons els requeriments programàtics externs.[1] El poema simfònic es va convertir en la forma preferida dels compositors més "progressistes", com César Franck, Camille Saint-Saëns, Richard Strauss, Alexander Scriabin i Arnold Schoenberg, mentres que compositors més conservadors com Anton Rubinstein, Chaikovski, Johannes Brahms, Robert Schumann i Arthur Sullivan es varen mantindre fidels a l'obertura.[1]

En l'época en que el poema simfònic ya s'havia popularisat, Brahms va escriure el seu Obertura del festival acadèmic, Op. 80, aixina com el seu Obertura tràgica, Op. 81. Una mostra clara de l'influència del poema simfònic és la Obertura 1812] de Chaikovski. La seua també coneguda Romeo i Julieta'també es califica com a obertura-fantasia.

XX

[editar | editar còdic]

En la música europea posterior a 1900 un eixemple d'obertura que presenta una conexió en la forma tradicional és la Obertura festiva, Op. 96 (1954) de Dmitri Shostakovich, que consta de dos seccions enllaçades, "Allegretto" i "Preste" (Temperely 2001). L'obra de Malcolm Arnold A Grand, Grand Overture, Op. 57 (1956), és una paròdia de l'obertura de concert de finals de el XIX, escrita per a una jagantesca orquesta en orgue, instruments de vent metal adicionals i parts obbligato per a quatre rifles, tres aspiradores Hoover (dos verticals en si bemol, una horisontal en ventosa desmontable en do), i una pulidora de sols elèctrica en el meu bemol; està dedicada al President Hoover."[4][5][6]

Cine

[editar | editar còdic]

En les películes o series de televisió, l'obertura és una peça musical que establix l'estat d'ànim per a la película o série de televisió ans que comencen els crèdits d'obertura.

Llista de repertori estàndar

[editar | editar còdic]

Algunes obertures conegudes o interpretades habitualment:

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Temperley, 2001.
  2. ↑ Blom, 1954.
  3. ↑ Carter, n.d..
  4. ↑ Anon. 1957
  5. ↑ Maycock 2009
  6. ↑ Burton-Page n.d.

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Obertura&oldid=721220»