Obertura italiana

La obertura italiana, també denominada obertura napolitana, és una peça instrumental que se situa al començ d'una obra més extensa a modo d'introducció estructurada en tres temps segons la seqüència ràpit-llent-ràpit. Tal esquema d'obertura és el antagonista de la denominada obertura francesa (llent-ràpit-llent). Este tipo d'obertura va ser amprada en profusió durant el periodo barroc, sobretot en Itàlia, d'ahí el seu nom. Entre molts atres, Antonio Vivaldi, Arcangelo Corelli, Alessandro Scarlatti i Domenico Scarlatti varen ser els compositors que més la varen usar.

Història

El seu orige es remonta als primers temps de barroc italià. Ya en l'oratorio Sant'Alessio de Stefano Landi (1632) apareixen chicotetes simfonias a modo d'entreactes que seguixen l'esquema allegro-adagi-allegro. La seua estructura, per tant, és idèntica a la del concerto. De fet, estes obertures equivalen a menuts concerti situats al començament de les obres que preludian. En el món operístic del barroc italià, este tipo d'obertures eren denominades sinfonie avanti l'opera.

Vore també

• Obertura
• Obertura francesa