Opereta

La opereta és un gènero musical derivat de l'òpera que naix i es desenrolla a lo llarc de el XIX, primer en París i despuix en Viena. Es tracta d'un tipo d'òpera musical animat la característica fonamental de la qual consistix en contar en una trama inverosímil i desbaratada. Consta de diàlecs parlats, entre els que es intercalan historietes, cridades Couplets pels francesos (Copla, en espanyol depenent), i balls com el rigodón o el cancán. Es tracta, per lo tant, d'un espectàcul escènic en successió i alternança d'arts musicals, parlades i cantades.

"Opereta" és el diminutivo italià de "òpera" i s'utilisava originalment per a descriure una obra més curta i potser menys ambiciosa que una òpera. L'opereta oferix una alternativa a les representacions operístiques d'una forma accessible dirigida a un públic diferent. L'opereta es va convertir en una forma reconeixible a mitan de el XIX en França, i la seua popularitat va dur al desenroll de molts estils nacionals d'opereta. Varen sorgir estils distintius en països com Àustria-Hongria, Alemània, Anglaterra, Espanya, Filipines, Mèxic, Cuba i Estats Units. A través de la transferència d'opereta entre diferents països, va sorgir el cosmopolitisme cultural en el sigle anterior. L'opereta com a gènero va perdre favor en la década de 1930 i va donar pas al teatre musical modern. Entre els compositors importants d'opereta es troben Johann Strauss, Jacques Offenbach, Franz Lehar i Francisco Alonso.

Història

L'opereta va ser reconeguda com a gènero musical al voltant de 1850 en París. En 1870, el centre de l'opereta es va traslladar a Viena quan París va caure en mans dels prusianos. La forma d'opereta va continuar evolucionant durant la Primera Guerra Mundial.

Hi ha algunes característiques comunes entre les operetes que varen florir des de mediats de la década de 1850 fins a principis de la década de 1900, escomençant per la opéra-bouffe francesa. Contenen diàlecs parlats intercalados entre els números musicals, i a sovint els personages principals, aixina com el cor, són cridats a ballar, encara que la música es deriva en gran mida dels estils operístics de el XIX, en un émfasis en les melodies cantables.

L'opereta és un precursor del modern teatre musical o de el "musical". En les primeres décades de el XX, l'opereta va seguir coexistint en els nous musicals, i cada u va influir en l'atre. Les traces distintives de l'opereta es troben en les obres de teatre musical de Jerome Kern, Richard Rodgers i Stephen Sondheim.

L'opereta francesa

Orígens

L'opereta va nàixer en França a mitan de el XIX, per a satisfer la necessitat d'obres breus i llaugeres en contrast en l'entreteniment de llarga duració de la cada volta més séria opéra comique. Va evolucionar a partir d'un gènero de música lírica pròpiament francés, el opéra-comique. Sol dir-se del compositor francés Louis-Auguste-Florimond Ronger (àlies «Hervé») que és el pare de l'opereta. Va compondre en 1847 Dò Quichotte et Sancho Pança, a sovint considerada la primera opereta.

Per a llavors, la part "comique" del nom del gènero s'havia tornat enganyosa: Carmen (1875) de Georges Bizet és un eixemple de opéra comique en argument tràgic. La definició de comique significava alguna cosa més propenc a lo humanístic, destinat a retratar la vida real d'una forma més realista, representant la tragèdia i la comèdia una junt a l'atra, com Shakespeare havia fet sigles abans. En esta nova connotació, la opéra comique havia dominat l'escenari operístic francés des del decliu de la tragédie lyrique'. Els orígens de la opéra comique francesa es remonten a l'época en que els actors còmics representaven balls i cançons a l'aire lliure en les fires. A principis del sigle XVIII, estos actors varen escomençar a representar parodies còmiques d'òperes conegudes. Estes representacions varen configurar l'opereta com un gènero informal derivat de la opéra comique, a l'hora que tornaven a una forma més senzilla de música. Molts estudiosos han debatut sobre a quin compositor deu atribuir-se l'invenció de l'opereta: Jaques Offenbach o Hervé. Es conclou que Hervé va completar el treball de base, i Offenbach va refinar i va desenrollar la forma artística fins al concepte d'opereta que coneixem hui. Per lo tant, "Offenbach és considerat el pare de l'opereta francesa- pero també ho és Hervé."

En 1855, el compositor alemà (naturalizado francés) Jacques Offenbach va prendre la direcció del teatre dels «Bouffes Parisiens», a on va crear i va estrenar obres líriques llaugeres a les que cridava opéras bouffes, terme que va falcar modificant el nom d'un gènero francés propi de el XVIII i principis del XIX, el opéra bouffon, versió francesa de l'òpera bufa italiana. Pero els opéras bouffes de Offenbach es diferenciaven de tots eixos gèneros anteriors (opéra comique i òpera bufa), i varen acabar per ser assimilats al gènero de l'opereta. Algunes de les obres més célebres de Offenbach són Orfeo en els inferns, La Gran Duquesa de Gerolstein i La bella Helena.

Compositors notables

Archiu:1878 poster for Jacques Offenbach's Orphée aux enfers.jpg

Bolleta per a una reposició de Orphée aux enfers'

Hervé va ser cantant, compositor, libretista, director d'orquesta i pintor d'escenes. En 1842, va escriure la opérette en un acte L'Ours et li pacha, basada en el popular vaudeville d'Eugène Scribe i X. B. Saintine. En 1848, Hervé va fer la seua primera aparició notable en els escenaris parisencs, en Don Quichotte et Sancho Pança (segons Cervantes), que pot considerar-se el punt de partida de la nova tradició teatral musical francesa. Les obres més famoses de Hervé són la paròdia de Gounod Li petit Faust (1869) i Mam'zelle Nitouche (1883).

Jacques Offenbach és el màxim responsable del desenroll i la popularisació de l'opereta -també anomenada opéras bouffes o opérettes-, lo que li va donar el seu enorme auge durant el Segon Imperi i despuix. En 1849, Offenbach va obtindre permís per a obrir el Théâtre dones Bouffes Parisiens, una companyia teatral que oferia programes de dos o tres sketches satírics en un acte. La companyia va tindre tant èxit que va dur a allargar la duració d'estos sketches a una velada. No obstant, les produccions de Offenbach estaven llimitades per la prefectura de policia de París, que especificava el tipo de representació que es permetria: "pantomimes en un màxim de cinc intérprets, diàlecs musicals còmics d'un sol acte per a dos o tres actors, i rutines de ball en no més de cinc ballarins; els cors estaven estrictament prohibits." Estes regles definien lo que va aplegar a definir-se com a opereta: "una menuda obra operística sense pretensions que no tenia implicacions tràgiques i estava dissenyada per a entretindre al públic". Atres dos compositors francesos, Robert Planquette i Charles Lecocq, varen seguir el model de Offenbach i varen escriure les operetes Els Cloches de Corneville (Les campanes de Normandia) i La Fille de Madame Angot (La filla de Madame Angot). Les dos operetes varen ser considerades un gran èxit.

Les llimitacions polítiques impostes a Offenbach i al teatre parisenc varen ser desapareixent i l'opereta va ser guanyant popularitat. Encara que les primeres peces en un acte de Offenbach, com Els deux aveugles, Li violoneux i Ba-ta-clan (totes de 1855) varen tindre èxit, la seua primera opereta completa, Orphée aux enfers (1858), va anar en diferència la de major èxit. Es va convertir en la primera opereta de repertori i es va representar centenars de voltes per tota Europa i més allà. El llegat de Offenbach s'aprecia en les operetes de finals de el XIX i més allà, ya que va animar a Strauss el Jove a dur el gènero a Àustria-Hongria. Offenbach també va viajar a Estats Units i Anglaterra educant als músics en les més de 100 operetes que va escriure a lo llarc de la seua vida. Estos viages internacionals varen donar lloc a l'aparició de sòlides escoles nacionals en abdós nacions. En la década de 1870, no obstant, la popularitat de Offenbach va decaure. El públic va mostrar més interés per les operetes romàntiques que mostraven la "gràcia i el refinament" del Romanticisme tardà. Entre elles es troben l'opereta de Messager Véronique i Els saltimbanques de Louis Ganne. En el XX, l'opereta francesa va perdre encara més popularitat, ya que el públic internacional es va decantar per les operetes angloamericanas i vienesas, que varen continuar desenrollant la forma artística fins a finals del Romanticisme.

L'opereta vienesa

Més vesprada, la burguesia austríaca va imitar el gust parisenc, i l'opereta va aplegar a Viena. Va ser aixina com va nàixer l'opereta vienesa, que presenta generalment un argument més sério i sentimental que les operetes franceses. Per un costat, si be estes últimes tenien al cancán com la seua peça bailable representativa; les vienesas, en canvi, varen apostar pel vals, i tenien com a representants per excelència als Strauss, pare i fill. Segurament, l'eixemple més famós d'opereta vienesa és El #rat penat (en alemà, Die Fledermaus), que Johann Strauss va compondre en 1874 i que el seu vals d'obertura és mundialment célebre.

L'opereta en italià

L'opereta va ser el primer gènero vocal importat en Itàlia. Des de la década de 1860, compositors francesos i vieneses com Offenbach, Hervé, Suppé, Strauss Jr i Lehár han influït significativament en la tradició operística d'Itàlia. La gran popularitat de l'opereta estrangera en Itàlia va alcançar el seu punt àlgit a finals de sigle, en particular en l'èxit de La vedova allegra, estrenada en Milà en 1907. Els compositors italians d'opereta tendien a estirar la definició de "opereta" més que atres nacions per a ajustar-la a la bellea de l'estil operístic romàntic italià. Un eixemple seria Giacomo Puccini, que va desenrollar la seua obra en l'estil realiste verisimo, i componia "operetes en tres actes". Atres compositors notables d'opereta italiana són Vincenzo Valente, Ruggero Leoncavallo, Pasquale Mario Costa, Pietro Mascagni, Carlo Lombardo, Enrico Toselli, Virgilio Ranzato i Giuseppe Pietri.

Recepció i controvèrsia

El públic de l'opereta durant les décades de 1860 i 1870 és descrit com bullicioso i sorollós. L'opereta va ser considerada una de les majors #controvèrsia sobre la música i la cultura italianes entre les décades de 1860 i 1920. Durant eixe periodo, un fort trasfondo nacionaliste en Itàlia lluitava per unificar la seua identitat nacional. En reconéixer l'opereta com un gènero estranger, es percebia com una forma d'art que contaminaria l'òpera italiana o socavaria ilegítimamente la seua primacia en l'escenari. No va ser fins a principis de el XX quan els compositors italians es varen dedicar sistemàticament a escriure opereta.

Influència en la sarsuela

Entre la segona mitat de el XIX i la primera mitat de el XX, l'art líric pròpiament espanyol, la sarsuela, va incórrer ocasionalment en l'estil de l'opereta, i es varen produir d'esta manera obres d'estil anàlec, com La verbena de la Coloma, que, sense ser realment una opereta, sí que compartix un cert estil llauger, propi de l'época. Algunes sarsuelas menors, #sarsuela chiques o sainetes, varen aplegar inclús a subtitular-se com a operetes, com per eixemple La cort de Faraó, «opereta bíblica», de 1910.^{cita requerida}

Influència en el món anglosaxó

L'opereta també va aplegar al món anglosaxó, principalment a Londres i Nova York, a on va ser essencialment un gènero d'importació. En el temps, en França, l'opereta va influir en l'aparició de la revue (la revista), que en Estats Units, junt a l'opereta d'imitació europea, va aplegar a generar el gènero del musical. Dut al cine, el musical va produir espectàculs de gran fama i popularitat, com West Side Story (1957), adaptat a la gran pantalla en 1961, encara que els musicals nortamericans es distinguixen clarament de l'opereta com un gènero aparte.^{cita requerida}

Vore també

• Història de l'òpera

Bibliografia

• Jacobs, Arthur (1984). Arthur Sullivan: A Victorian Musician, Oxford University Press. ISBN 0-19-315443-9.
• Bordman, Gerald (1981) American Operetta. New York: Oxford University Press.
• Clarke, Kevin (2007) Glitter and be Gai: Die authentische Operette und ihre schwulen Verehrer. Hamburg: Männerschwarm Verlag.(German)
• Ganzl, Kurt (2001) The Encyclopedia of Musical Theatre (3 Volumes). New York: Schirmer Books.
• Goulet, Charles (1981) Sur la scène et dans la coulisse. Québec, Qc.: Ministère dones Affaires culturelles. ISBN 2-551-04178-3
• Linhardt, Marion (2006) Residenzstadt und Metropole. Zu einer kulturellen Topographie dones Wiener Unterhaltungstheaters (1858–1918). Berlin: Max Niemeyer Verlag. (German)
• Traubner, Richard (1983) Operetta: A Theatrical History. Garden City, New York: Doubleday.
• Viagrande, iccardo (2009) El teu che m'hai pres il cuor. Un viaggio nel mondo dell'operetta. Monza: Casa Musicale Eco. (Italian)

Enllaços externs

• Revista Opérette – théâtre musical (francés)