Kerma
Kerma és el nom modern dau al que va anar el centre d'un regne de Nubia, provablement cridat pels egipcíacs Kash (d'a on va derivar Kus o Kush) al sur de la segona catarata del Nilo, pot ser que fins a la quarta. Alguns situen Iam entre la quinta i sexta catarata i era independent pero uns atres ho consideren el nom del regne en el primer estadi de la cultura de Kerma, situat entre la segona i quarta catarata. El nom antic de la ciutat no es coneix. En el segon estadi el nom de Kush per al regne (que els egipcíacs varen donar a la part central de Nubia), encara que molt provable, està encara per demostrar.
El nom ve de la moderna ciutat sudanesa de Kerma o Karmah a uns 15 km al sur de la tercera catarata, en la ribera oriental del ric Nilo.
Típic de la cultura de Kerma és la ceràmica rojosa o marró en tapa negra, que des de la Kerma clàssica està feta en torne.[1] Els mijos de vida era l'agricultura, especialment del ganado.
Orige
[editar | editar còdic]El poblat més antic en Kerma està datat poc despuix del 5000 a. C. (cap a 4800 a. C.) i correspon a una cultura de pastors identificada des de l'any 7500 a. C., en a on s'han trobat les primeres evidències de domesticació de les raberes; aixina mateix s'ha trobat també un cementeri d'este periodo.
El segon poblat de Kerma correspon a la gent senyalada com a grup A de Nubia (cap al 3500 al 2200 a. C.) possibles descendents de la cultura de pastors anterior, denominada Pre-Kerma. Tenia unes cinquanta cases de planta circular, d'uns tres metros de diàmetro, en alguna de més de sèt metros, supostament per a atres funcions o ocupades pels cabecilla; solament dos cases són rectangulars, pot ser que per a guardar ganado. Abans del 2500 a. C. el Nilo, de sobte, es va desviar a l'oest i l'establiment Pre-Kerma va ser abandonat, i es va construir una nova ciutat prop del riu que es convertiria en la capital en el següent periodo.
La cultura corresponent al tercer poblat, es va iniciar al final d'este periodo, en l'arribada del grup C (periodo denominat Antic Kerma), que cap al 2000 a. C. es va consolidar en assentaments principals en Kerma i en l'Illa de Sai (periodo Kerma Mig). Se supon que va ser durant esta época (cap al 2000 a. C.) la principal ciutat de Nubia i va anar aixina durant uns cinccents anys. El seu nom antic no és conegut, i se li dona el nom modern, pero els egipcíacs cridaven a la regió Cus o Kush, que podria ser també el nom de la capital. Localisada en mig d'una regió fèrtil, a on plovia a sovint, estava ben situada per a ser capital d'un estat, a uns 250 km de la fortalea egipcíaca més propenca. Kerma va ser conquistada per Tutmosis I cap al 1530 a. C.
Característiques de Kerma
[editar | editar còdic]
Excavada per Reisner en el periodo 1913-1915, es va tornar a excavar en 1973, i un estudi metòdic va començar en 2005 baix les órdens de Matthieu Honegger, estudi que arreplega l'obra de Charles Bonnet.[2] Els descobriments arqueològics d'estes excavacions estan exposts in situ en el Museu de Kerma.
La ciutat estava rodejada de muralles, tenia un palau i un santuari, aixina com unes 200 cases de planta circular al principi, i més vesprada rectangulars; fòra de les muralles hi havia moltes més cases.
El palau estava rodejat d'una estructura d'uns dotze metros de diàmetro i d'una atra estructura rectangular quatre voltes més gran.
Sembla que hi havia un àrea de temples dedicats al cult dels reis morts, i al costat del riu hi havia tallers per a fer barques i almagasens.
L'edifici principal, o a lo manco el més gran, va ser una casa d'atobós que media en l'última fase uns 18 metros d'altura i 50 x 25 en els costats; este edifici és conegut com Deffufa Occidental (Deffufa és el nom antic de les cases d'atobó en Sudan), mentres que un edifici similar pero una miqueta més menut, situat en el cementeri, és conegut com Deffufa oriental; no se sap per a qué servien estes Deffufa, pero se supon que varen ser temples.
El seu cementeri està a uns tres quilómetros a l'est de l'Nilo, i cobrix una superfície de 1800 x 800 metros. Es troben tombes fins a una data propenca al 1500 a. C. (cap al 1480 a. C.) en un número aproximat de trentacinc mil. Les més antigues estan en el nort i les últimes al sur; en esta part hi ha quatre montanyes artificials de noranta metros de diàmetro i atres més chicotetes que se supon corresponien a les tombes dels reis i estan pròximes al Deffufa oriental, que podria ser la capella funerària dels reis.
En el cementeri hi ha tombes construïdes en pedres chicotetes i grans, sent estes últimes les de les persones de més importància. Els cossos estan enterrats en fossos ovales d'1,5 metros de fondo, en menjar al costat. Els cossos estan flexionados mirant a la dreta, les mans en la cara, els peus cap a l'est i el cap en direcció a l'oest, mirant al nort. Inicialment estaven en alfombrillas, pero més vesprada es varen colocar en llits, com si dormiren, i tapats en una estora. En les tombes més recents hi ha varis individus en una sola, que se supon varen ser sacrificis humans. Inclús molta gent era enterrada en el seu gos. Els sepulcros es tapaven en montoncitos de terra decorats en pedres blanques o negres del desert.
Les tres tombes més gran al sur tenen 90 metros de diàmetro i casi quatre metros d'alt. Dins de l'estructura es varen fer parets d'atobons per a evitar el moviment de l'arena. En el centre del montó hi havia una cambra chicoteta conectada a un passadiç que recorria el diàmetro de la tomba; i en la cambra estava el cos del rei i les seues possessions més precioses. Ademés hi havia portes de fusta en les parets enyesadas (a on s'aprecien restants de pintures) i sembla que se'ls posava una barca per al seu futur viage pel riu. En les tres tombes es va colocar un monolit de marbre de dèu tonellades.
En els anys següents, en les rodalies de la gran tomba, s'anaven formant tombes subsidiàries, algunes molt riques, en moltes persones sacrificades, que devien correspondre a les més importants i propenques al rei.
En els passages hi havia dotzenes de cossos (en algun cas més de 300) de gent que devien ser sacrificades a la mort del rei, com el seu servici personal, i també dònes i chiquets; les esposes i les dònes del servici del rei sembla que eren enterrades en este.
Despuix del sepeli i de cobrir en pedres la montanya d'arena, se sacrificaven animals (per mills) i les seues pells eren dispersades pel perímetro.
Els primers reis varen ser enterrats en arena i l'idea de la cambra sembla que va ser importada d'Egipte.
La fase més coneguda és la Kerma clàssica, de la que, com s'ha dit, en l'excavació de la ciutat es va trobar un palau i moltes tombes que són d'este periodo. De les tres principals tombes mentades, es creu que una pertany al rei Nedyeh que va deure ser un dels més poderosos i va ser enterrat en uns 300 sirvientes. Es coneixen els noms d'un parell de reis de Kerma (Awawa sobre el 1850 a. C., i Nedyeh cap al 1650 a. C.) a través dels egipcíacs. De Awawa (o Awa’a) s'ha trobat el nom escrit en tinta en trossos d'una escultura d'argila trencada expressament (es devia considerar l'image de l'enemic), feta cap al 1850 a. C., i només es diu que era rei de Kush.
Nedyeh és mentat en un jeroglífic trobat en Buhen, que va ser ocupada per Kerma durant el primer periodo intermig, i que pertanyia a un soldat que explica que havia servit per al rei nubio, i que s'havia «netejat els peus en el rei Nedyeh en les aigües de Kush».
Destí de Kerma
[editar | editar còdic]Alguns regnes menors, com Irtjet, Zatju i Wawat varen quedar unificats baix un únic rei i se supon que açò va ser obra del rei de Kerma. Finalment, cap al 1900 a. C., Kerma era un regne unificat i el faraó Sesostris I va començar a establir algunes posicions militars en la frontera.
Sesostris III va construir fortalees, com la de Buhen, i va dirigir a lo manco un atac en Kerma, atac en el que el croniste diu, fent parlar al faraó: «Em vaig dur a les seues dònes, als seus hòmens de totes els edats, vaig capturar els seus pous, vaig matar als seus bous, i em vaig dur o vaig cremar les seues collites.»
La tercera fase de la cultura de Kerma (cridada Kerma clàssica) està datada cap al 1700 a. C., pero despuix de 150 anys va ser eliminada pels egipcíacs que, despuix d'alguns atacs previs entre el 1550 i el 1530, varen conquistar la ciutat i regne de Kerma (o Kush) cap al 1530 a. C. baix Tutmosis I (i la varen dominar entre el 1530 a. C. i el 1325 a. C.).
L'últim rei de Kush va ser dut a Egipte «penjat del revés en la proa de la barca de remolc del faraó», i el govern del territori va ser concedit a un fill del faraó. Huitanta anys despuix (cap a 1452 a. C.), la gent de Kerma es va rebelar, sent faraó Amenhotep II, pero varen ser derrotats i sèt dels líders del tumult varen ser capturats i eixecutats personalment pel faraó en la maza real. Els cadàvers de sis d'ells es varen penjar dels murs del temple de Amón en Tebas, i el sèptim de les muralles d'una ciutat de Nubia «per a que el victoriós poder del seu majestad puga ser vist per tot el poble i per a sempre».
Més vesprada, quan es va acabar el domini egipcíac, el centre de poder nubio es va desplaçar cap a Napata, més a l'est, a on en el temps va sorgir un nou regne.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Ceràmica de Kerma, en Digital Egypt (en alemà)
- ↑ [enllaç trencat] (en alemà)
- Soria Trastoy, Teresa. «La Cultura Kerma». Archivat des d'el original, el 28 d'agost de 2008. Consultat el 31 d'agost de 2009.
- «Nubia: Kerma». University College de Londres.
Bibliografia adicional
[editar | editar còdic]- Bonnet, Charles i uns atres (2005): Dones Pharaons venus d'Afrique: La cachette de Kerma. Citadelles i Mazenod. ISBN 2-85088-216-X
- Bonnet, Charles (1986): Kerma, Territoire et Métropole, Institut Français d’Archaéologie Orientale du Caire. ISBN 2-7247-0041-4
- Kendall, Timothy (1997): Kerma and the Kingdom of Kush. National Museum of African Art, Smithsonian Inst. ISBN 0-9656001-0-6
- Reisner, George Andrew (1923): Excavations at Kerma I-III/IV-V. Harvard African Studies Volume V. Peabody Museum of Harvard University.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Kerma» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.