Larix decidua

Archiu:Larix decidua Aletschwald.jpg

Larix decidua (Larix decidua)

Larix decidua, el làrix europeu o lárice, és una espècie del gènero Larix, de la família de les pináceas nativa de les montanyes d'Europa Central, en els Alps i Cárpatos, en poblacions disjuntas en les terres baixes del nort de Polònia i sur de Lituània. El làrix és l'única conífera europea que pert les seues agulles, mentres que les piceas, els pins i avets les conserven en hivern.

És un arbre molt tolerant a la fredor, capaç de sobreviure a temperatures hivernals per baix dels -50 °C i es troba entre la llínea llímit arbòrea en els Alps, alcançant altituts d'entre 1000 a 2000 m s. n. m. En les montanyes a on el pastoreig havia destruït la vegetació més gran que l'herba alpina, el làrix torna poc a poc, i obri la via a les demés coníferes. Es diu que és una espècie pionera. A sovint, sobre les vertents nort de les montanyes manté les seues raïls baix l'ombra, mentres que el seu fullage rep el sol. Solament creix en terrenys ben drenados, evitant les terres anegadas.

Descripció

Conífera caducifolia de tamany mijà a gran que alcança entre 25 a 45 m d'altura. El tronc pot aplegar a medir 1 m de diàmetro (excepcionalment fins a 2 m i 55 m d'altura). La copa és cònica en la primera etapa del seu desenroll eixamplant-se en l'edat: les branques principals són erectas mentres que les laterals són a sovint pendulares. Els brots són dimórficos, el creiximent es troba dividit en brots llarcs (entre 10 a 50 cm de llarc) en vàries ulls i curts, d'entre 1 a 2 mm de llarc en un sol ull.

Els fulls són aciculares de fins a 3,5 cm de llongitut, de color vert clar tornant-se groc clar abans de la caiguda, en autumne.

Els aments sorgixen despuix dels fulls; els masculins, de color groc, són menuts i numerosos, mentres els femenins, rojos i més grans, es donen en menor número i es mantenen erectos sobre les branques. Els cons, de 2 a 6 cm de llarc, són erectos, de forma cònic-ovoide i estan formats per unes 30 a 70 escamas erectas o llaugerament incurvadas. El color oscila entre el vert al rojós quan estan inmaduros, tornant-se marró en madurar, moment en el que lliberen les llavors, de 4 a 6 mesos despuix de la polinisació. Estos cons ya sense llavors solen permanéixer en l'arbre durant molts anys, tornant-se grisáceo-negruzcos.

Usos

Trementina i fusta

De la corfa de làrix resuda naturalment la resina anomenada trementina de làrix o trementina de Venècia, que s'obté ordinàriament dels peus que han aplegat casi al seu perfecte desenroll en els quals es fan, en taladros, forats oblicuos que no alcancen al centre de l'arbre o en els quals es practiquen cortaduras. En estos forats o cortaduras es coloquen goteres de fusta destinades a conduir la trementina, que fluïx a unes artesas dispostes al peu de l'arbre. El líquit resinoso obtingut es filtra per un tamís de cuiro per a netejar-ho de fancs i cossos estranys. Es diu que un làrix, per espai de quaranta a cinquanta anys, pot donar cada any per terme mig unes huit lliures de trementina, pero la fusta que procedix d'ell no és bona per a les construccions. La collita dura del més de maig fins a últims de setembre.

La trementina de làrix és ordinàriament prou líquida, clara, trasparente, de color groguenc, d'olor dèbil a llima, de sabor calent, acre i una miqueta amarc, i menys consistent que la dels avets, a la qual substituïx a sovint engañosamente. És enterament soluble en alcohol, mentres que la dels avets conté una resina insoluble en ell. Dona en la destilació menys oli essencial que la dels pis i este oli té una olor més dèbil, pero la seua colofonia és superior, sobretot per als barnices. Mesclada en un terç del seu pes de moixa càustica, s'endurix i es purifica a l'instant, propietat que li és peculiar.

El nom de trementina de Venècia, que vulgarmente es dona a la resina de làrix, procedix del gran comerç que antigament es feya d'ella en esta ciutat. Esta resina té usos prou numerosos en les arts.

En medicina, s'ha amprat com a estimulant i ha entrat en la composició de varis ungüents, emplastos i atres productes farmacèutics. S'acaba de vore que en un mateix arbre, a diferents époques i pel treball de la vegetació, es formen cossos azucarados, gomosos i resinosos. Sobre el tronc del làrix s'crío el agárico blanc, que en un atre temps va gojar de gran reputació com purgante. La corfa de làrix, agarrada en els peus nous, és utilisada per a curtir pells i obtindre una tintura negra.

Esta fusta és rojosa, sobretot en el cor, quan s'ha format en llocs frets i alts, i és groguenca en els peus que s'han criat en bons fondos. És dura, impregnada de resina que la fa casi incorruptible o que per lo manco li permet resistir l'acció dels agents atmosfèrics i de la humitat molt més que la de totes les atres abietineas. És de textura molt fina, colorada en zones obscures i les seues capes concèntriques poden contar-se fàcilment. No està exposta a henderse i rares voltes l'ataquen els insectes. Per estos motius esta fusta té un valor superior per a la construcció, siga de les armadures que reunixen molta solidea a una llarga duració i a una llaugerea prou gran, siga de les naus en les quals el làrix era considerat en Venècia i en Rússia com a preferible al roure.

En la Carniola, en Suïssa, en Alta Saboya i en els departaments del surest de França, en a on és abundant el làrix, s'han construït cases de la seua fusta, posant els uns sobre els atres troncs quadrats de prop d'un peu de costat, acoplats en els ànguls. Estes cases són blanques recent construïdes, pero passats dos o tres anys prenen una tenyida pardo molt agradable. Ademés, la resina, resudando en la superfície de la fusta d'estos troncs sobreposts, tanca totes les junturas i s'estén en una capa semblant a un barniz lustroso i poliment que fa el tot absolutament impermeable a l'aigua i a l'aire, pero al mateix temps molt inflamable. Empleada en les construccions sumergides, la fusta de làrix es conserva casi per un temps indefinit i adquirix una durea molt gran. Serrada en taules és molt adequada per a les obres de fusteria, pero està subjecta a alabearse quan s'ampra abans de la seua perfecta dessecació. Per a evitar este inconvenient, s'ha recomanat sumergir-la en l'aigua durant un any i deixar-la despuix a l'aire durant un atre any abans de serrar-la. En Suïssa, i en algunes parts d'Alemània, es confeccionen de fusta de làrix toneles i barrilés que conserven perfectament el vi.

Taxonomia

Larix decidua va ser descrit per Philip Miller i publicat en The Gardeners Dictionary ...Abridged...fourth edition no. 2. 1754.

Etimologia

Larix: nom genèric que prové del terme llatío larix que significa "làrix, lárice".

decidua: epítet llatío que significa "caducifolia".

Varietats

• Larix decidua var. carpatica Domin
• Larix decidua var. polonica (Racib. ex Wóycicki) Ostenf. & Syrach

Sinonímia

• Abies larix Poir.
• Abies larix var. pendula (P.Lawson) Lindl. & Gordon
• Larix caducifolia Gilib.

• Larix communis Lindl.
• Larix europaea DC.
• Larix excelsa Link
• Larix gracilis A.Dietr.
• Larix larix (L.) H.Karst.
• Larix pyramidalis Salisb.
• Larix sudetica Domin
• Larix vulgaris Fisch. ex Spach
• Peuce larix (L.) Rich.
• Pinus laeta Salisb.
• Pinus larix L.
• Pinus larix var. europaea Pall.
• Pinus larix var. pendula (P.Lawson) Endl.

var. carpatica Domin

• Larix carpatica (Domin) Domin
• Larix decidua subsp. carpatica (Domin) Chiula

var. polonica (Racib. ex Wóycicki) Ostenf. & Syrach

• Larix decidua subsp. polonica (Racib. ex Wóycicki) Domin
• Larix polonica Racib. ex Wóycicki

Noms comuns

• làrix, làrix comú, làrix caduc, làrix d'Europa, làrix dels Alps, làrix europeu, lárice.
• làrix blanc, làrix de Siberia, làrix europeu, làrix roig, lárice europeu.

Bibliografia

1. Flora of China Editorial Committee. 1999. Flora of China (Cycadaceae through Fagaceae). 4: 1–453. In C. I. Wu, P. H. Raven & D. I. Hong (eds.) Fl. China. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.

Enllaços externs

• Imàgens