Anar al contingut

Lek (comportament animal)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Lek (comportament animal)

El lek (del suec lek, activitats, lúdiques sobretot, plaenteres o poc reglades; en espanyol la traducció més exacta per al terme etológico podria ser ‘arena’ com rode o lloc de combat, encara que hi ha autors que preferixen usar el terme ‘arena’, ya no solament en espanyol, sino en atres llengües, per al lloc toponímic del lek) és una agrupació de mascles que competirien pel apareament en femelles. El mascle no sol ocupar-se de la descendència, estos s'agrupen en llocs específics per a les exhibicions i les femellas els seleccionen. Un mateix grup de mascles se situaria en una localisació específica a on cada u defén un chicotet territori en el que intenta desplaçar o predominar sobre els seus veïns en diferents tipos d'exhibicions. El terme es va aplicar per primera volta en els urogallos, encara que és prou freqüent en aus. També apareix en peixos i insectes i inclús el celosia del cérvol és similar.

Erro al crear miniatura:
Zona lek de corteig, en el cas del urogallo de les artemisas Centrocercus urophasianus. Cada mascle , be siga mascle-alfa (el de major ranc), o mascle-beta, gamma, etc., defén un territori en un tamany mig d'uns pocs metros, i en els que els mascles dominants poden atraure fins a 8 o més femelles.[1] Es mostra en el dibuix cada individu en les seues variacions en la seua espai individual (Proxémica) (representat per les bombetes), apreciant-se que els de major ranc disponen de majors "bombetes" d'espai.[2] En les aus els leks consten de 25-30 individus.

En esta localisació existix una estricta jerarquia, els mascles de més alta categoria se situarien en el centre de lek, el restant s'aniria alluntant segons el seu ranc fins a aplegar a la perifèria a on es trobarien els mascles de menys importància. La femelles aplegarien per a ser fecundadas al lek, i passarien entre tots els mascles fins a aplegar als dominants del centre. Els mascles del lek a voltes es troben molt junts lo que carreja a voltes disputes. Atres voltes la distància entre ells és molt gran (és el cas del kakapo, a on la distància entre individus és de quilómetros —es creu que la lluntea entre individus va causar el seu estat de perill d'extinció—, o el cas d'Otididae com l'avutarda).

S'han plantejat numeroses hipòtesis per a explicar l'orige i evolució dels leks, unes basades en les ventages que supon per a les femellas i unes atres en les ventages que supon per als mascles. Entre les del primer grup hi ha vàries hipòtesis que destaquen que este sistema permet a les femelles elegir el mascle de major calitat fenotípica ya que poden cotejar-ho directament. També s'ha sugerit que obligant als mascles a reunir-se en leks fòra de les àrees de crío es conseguix reduir el risc de depredaació en les zones de reproducció i el nivell d'acossament cap a femelles per mascles jóvens. Pel que fa a les hipòtesis basades en les potencials ventages que els leks presenten per als mascles s'ha sugerit que els leks apareixen quan existixen altes densitat poblacionals que aumenten el cost de defensa de recursos o femelles, que els mascles es concentren en zones a on poden maximizar el número de trobades en atres femelles o que la competència entre mascles és el factor que determina el tamany, estabilitat i localisació dels leks.


Els sistemes de apareament de tipo lek han estimulat l'estudi del apareamiento en les últimes décades en oferir un adequat escenari per a comprendre cóm opera la selecció sexual. Açò es deu a que les característiques del lek permet a les femelles poder seleccionar als mascles de forma molt eficient. Empero, l'importància del lek en estos estudis es veu disminuïda per la cridada ‘paradoxa del lek’, que fa referència a la possible reducció de la diversitat genètica i a que les femelles trien els mascles en caràcters secundaris més cridaners, lo que no significa que trien els que puguen donar-los una major o millor descendència.

Entre els insectes s'ha observat comportament de lek en els següents grups: palometes, parots, abellots,[3] avespes,[4] escarabats[5] i mosques.[6]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Starr, Cecie (1992). Biology – the Unity and Diversity of Life, 6th Ed., Wadsworth Publishing Company. ISBN 0534165664.
  2. Hall, Edward T. (1966). The Hidden Dimension, Anchor Books. ISBN 0-385-08476-5.
  3. “Evidence for hilltopping in bumblebees?” (2011). Ecological Entomology 36 (5): 560. doi:10.1111/j.1365-2311.2011.01297.x.
  4. Alcock, J. 1985. Hilltopping behaviour in the wasp Pseudomasaris maculifrons (Fox) (Hymenoptera: Masaridae). J. Kansas. Entomol. Soc. 58:162-166.
  5. Schaedla, W. H. 2005. Hilltopping on termitaries by the Indochinese tiger beetle, Heptodonta analis (Cincindelidae). Insect Science 12(2):151
  6. Alcock, J. 1989. The mating system of Mydas ventralis (Diptera: Mydidae). Psyche 96:167-176 [1]

.