Leucostele atacamensis
Leucostele atacamensis, coneguda comunament com cardón, cardón gran, cavul o pasacana,[1] és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Leucostele, dins de la família Cactaceae. Es distribuïx pel noroest d'Argentina, Bolívia i nort de Chile.
Descripció
[editar | editar còdic]Leucostele atacamensis és una espècie de cactus arborescente i columnar que pot alcançar fins a 10 m d'altura, encara que alguns eixemplars excepcionals apleguen a medir fins a 15 m. A sovint desenrolla ramificacions entre 1,5 i 3 m per damunt del sol, lo que li conferix un característic porte candelabriforme. Els tallos són cilíndrics i alcancen entre 25 i 60 cm de diàmetro.
Els tallos presenten entre 20 i 30 costelles, encara que alguns eixemplars poden desenrollar fins a 40. Sobre elles es disponen areolas circulares que aumenten de tamany en l'edat i alcancen fins a 2 cm de diàmetro. En les plantes jóvens, les espines són robustes, aciculares a subuladas, de color groguenc a mel i medixen entre 10 i 15 cm de llongitut. Es distinguixen entre dos i huit espines centrals, encara que no sempre resulten clarament diferenciables de les radials. També presenten entre dèu i quinze espines radials dispostes de forma irregular.
En els eixemplars adults, les espines es tornen progressivament més fines i adquirixen aspecte de cerdes o inclús de pèls. Estes plantes poden desenrollar entre 50 i 100 espines de fins a 25 cm de llongitut, sense una diferenciació clara entre espines centrals i radials.
Les flors apareixen lateralment en el terç superior dels tallos. Presenten forma àmpliament infundibuliforme, color blanc, en ocasions en un llauger matís rosat, i alcancen entre 10 i 14 cm de llongitut. Permaneixen obertes tant de dia com de nit. El tubo floral està densament cobert per llarcs pèls negruzcos. La floració té lloc des de la primavera fins a l'estiu. Les flors s'òbrin per la vesprada i permaneixen funcionals entre 18 i 40 hores.
Els fruts presenten forma globosa, color vert obscur i una densa cobertura de pèls. Són comestibles i alcancen fins a 5 cm de diàmetro.[2][3]
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]L'àrea de distribució natural d'esta espècie s'estén pel noroest d'Argentina, el sur de Bolívia i el nort de Chile. En Argentina es troba en les províncies de Jujuy, Bota, Tucumán, Catamarca, La Rioja i Sant Joan. En Bolívia apareix en els departaments d'Oruro, Potosí i Tarija, mentres que en Chile es distribuïx per les regions d'Arica i Parinacota, Tarapacá i Antofagasta.[4][5]
Habita principalment en biomas desérticos[4] i de xara seca, en altituts compreses entre els 1700 i 3900 m s. n. m. Creix sobre sols rocosos de la puna i la prepuna argentines, aixina com en la puna àrida d'Atacama, en el nort de Chile.[5]
Taxonomia
[editar | editar còdic]La primera descripció d'esta espècie va ser com Cereus atacamensis, publicada en 1860 pel botànic alemà Rodulfo Amant Philippi en el seu llibre Florula Atacamensis seu Enumeriatio: 23.[6][7]
Més vesprada, el botànic Boris Oliver Schlumpberger va traslladar l'espècie al gènero Leucostele per lo que va passar a cridar-se Leptocereus atacamensis. Va registrar estos canvis en la revista científica Cactaceae Systematics Initiatives: Bulletin of the International Cactaceae Systematics Group 28: 29, publicada en 2012.[4][8]
- Leucostele: nom genèric derivat de les paraules gregues leukos (que significa 'blanc') i stēlē (que es traduïx com a 'columna' o 'poste'). El seu significat pot interpretar-se com a «columna blanca», en alusió al porte columnar característic d'estes cactáceas i a les seues espines rígides, lluentes i de color blanquecino.[9]
- atacamensis: epítet geogràfic que fa referència al desert de Atacama (Chile), lloc a on es troba esta espècie. El sufix llatí -ensis és comú en la nomenclatura científica per a indicar orige o pertinença.[10][11]
Subespecies
[editar | editar còdic]Actualment es distinguixen dos subespecies:[12]
| Image | Subespecie | Descripció | Distribució |
|---|---|---|---|
| Leucostele atacamensis subsp. atacamensis | Posseïx tallos ramificados de fins a 6 m d'altura, en una espinación extremadament densa (la epidermis a sovint a penes resulta visible). | Noroest d'Argentina, sur de Bolívia i nort de Chile | |
| Leucostele atacamensis subsp. pasacana
(F.A.C.Weber ex Rümpler) Schlumpb., 2021 |
Posseïx tallos ramificados de forma candelabriforme, i aplega a medir de 10 a 15 m d'altura. La espinación és alguna cosa més oberta. | Noroest d'Argentina i sur de Bolívia |
Estat de conservació
[editar | editar còdic]En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com “Casi Amenaçada (NT)”. Esta categoria indica que, encara que actualment no es troba en perill immediat d'extinció, podria aplegar a estar-ho si continuen les pressions que afecten a les seues poblacions i al seu hàbitat.
Entre les principals amenaces destaquen la recolecció illegal d'eixemplars, l'utilisació de la seua fusta per a la fabricació de mobles i materials de construcció, i la transformació del seu hàbitat com a conseqüència de l'expansió de l'agricultura i la ganaderia. Ademés, l'espècie s'extrau en fins hortícoles, ornamentals i paisagístics. També sofrix l'impacte de determinades plagues, especialment escarabats, mentres que insectes homópteros associats a cultius agrícoles afecten a les poblacions que creixen prop de terrenys cultivats.
En algunes zones de la seua àrea de distribució, l'extracció d'individus alcança nivells preocupants, per lo que resulta necessari establir programes de seguiment i monitoreo. En Chile, no obstant, les poblacions no experimenten una pressió significativa, ya que els #aprofitament tradicionals de l'espècie tenen un caràcter històric i pràcticament han desaparegut en l'actualitat.[5]
Importància econòmica i cultural
[editar | editar còdic]Usos tradicionals
[editar | editar còdic]La fusta de Leucostele atacamensis va tindre un ampli us tradicional com a material de construcció. També es va amprar en la fabricació de mobles, #revestiment i, de forma ocasional, com a llenya. En l'actualitat, el seu principal aprofitament se centra en l'elaboració de #artesania i artículs de recort.[2]
Entre les seues aplicacions més destacades figura la fabricació de pals de pluja, un instrument musical de percussió elaborat a partir de troncs secs de cactáceas columnars. En Argentina, este instrument sol confeccionar-se en L. atacamensis, mentres que en Chile s'utilisen principalment Leucostele chiloensis i Eulychnia acida. La seua estructura permet reproduir el sò de la pluja quan el material contingut en el seu interior es desplaça a lo llarc del tronc, per lo que constituïx un element representatiu de l'artesania tradicional llatinoamericana.[2][3][5]
Us ornamental
[editar | editar còdic]Esta espècie es cultiva principalment com planta ornamental. Presenta un creiximent llent i una resistència moderada a la fredor, encara que convé protegir-la de les gelades intenses, ya que poden causar-li danys greus. Requerix un substrat ben drenado i espai suficient per al desenroll dels seus raïls, per lo que es recomana transplantar-la cada dos anys o quan el test resulte insuficient per al seu tamany.
Durant l'estiu necessita recs regulars, sempre deixant que el substrat se seque per complet entre aplicacions d'aigua. En hivern deu mantindre's prou seca. Les plantes jóvens es desenrollen millor en semisombra, mentres que els eixemplars adults toleren i agraïxen l'exposició a ple sol.
La propagació pot realisar-se per mig d'esquejes de talle o per llavors, encara que este últim método sol ser el més recomanable. Els esquejes deuen deixar-se secar fins que la ferida cicatrise abans de plantar-los en un substrat per a cactus llaugerament humit. Les llavors se sembren de forma superficial en una mescla ben drenada i solen germinar en un determini de dos a quatre semanes a temperatures propenques als 20 °C.[3]
Atres usos
[editar | editar còdic]Els fruts de l'espècie es consumixen localment com a fruta fresca i també poden secar-se per a la seua conservació.[3]
Galeria
[editar | editar còdic]-
Plantes en el departament de Potosí, Bolívia
-
Detall de les espines
-
Fusta interna del cactus
-
Planta en floració
-
Detall de les flors
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Leucostele atacamensis (Phil.) Schlumpb.» (en en). www.gbif.org. Consultat el 2026-05-30.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Anderson, Edward F.; Eggli, {{{nom2}}}; Anderson, {{{nom3}}} (2005). , Ulmer, p. 218. ISBN 978-3-8001-4573-7.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Cereus atacamensis». www.llifle.net. Consultat el 2026-05-30.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Leucostele atacamensis (Phil.) Schlumpb. | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2026-05-30.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 «Echinopsis atacamensis: Ortega-Baes, P., Perea, M., Lowry, M., Kiesling, R., Walter, H.I., Faundez, L. & Guerrero, P.: The IUCN Ret List of Threatened Species 2017: i.T152156A121461100».International Union for Conservation of Nature.doi:10.2305/IUCN.UK.2017-3.RLTS.T152156A121461100.en.Consultat el 2026-05-30.
- ↑ «Cereus atacamensis Phil. | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2026-05-30.
- ↑ Philippi, Rudolph Amandus (1860). [1], p. 23.
- ↑ «Leucostele atacamensis | International Plant Names Index». www.ipni.org. Consultat el 2026-05-30.
- ↑ «Leucostele» (en en). Dictionary of 🌵 Cactus Names. Consultat el 2026-05-30.
- ↑ «Sobre el sufix -ENSE» (en és). Etimologies de Chile - Diccionari que explica l'orige de les paraules. Consultat el 2025-12-29.
- ↑ Eggli, Urs; Newton, Leonard I. (2004). , Springer, p. 17. ISBN 978-3-642-05597-3.
- ↑ «Cactaceae at Caryophyllales.org – a dynamic online species-level taxonomic backbone for the family».Willdenowia.51(2)ISSN 0511-9618.doi:10.3372/wi.51.51208.Consultat el 2026-05-30.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Leucostele atacamensis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.