Llaura votiva

Llaura votiva

Llaura votiva dedicada al deu Erudino provinent del Mont Dobra (Cantàbria, Espanya) i depositada en el Museu de Prehistòria i Arqueologia de Cantàbria.

Un llaura votiva és un element de cult, un tipo d'altar de caràcter monolític i exent, el qual posseïx una inscripció epigràfica dedicada a una o vàries divinitats. Estes estaven realisades, generalment, en marbre, encara que podien estar fetes de diversos tipos de materials. Un votum (vot o promesa) era una pràctica popular dins de la cultura romana, encara que també podem trobar el seu us en atres cultures, com la grega o egipcíaca.

Este monument es podia trobar en distints llocs segons la funció que eixercitara; concretament el llaura votiva es localisava en temples o en alguns conjunts funeraris. També podien eixercitar diferents funcions, com ser la base d'un conjunt escultòric o servir com a altar de cult domèstic en una vivenda. El primer cas apareix en algunes ocasions degut a que poden formar part de dit conjunt o perque solien reciclar la pedra, estigueren inscrites o no.

Significat

La paraula llaura significa "altar, pedra sobre la que s'oferixen sacrificis a la divinitat", que coincidix en la definició de "Llosa o pedra consagrada que sol contindre relíquies d'algun sant, que es posava sobre l'altar i sobre la qual estenia el sacerdot els corporals per a celebrar la missa". La paraula votivo, que és la que li dona el caràcter que la definix i la diferència dels atres tipos de llaura, té com a significat "oferit per vot o relatiu a ell".

Solen tindre una forma d'altar o de columna quadrangular i la seua altura predomina més que l'esgambi i la profunditat. Posseïxen inscripcions en alguna de les seues cares en la finalitat de demanar alguna cosa o agrair algun succés a la divinitat a la que anara dirigida, ya que tenien diferents dedicació.

Elements i tipologies generals d'un Llaura Votiva

De manera general, les llaures podien presentar les següents tipologies:

1. Llaura en dos pulvini cilíndrics i frontón triangular.
2. Llaura en quatre acróteras i frontón en forma de fastigium a doble alvertent.
3. Llaura en quatre acróteras i frontón en forma de fastigium semicircular.
4. Llaura arrematada en una faixa decorada en acróteras i frontón.
5. Llaures sense arremate.

Dins de la categoria de llaura votiva, el llaura es componia de vàries parts, la presència de les quals depenia de la ordinatio que tinguera o dels elements que incloguera. En el seu conjunt, una llaura està composta per:

1. Part superior del llaura, coneguda com a capçalera, inclou elements com les acróteras decorades i el frontón, generalment triangular i inspirat en els temples grecs. En esta secció, és comuna trobar elements decoratius referents a la divinitat dedicada. Per eixemple, en la Roma mediterrànea, era comuna el vot a la “triada capitolina” composta pel deu Júpiter (se li representava en un àguila), la deesa Iuno o Juno (representat per un pavo real) i la deesa Minerva. La formulació més utilisada per al deu Júpiter en els altars era: “I(ovi) O(ptimo) M(aximo) / Sacrum”.

2. Part mija del llaura, composta pel camp epigràfic, es trobava en la part plana del llaura, moltes voltes dins un marc esculpido. Les inscripcions votivas solen ser reduïdes en el seu contingut, representatives únicament del vot, a diferència de les llaures funeràries, que podien presentar el cursus honorum de les persones nomenades o atres caràcters. El patró d'este tipo de soport es caracterisa per:

• Enunciar la divinitat: El nom de la divinitat es posava normalment en dativo (llatí) senyalant l'ofrena cap a la divinitat, encara que també podia aparéixer escrit en genitiu (llatí). Seguit del nom de la divinitat, podien afegir-se diferents adjectius alusivos al seu caràcter com “Sancto” (sant), o “Sacrum” (consagrat), sent esta última expressió freqüent en la dedicació als deus manes “Dis Manibus Sacrum” tant en llaures votivas com a funeràries.
• Nom del dedicante: El nom del dedicante es presentava generalment en el cas nominatiu (llatí), directament o, a voltes, per mig de l'expressió “dono dedit” (done/ va entregar).
• “Sancto” Permetre's la realisació d'un llaura votiva pròpia, en época romana, era una demostració, moltes voltes, de l'estatus econòmic del dedicante, per lo que era rellevant incloure la procedència dels fondos consagrats per a construir el monument. D'ahí que siga freqüent l'aparició d'expressions tals com: “Sacrum” (en els seus diners), “Dis Manibus Sacrum” (del seu patrimoni) o Nombre del dedicante: (en diners públics), entre uns atres.

Aixina mateix, podia mencionar-se atres partidaris del dedicante en l'inscripció, com la família o persones rellevants per la seua contribució al pagament de l'ofrena. Alguns eixemples d'estes expressions: “cum filio et matre” (en el seu fill i la seua mare), “per patrem” (pel seu pare), etc.

En este tipo d'inscripcions, també es poden observar inclosos els motius de l'ofrena, els quals podien ser diversos, des de la realisació d'una ofrena per a demanar a una divinitat, una ofrena per a saldar el deute en la divinitat, per voluntat de la persona, o per mandat alié. Alguns eixemples d'estes expressions trobem: “ex vote” (per vot), “ex iusso” (per mandat), "votum solvit libens merito” (va complir el vot lliurement i en justícia), entre uns atres. Afegir que l'aparició de la data de l'inscripció o a on s'origina no és freqüent.

3. La part inferior o base del llaura es distinguix generalment per ser àmplia i estar decorada en molduras, lo que la diferència de les esteles, que carixen de molduras degut a que solen estar enterrades en el sol. En esta part, també podien aparéixer decoració, encara que no és freqüent trobar-les.