Es coneix en el nom de llaurat romà l'utensili tirat per força animal que s'ha vingut usant per a llaurar la terra des de l'época romana fins als nostres dies. La seua cessació, a mitan de el XX, coincidix en la substitució dels animals de tir per màquines, i en l'abandó general dels terrenys de llabor en els que no fora rendable l'utilisació de maquinària.[2]
El llaurat romà, o tradicional, estava compost per una part davantera que era de la que tirava l'animal, cridada timó, peça que estava enllaçada en la cameta, i esta s'unia en la base del llaurat (la reixa) per mig d'una telera per aproximadament la mitat de la cameta i per la punta en el dental. La reixa era la part que servia per a llaurar, afonant-se dins la terra, encara que no seria de ferro fins a el IX, que ho faria en difusió per tota Europa Occidental, i a partir de llavors es milloraria la tècnica.
En l'época del Baix Imperi, es començaria a utilisar la vertedera, que la podríem comparar com una «menuda reixa lateral», que ajudaria a remoure millor la terra aforrant el número de llaurades necessàries per a preparar-la. Finalment, l'esteva servia al llaurador per a dominar el llaurat, tenint que fer força per a afonar la reixa.
El llaurat normando, de ferro i en rodes, va substituir al llaurat deslizante o romà. Este llaurat permetia fer regatas més profunts, airejant millor la terra i millorant la retenció de humitat.
Les parts del llaurat romà poden variar segons la localisació geogràfica, per lo que a banda de consultar els diccionaris habituals, poden consultar-se alguns específics, com este de les Illes Canàries. [3]
Clavijeros. Són uns forats, tres o quatre, que du el timó, alineats al seu llarc, en l'extrem que s'engarzar al ubio en un dels quals s'introduïx la clavilla, que constituïx l'element de conexió entre el timó i el ubio. La raó de tindre varis és que aixina la clavilla es coloca en un o un atre, allargant o acurtant una miqueta el timó, segons ho requerixca cada yunta. Lo seu és que la clavilla siga metàlica, pero també pot ser de fusta sempre que resistixca el tir.
Llit. És una peça de ferro, encorvada, que servix per a engarzar tots els elements del llaurat. Per un costat les vilortas la cinchan al timó, i per l'atre presenta una oquetat en la que encaixen, per davant, el dental i la reixa, i per darrere, l'esteva i el pescuño. També du un trepe vertical per a l'estage de l'extrem superior de la telera, trepe situat en la zona de màxima curvatura del llit, per a on esta rep el nom de gola.
Vilortas. Són dos recias abrazaderas metàliques que subjecten el llit al timó, este últim en un espai rebaixat per a facilitar el seu acoplament.
Dental. És una peça de fusta en una escopleadura en la part davantera sobre la que s'acopla la reixa. Una atra escopleadura del dental en la seua part atrassera li permet encaixar en el llit, i en els seus costats dret i esquerre també el dental du sengles taladros cegos i divergents cap a dalt, per a que s'estagen les orejeras. Un orifici vertical en el seu costat esquerre, junt a l'estage de la reixa, permet fixar en el dental l'extrem inferior de la telera.
Durícies del dental. En ser el dental, junt en la reixa, l'element del llaurat que va en constant contacte en la terra, i inclús en les roques soltes o sol massiç que la situació present, la seua fusta duraria poc si no fora protegida en l'espècie de forre que constituïxen les durícies del llaurat, menester per al que s'usen les ferradures ya gastats de les vaques i cavalleries, o trossos de chapa construïts ex professe. Les durícies no es fixen al dental en les típiques taches de herrar, sino en uns atres més curts i menor cap (garabises, per algunes zones de Castella), que s'adapten millor al dental.
Reixa. És una peça de ferro en forma de flecha, encaixada sobre el dental, a excepció de la seua part davantera que, acabada en punta, descolla d'ell. I la seua part atrassera va subjecta en el llit. Servix per a trencar la terra i obrir la regata. Quan la punta de la reixa es queda roma de tant llaurar, li l'aguza en la forja a on també, si la seua deterioració és tan exagerat que es queda curta, li la calça, és dir, es suplementa en un tros de ferro. De la mateixa manera que les durícies, la reixa es desgasta més o menys no només en raó del temps que llaure, sino segons el tipo de terra que li toque llaurar.
Esteva. Consistix en un pal els extrems del qual presenten sengles curvatura opostes entre sí, que li conferixen forma de S o de Z al revés. Un de tals extrems, degudament escopleado, s'inserta en el llit per damunt del pescuño, i l'atre, tallat en forma de mànec, constituïx lo que en molts llocs s'ha cridat mancera i en atres maneral i servix per a que la mà dreta del quintero s'aferre a ell dirigint la faena. Immediatament davant de la mancera, l'esteva té uns rebaixes per a subjectar els ramals, que van allí nugats.
Ramals. Elements de conexió entre el llaurat i la yunta, els ramals són unes cordes, generalment de esparto, utilisades pel quintero per a fer que obedixquen les bésties que tiren del llaurat. No solen utilisar-se dos cordes, sino només una el centre de la qual es nuga a l'esteva i els extrems a les regnes dels animals.
Pescuño. És una falca de fusta que es posa en l'oquetat del llit, per la part atrassera del llaurat, i servix per a tensar l'esteva en la reixa i el dental. Va colocada entre la reixa i l'esteva reblint l'àngul existent entre elles. La graduació d'este àngul està relacionada en la del dental sobre el llit, que es regula en la telera: davant una disminució de l'àngul dental-llit perque deu fer-se una llabor menys profunda, aumentarà l'àngul reixa-esteva que reblix el pescuño, i viceversa.
Telera. La telera és un travesser de ferro, en roll en abdós extrems, que servix per a graduar l'inclinament del dental i la reixa sobre el llit i el timó, a fi de donar més o menys profunditat a la llabor, segons convinga. La telera va colocada verticalment des del dental al llit, als que es fixa per mig de sengles femelles despuix de haver segut introduïda pels taladros que a l'efecte dita llit i dental duen. La femella que fixa la telera al dental és inamovible, i regulable la que la fixa al llit, per a aixina donar més o menys inclinament, segons l'ocasió exigixca, al conjunt de reixa i dental.
Orejeras. Són dos pals que van ficats oblicuament en sengles orificis que a l'efecte du el dental, un a cada costat. Servixen per a obrir la regata i voltear la terra remoguda per la reixa. La llongitut de les orejeras pot variar en funció de que la llabor siga un alomado, llaurat en junt, alçat, binado, afondat de regates per a donar llabor als pans en creiximent o, simplement, en funció de la costum de cada agricultor. Una llongitut habitual pot ser la que descolle del dental uns 18-20 centímetros. Les orejeras es desgasten moltíssim a força de voltear gleba, sobretot en terrenys arenencs o de pedregal, i no tant en els arcillosos. Este desgast no és uniforme en tota l'orejera, sino que s'accentua per la seua cara superior i zona intermija, justament per a on més cantitat de terra a voltear soporta, zona per a on l'orejera es va aplanando poc a poc fins a inclús partir-se en dos, si abans no es reemplaça per una atra.
↑«Partixes d'un llaurat» (en és). Canal de l'Àrea de Tecnologia Educativa. Consultat el 2025-10-22.
↑Una clavilla és un tros cilíndric o llaugerament cònic de fusta, metal o un atre material que s'introduïx en un orifici per a subjectar, ensamblar o assegurar dos elements.
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}