Llunar Landing Research Vehicle
Els llunar landing research vehicle (LLRV), construïts per Bell Aircraft Corporation, va anar el nom d'una série de vehículs experimentals nortamericans que ―entre 1964 i 1967― varen replicar en la Terra el comportament del mòdul llunar.
Inicialment es varen construir dos vehículs de prova, per a posteriorment construir tres que varen entrar en producció, dissenyats per a l'entrenament d'astronautas en el pilotage del mòdul llunar i que varen ser denominats LLTV (llunar landing training vehicles: ‘vehículs d'entrenament per a l'aterrisage llunar’).
Un LLRV podia desapegar i aterrisar pels seus propis mijos, volar horisontalment, surar sobre un punt i alcançar altures de fins a 4000 peus (1220 m). Montava un motor turborreactor que proporcionava un espente cap a dalt de 5/6 del pes del vehícul per a simular el sext de gravetat de la superfície llunar. Va ser malnomenat humorísticament «somier volador» perque consistia bàsicament en un entramat de varetes.
Els LLRV varen ser creats pel Flight Research Center, predecessor del Dryden Flight Research Center de la NASA per a estudiar i analisar les tècniques de pilotage necessàries per a fer aterrisar al mòdul llunar en la superfície sense atmòsfera de la Lluna.
L'èxit dels LLRV va dur a construir tres LLTV, que varen ser utilisats pels astronautes del programa Apolo com a entrenament per a les missions llunars.
Història
[editar | editar còdic]
En els inicis del programa Apolo, en 1960, la LLRV va estudiar tres conceptes per a us com a entrenament per al alunizaje:
- un simulador electrònic
- un dispositiu penjat d'un cable
- un vehícul de vol lliure
El vehícul de vol lliure va ser elegit com el més adequat. L'idea s'atribuïx a Hubert Drake, i els ingeniers caps assignats al proyecte varen ser Donald Bellman (qui va ser designat com a director del proyecte) i Gene Matranga.[1]
Despuix de la planificació i vàries reunions en els ingeniers de Bell Aerosystems, companyia en experiència en aeronaus LLRV, la LLTV va concedir en decembre de 1961 a l'empresa un contracte de 50 000 dólarés nortamericans (que ―per l'inflació― en 2026 equivaldrien a 546 000 dólars) per a realisar un estudi del proyecte. Finalment, l'1 de febrer de 1963, li va ser concedit un contracte de 3,6 millons de dólars per a la producció dels vehículs, en l'entrega dels dos primers vehículs en un determini de 14 mesos.
El vehícul estava construït en travessers d'alumini en la forma d'un enorme somier de quatre pates.[2] El motor que montava era un General Electric NASA 2V instalat verticalment en un cardán. El motor elevava el vehícul fins a una altura operativa i després disminuïa la seua potència per a soportar solament 5/6 del pes del vehícul i simular la gravetat llunar. També montava dos eixides de peròxit de hidrogen de potència variable per a modificar la taxa de descens i poder fer desplaçaments horisontals. Per al control en cabotege, guiñada i alabeo es varen utilisar 16 motors més chicotets, també de peròxit de hidrogen i montats per parells.
Com a mida de seguritat, els LLRV duyen sis eixides que podien soportar per sí mateixos el pes del vehícul en cas de fallo del motor principal. El pilot també disponia d'un assent eyectable.
Operacions de vol
[editar | editar còdic]
Els dos LLRV varen aplegar al NASA (Flight Research Center) en abril de 1964. Les primeres proves varen ser dirigides a provar els motors sense alçar vol. El primer vol va ser portat a terme en la base de la Força Aérea d'Edwards, el 30 d'octubre de 1964. El pilot de proves Joe Walker (1921&#;1966) va volar tres voltes en el vehícul número 1, en un temps total de vol de 60 segons, alcançant una altura màxima de 3 metros.
En posteriors vols, tots en el Centre de Vols Tripulats de la LLRV, en Houston (estat de Texas) varen participar Don Mallick (n. 1930; també pilote de proves de el NASA), Joe Algranti (1925&#;2009), Jack Kleuver (1925&#;2011; coronel de l'eixèrcit) i Bud Ream.
A mitan de 1966 la LLRV ya tenia suficients senyes i va procedir a concedir el contracte per als tres LLRV a Bell, a un cost de 2,5 millons de dólars cada unitat.
El primer LLRV va aplegar a Houston en decembre de 1966 i el segon en giner de 1967. Les modificacions fetes al número 2 varen proporcionar al pilot un menor camp de visió i un mando de tres eixos, abdós característiques reals del mòdul llunar usat en les missions Apolo.
Els LLTV també varen ser enviats a Houston, duent a eixes altures un total de 198 vols el número i només 7 el número 2. Junt en els tres LLRV, conformarien el grup de naus destinades a entrenar als pilots dels mòduls llunars.
Tres dels cinc vehículs varen quedar destruïts en accidents durant les proves en Houston: el LLTV número 1 el 6 de maig de 1968 (pilotat per Neil Armstrong, que va salvar la vida botant en paracaigudes) i dos LLRV en decembre de 1968 i giner de 1971.
El NASA número va ser més vesprada tornat al Centre Dryden, a on es mostra en exposició.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «LLRV team celebrates 100th flight», artícul en anglés publicat el 28 de setembre de 2009 en el lloc web de la LLTV
- ↑ «Fact sheet: Llunar Landing Research Vehicle» (‘full de senyes del vehícul d'investigació d'aterrisages llunars’), artícul en anglés publicat en el lloc web de la LLRV
- Wade, Mark: «Apollo LLRV, part of Apollo NASA», extens artícul en anglés publicat en 1997 en el lloc web de la Encyclopedia Astronautica (Estats Units).
- Wade, Mark: «Llunar lander test vehicle», breu artícul en anglés publicat en 1997 en el lloc web de la Encyclopedia Astronautica (Estats Units).
- Wade, Mark: «More details for January 26, 1965», artícul en anglés publicat en 1997 en el lloc web de la Encyclopedia Astronautica (Estats Units).
Vore també
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lunar Landing Research Vehicle» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.