Mal roig

El mal roig o ben erisipela porcina és una malaltia infectecontagiosa del porc causada per l'espècie bactèriana Erysipelothrix rhusiopathiae. Els porcins desencadenen quadros cutàneus i/o septicémicos, podent-se transformar en una malaltia latent o crònica, estajant-se en articulacionés, vàlvules cardíaques i atres zones de l'organisme, inclús en els animals vacunats, podent recidivar en situacions d'inmunodepresión per a disseminar-se en el hoste i poder aixina propagar-se en l'explotació, originant casos aïllats o brots de baixa prevalença.

És una malaltia típicament endèmica en brots epidémicos. La seua prevalença és molt variable i està lligada a la patogenicidad del cep bacterià, als factors determinants de la contagiosidad o transmisibilidad i a la resistència inmunitario individual. Sol donar-se quan sorgixen causes inmunosupresoras relacionada en situacions d'estrés per transports, desnutrición, higiene deficient, estabulació defectuosa que actuen en tota la població porcina, per lo que la malaltia pot ser motiu de pèrdues molt significatives. No és un procés infecciós exclusiu de l'espècie porcina, sino que també pot afectar a rumiants jóvens en artritis agudes i a pavos en processos septicémicos, ademés d'atres aus, rosegadors, restant de mamífers, peixos i moluscs ya que es tracta d'un microorganisme ubic.

Ademés és considerada una zoonosis menor, ya que es contagia per via cutànea a l'home causant-li erisipeloides, nom originat per a diferenciar-ho de les erisipelas humanes degudes a una infecció cutànea d'estreptococs beta-hemolíticos, principalment pel Streptococcus pyogenes. Generalment ocorre per contacte directe en animals o els seus productes, i l'infecció no sol alvançar de l'àmbit cutàneu. En molt poca freqüència es produïxen septicèmias, encara que en relativa assiduïtat estan descrivint-se algunes endocarditis.

Epidemiologia

L'espècie porcina és el reservorio natural de la bactèria, per la qual cosa encara que els porcs estiguen aparentment sans, podrien portar-la en elevada freqüència en les amígdales i la vàlvula ileocecal, incloent atres llocs de l'organisme com la pell, els ganglis ilíacos, els riñonés o el bazo, sent la mateixa via d'eliminació, encara que en menor cantitat, que tenen els malalts: a través de les heces i la saliva.

La via d'entrada o contagi pot ser: oral, percutánea, nassal i inclús venérea. La més comuna és l'oral per l'ingestió d'aigua i aliments contaminats, i en menor freqüència per infecció de ferides de la pell i picadura d'insectes hematòfecs. Les vies menys provables de contagi són l'aerógena i la venérea a través del semen.

En la fase septicémica tant la sanc com les excreció, la saliva i la regurgitación de l'aliment són molt contaminants. Els malalts crònics solen ser portadors permanents i els recuperats poden mantindre la seua condició de portador, inclús els vacunados.

L'agent causal és relativament resistent a les condicions migambientals i més encara en presència de matèria orgànica. Els rosegadorés i les aus poden propagar l'infecció en calitat de hospedadores secundaris, quan estos es troben en l'ambient a a on es desenvuelve l'explotació porcina.

Situacions inmunodepresoras poden predispondre i desencadenar la malaltia, inclusivament aquelles patologies que debiliten a l'animal, com el síndrome reproductiu i respiratori porcí, intoxicacions per aflatoxinas o les parasitosis, també les que són estresantes com les causades pels transports prolongats, temps calorós, microclima de l'establiment molt humit i càlit, vacunacions, dietes deficients, canvis bruscs en la dieta i per aliments grassos. També pot ser predisponente la consanguinitat.

Per totes estes variades causes epidemiológicas abans descriptas, ya siga per la pluralitat d'espècies portadores, la persistència inaparente o crònica de l'infecció en els porcs, l'alta freqüència de porcins i granges infectades, les condicions ambientals i la dificultat d'eliminar l'infecció per mig de vacunes i/o tractament fan poc viables les mides d'erradicació.

Diagnòstic

Diagnòstic clínic

Se sospitarà de mal roig quan l'explotació porcina tinga absència o deficiències en el pla vacunal, es presenten morts súbites en porcs d'al voltant de 10 a 12 semanes en febra molt alta i eritemas dérmicos els quals es poden presentar com a zones rojoses ben delimitades en forma de diamant, podent aparéixer unes taques roig púrpura en el cap i en les orelles, ademés quan els adults presenten quadros subagudos enfebrats i aguts en febra elevada, femelles en aborts i repetició de celosias, a voltes en lesions cutànees i freqüents artritis o hichazón de les articulacions que provoquen claudicacionés i dolor.

Tindre en conte que en els dies es poden produir aparents recuperacions pero després recidivan en artritis cròniques, cianosis, insuficiències cardiorrespiratòries i necrosis dérmicas.

En la necropsia s'evidenciaran lesions de septicèmia hemorrágica, àrees violáceas en la pell, esplenomegalia, hemorràgies en renyó, ganglis limfàtics, pleura i cor, i en els casos crònics, poden presentar-se artritis proliferativa i necrótica aixina com casos aïllats d'endocarditis valvular.

Diagnòstic diferencial

Archiu:Erysipelothrix rhusiopathiae 01.png

Colónies bacterianes d'E. Rhusiopathiae en agar sanc.

Caldrà diferenciar del mal roig a atres patologies d'apariència semblant com la pesta porcina clàssica (PPC) i l'africana (PPA), la pasteurelosis que ve acompanyat de quadros respiratoris i la salmonelosis, en quadros digestius.

Diagnòstic de laboratori

La confirmació de l'agent causal es realisa per mig de l'aïllament de la bactèria Erysipelothrix rhusiopathiae a partir de mostres de bazo, ganglis, renyons, tonsilas i líquit articular o sinovial. Açò es realisa per mig de cultiu en agar sanc del material en l'agent etiológico sospitós i després, a través de les colónies bacterianes macroscòpiques neoformadas, es procedix a l'identificació en proves bioquímiques. També s'utilisa l'inmunofluorescencia sobre frotis o corts de bazo i la moderna prova de la PCR.

Els métodos més útils per a evidenciar anticossos i recolzar als anteriorment descriptos són la tècnica d'aglutinació, difusió en gel de agar, hemaglutinación i ELISA, encara que en la forma septisémica ni en els casos crònics siguen molt útils, ya que a penes hi ha producció d'anticossos per part de l'hoste.