Mariner 10

Mariner 10

Mapa de Mercurio rastrejat per la Mariner 10. La banda que apareix en la part superior dreta és la zona de la que no es varen obtindre senyes.

Mariner 10 va ser l'última sonda espacial dins del programa Mariner de la NASA. Va ser llançada el 3 de novembre de 1973, dos anys despuix de la Mariner 9. La seua missió era provar un transmissor experimental en banda X, explorar l'atmòsfera, superfície i característiques físiques de Venus i Mercurio i validar l'assistència gravitatoria, usant en este cas a Venus per a accelerar-se en el seu trayecte final cap a Mercurio.

En Venus va fotografiar l'atmòsfera d'este planeta en l'espectre ultravioleta, ademés de realisar atres estudis atmosfèrics.

Va visitar Mercurio en tres ocasions, el 29 de març i el 21 de setembre de 1974 i el 16 de març de 1975. En total va cartografiar entre el 40 i el 45% del planeta, encara que només del costat allumenat pel Sol durant els sobrevuelos i no el costat obscur.

La nau

L'estructura de la nau era de forma octogonal, en marcs de magnesi i huit compartimento per a l'electrònica. Media 1,39 m en diagonal i 0,457 m de profunditat. Dos panels solars, cada u de 2,69 m de llarc i 0,97 m d'ample, s'estenien des dels laterals, en un total de 5,1 m² de superfície. La llongitut total de la nau, en els panels estesos, era de 8 m. La sonda disponia d'una plataforma mòvil en dos graus de llibertat i un màstil de 5,8 m de llarc a on s'estajava el magnetómetro. La massa total en el llançament era de 502,9 kg. La massa total dels instruments d'a bordo era de 79,4 kg.

L'espente del motor, alimentat per hidracina estajada en un tanc esfèric situat en el centre de la nau, era de 222 newton. L'estabilisació de la nau en els tres eixos es conseguia en dos jocs de tres parells de propulsors alimentats per nitrogen situats ortogonalment entre ells i montats en els extrems dels panels solars. El control estava baix l'ordenador d'a bordo, en una memòria de 512 paraules aumentada pels comandos terrestres. L'electricitat era obtinguda per 2 panels solars en una superfície total de 5,1 m² i generaven 540 W de potència que s'almagasenava en una bateria de NiCd en capacitat de 20 A/hora.

l'antena d'alta guany tenia un diàmetro d'1,37 m i tenia una estructura en forma de panel d'abella feta d'alumini. També duya una antena de baix guany montat al final d'un màstil de 2,85 m. Les antenes permetien a la nau transmetre en banda S i banda X, i la velocitat de transmissió màxima estava en 117,6 kilobits per segon. La nau espacial duya un rastrejador d'estreles en el que seguia a Canopus i sensors solars i d'adquisició en les puntes dels panels solars. L'interior de la nau va ser aïllat en múltiples mantes tèrmiques en la part superior i inferior. La nau portava un escut tèrmic que es va desplegar despuix del seu llançament per a protegir a la nau en el costat orientat cap al Sol. Cinc dels huit compartimento de l'electrònica duyen també cortinillas regulables per a controlar la temperatura interior.

Els instruments a bordo de la nau espacial varen medir la superfície de l'atmòsfera i les característiques físiques de Mercurio i Venus. Els experiments varen incloure la fotografia de televisió, camp magnètic, el plasma, radiometria infrarroja, espectroscòpia ultravioleta, i detectors de ciència de ràdio. Un transmissor experimental en banda X, d'alta freqüència, va ser traslladat per primera volta en esta nau espacial.

Assistència de vela solar

En 1974, despuix de detectar-se un fallo en el sistema de control d'actitut, es va utilisar propelente adicional per a realisar les maniobres, per lo que corria perill el correcte acostament a Mercurio i la posició de l'antena apuntant cap a la Terra, davant un imminent agotament del propelente. Com a mida desesperada, es va decidir dirigir adequadament els panels solars per a que pogueren ser utilisats a manera de vela solar, lo que proporcionaria l'espente necessari per a reemplaçar algunes de les maniobres que requeririen despesa adicional de propelente.

D'esta manera, encara que en forma accidental, es va utilisar per primera volta la pressió de la llum (en les rodalies del Sol) a manera de vela solar, lo que en este cas va produir que se salvara la continuïtat dels objectius de la missió.