Marius Petipa

Marius Petipa

Alphonse Victor Marius Petipa (Marsella, 11 de març de 1818 - Gurzuf, 14 de juliol de 1910) va ser un coreógraf, mestre de ballet i ballarí francés, radicat en la Rússia imperial i renovador de l'estil. En ell es va donar per terminada l'época del ballet romàntic per a inaugurar la del grand ballet rus. Entre les seues obres destacades es conten El llac dels cisnes, La bella durmiente, El cascanueces, Raymonda, Don Quixot, Paquita, La bayadera i Coppelia.

Biografia

Fill de ballarins i actors famosos, el seu pare Jean-Antoine era ballarí, mestre i coreógraf, i la seua mare Victorine Grasseau era actriu que va destacar com a gran intérpret del ballet en papers de caràcter. Va ser l'influència materna la que va dur a Marius a l'estudi de la dansa i del violí des de la seua chiquea.

El 25 d'agost de 1830 va esclatar la Revolució belga despuix d'una representació de l'òpera Masaniello, o La muda de Portici, de Daniel-François Auber, en el Théâtre de la Monnaie de Brusseles, a on el pare de Marius eixercia de primer maître de ballet. Els violents enfrontaments galliponters que varen seguir varen provocar el tancament de tots els teatres durant un temps i, en conseqüència, Jean Petipa es va quedar sense treball. La família Petipa va quedar en una situació desesperada durant varis anys.

En 1834, la família Petipa es va traslladar a Bordeus (França), a on el pare de Marius havia conseguit el lloc de primer maître de ballet del Grand Théâtre de Bordeaux. Durant la seua estància en Bordeus, Marius va completar la seua formació de ballet en el gran Auguste Vestris. En 1838, va ser nomenat primer ballarí del Ballet de Nantes (França). Durant la seua estància en Nantes, el jove Petipa va escomençar a provar sòrt en la coreografia creant varis #ballet en un acte i divertimentos.

En juliol de 1839, Marius Petipa, de 21 anys, va acompanyar al seu pare en una gira per Estats Units en un grup de ballarins francesos. Entre els numerosos compromisos, es trobava una representació de La tarentule, de Jean Coralli, en el Teatre Nacional de Broadway, sent la primera representació de ballet vista en la ciutat de Nova York. La gira va resultar un desastre, ya que molts dels incults espectadors nortamericans de l'época mai havien vist ballet. Per a caramull de mals, l'empresari nortamericà que va organisar la gira va furtar gran part dels ingressos de la companyia i va desaparéixer ràpidament sense deixar rastre. En partir cap a França, el billet de Petipa només li permetia viajar a Nantes, pero en lloc de retornar a eixa ciutat es va ficar de polissó en el camarote d'una dòna a la que havia seduït per a poder assegurar-se el passage a París.

En 1840, Petipa va debutar en la companyia de ballet de la Comédie-Française de París. La seua primera actuació en esta companyia va ser una funció benèfica per a l'actriu Rachel, en la que va formar parella en la llegendària ballarina Carlotta Grisi. Petipa també va participar en representacions en l'Òpera de París, a on el seu germà Lucien Petipa va ser contractat com a primer ballarí.

Bordeus

En 1841, li varen oferir el lloc de primer ballarí en el Gran Teatre de Bordeus. Allí va seguir estudiant en el gran Vestris, mentres ballava els papers principals de #ballet com La fille mal gardée, La Péri i Giselle. Mentres actuava en la companyia, els seus dots no només com a ballarí, sino també com a parella, varen ser molt celebrades. La seua parella en Carlotta Grisi durant una representació de La Péri va ser molt célebre, en especial les seues elevació i atrapades casi acrobàtiques de la ballarina, que varen enlluernar al públic. Durant la seua estància en Bordeus, Petipa va començar a montar les seues pròpies produccions originals de llarga duració. Entre estes obres destaquen La Jolie Bordelaise (La bellea de Bordeus), La Vendange (La vendimiadora), L'Intrigue Amoureuse (Les intrigues de l'amor) i Li Langage dones Fleurs (La veu de les flors).

Madrit

En 1843, Petipa rep una oferta per a ocupar el lloc de primer ballarí en el Teatre del Circ de Madrit. Durant els tres anys següents adquirix un profunt coneiximent de la dansa tradicional espanyola i produïx noves obres basades en temes espanyols: Carmen et són toréro (Carmen i el seu torero), La Perle de Séville (La perla de Sevilla), L'Aventure d'unix fille de Madrit (Les aventures d'una madrilenya), La Fleur de Grenade (La flor de Granada) i Départ pour la course dones taureaux (Eixida per a les corregudes de bous). En 1846, inicia una relació amorosa en l'esposa del marqués de Chateaubriand, membre destacat de l'embaixada francesa. En enterar-se de la romançada, el marqués va reptar a Petipa a un duel. En lloc d'acodir a la seua fatídica cita, Petipa va abandonar Espanya per a no tornar jamai. Va viajar a París, a on va permanéixer un breu periodo. Durant la seua estància en la ciutat, va participar en una representació en el Théâtre de l'Académie Royale de Musique, a on va formar parella en la ballarina Thérèse Elssler, germana de Fanny Elssler.

Sant Petersburgo, Rússia

En 1847, Marius va seduir a la dòna d'un atre home i el marit va demanar el duel, una volta més. Els duels estaven prohibits i l'amenaça de repercussions judicials es cernía sobre Marius, per lo que la família va decidir que lo millor era que abandonara França. El germà de Marius, Lucien Petipa, estava familiarizado en el treball en Rússia i va enviar una solicitut a Antoine Titus en Sant Petersburgo.

Açò va coincidir en la necessitat de trobar un protagoniste masculí fort per a la primera ballarina del ballet rus, Yelena Andreyánova (que era l'amant del Director dels Teatres Imperials, Aleksandr Guedeónov). Antoine Titus va resoldre els dilemes d'abdós parts i les va presentar, despuix de la qual cosa Petipa i el seu pare varen ser invitats a Rússia.

Aixina, Marius Petipa es va trobar en Sant Petersburgo a finals d'eixe mateix any. I aixina va començar l'increible ascens de la seua carrera fins a convertir-se en un dels coreógrafs més influents de l'història.

Marius Petipa va ser un gran apassionat de les danses tradicionals espanyoles, i sobretot les andaluses, com aixina demostren els seus #ballet Don Quixot i Paquita, ballet que va elegir per a la seua presentació en San Petersburgo. Es va destacar en l'eixecució dels passos de caràcter i per tota Europa com a primer ballarí. Casi una década despuix, en 1847, despuix d'haver passat una temporada en París, va decidir tornar a Sant Petersburgo, a on va treballar durant 60 anys. Durant eixe periodo, va crear 55 #ballet en exclusiva, 21 en colaboració i 37 per a diverses òperas. En 1858, va ser nomenat mestre de ballet del Ballet Imperial rus, càrrec ocupat fins a llavors per Jules Perrot i en este nomenament es va iniciar la seua época més productiva. Junt en Iván Vsévolozhsky, va formar una dupla que va durar 17 anys. En la llista immensa de creacions d'este periodo n'hi ha prou en recordar les tres obres supremes de Chaikovski, nervi principal de tots els repertoris, —El llac dels cisnes, La bella durmiente i El cascanueces—, aixina com les tardanes pero eficaces partitures d'Aleksandr Glazunov —Raymonda, Les estacions, i #Astúcia d'amor. Va morir en la ciutat de Gurzuf, el 14 de juliol de 1910.

Estil

L'art de Petipa va estar fet de rigor tècnic, riquea de mijos i un sentit de l'elegància que fugia de tot virtuosisme i de qualsevol espectacularitat pomposa. Detestava el acrobatismo de la escola italiana i el lux desanimat del tardà ballet francés. Va intentar conservar i enriquir l'herència romàntica, duent la tradició a les seues més alts nivells. Va reformar el paper del ballarí masculí i va donar corporeidad diferenciada a l'home i a la dòna, de modo que s'explotaren al màxim les propietats anatòmiques i enèrgiques del ballarí. També va suprimir la figura del favorit/a, tractant a tots en igualtat. En la redacció de les seues coreografies era minuciós i científic, i anava escrivint en una llibreta les diverses evolucions que la partitura exigia, incloent retrats i perfils de les actituts que imaginava en els diversos personages.

El culmen de cada una de les seues obres era el pas de deux entre els protagonistes, que escomença en un adagi a càrrec d'abdós, seguix en variacions alternades, una per a ella i una per a ell, una llenta i una atra ràpida, i acaba en un nou duo, exigent de tècnica i resolt en una pose entrellaçada i estatuaria. Aixina que, Petipa va unir la tradició de la velocitat italiana en l'herència de l'elaborat adagi francés. Petipa va ser quí va portar a terme el cridat Ballet Imperial, en Rússia.

El seu llegat per al ballet acadèmic

Dins de l'escola russa va sorgir el «ballet acadèmic», una combinació de la escola francesa i l'escola italiana, en Marius Petipa al cap, l'objectiu d'estos #ballet era mostrar la grandiosidad de la cort dels sars. En la dansa acadèmica tots els moviments són coordinats, sent una dansa absolutament preceptuada i codificada. Exigix en els seus moviments una posició forçada del cos i sempre busca la màxima precisió, potenciació i elasticitat, i tot açò sense aparentar esforç físic.

Els estudis de Marius Petipa en el mestre Auguste Vestris varen ser de gran importància per a que desenrollara les seues grans habilitats; tant aixina que va conseguir una tècnica molt lluminosa i açò li va donar pas per a poder entrar com a primer ballarí en l'Escola Imperial. Després d'açò va passar a ser mestre de l'Escola Imperial a on va ser artífex fonamental de l'estil acadèmic.

El seu objectiu en els #ballet era conseguir exhibir lo maravellosos que eren estos. Aixina, aplega el triumfo de la carrera de Petipa conseguit en 1890 en la creació de La Bella durmiente; este ballet és dels més difícils de representar ya que necessita una gran cantitat de ballarins clàssics i açò implica un gran teatre per a estajar-los. També és molt important que els ballarins siguen d'excelent tècnica.

El seu llegat coreogràfic

Artícul principal → Anexe:Coreografies de Marius Petipa.

No hi ha cap companyia de ballet en el món que no tinga en el seu repertori alguna peça de Marius Petipa, ya que estes obres constituïxen hui el major llegat coreogràfic en tècnica acadèmica i són un vehícul perfecte de lucimiento per als seus intérprets. Ademés, coreógrafs posteriors com George Balanchine o William Forsythe varen saber, en saber, crear un llenguage propi per a les noves generacions a partir del llegat de Petipa, basant-se en la seua forma d'utilisar l'escena i les seues habituals combinacions de passos o estructures de grup.

Durant els seus 63 anys en Rússia, Petipa va crear 46 #ballet complets i numeroses peces breus, i a partir de 1934 la pedagogo russa Agrippina Vagánova va desenrollar en l'escola que hui du el seu nom un método d'ensenyança destinat a preservar la forma de ballar adequada per a eixecutar en èxit tot este repertori que hui està present en tot lo món. Gràcies a les aportacions de Vagánova, els #ballet de Petipa varen canviar per a sempre no només la forma de coreografiar, sino també cóm s'eixecutaria la tècnica clàssica acadèmica a partir de llavors.

Les «danses de caràcter»

Marius Petipa va ser un gran apassionat de les danses de caràcter, sobretot de les danses espanyoles. Açò es deu a l'época que va passar en Espanya, en la que va adquirir vàries influències del país, com es pot observar en la majoria dels seus #ballet en els que introduïx estes danses o en els seus #ballet Don Quixot i Paquita, en els que la seua temàtica és l'espanyola.

Atres danses de caràcter que Marius Petipa va afegir en prou freqüència en els seus #ballet són les danses hongareses, danses napolitanas, danses polaques. Les més freqüents són:

• Danses hongareses (Czardas).

Apareixen en el tercer acte de Raymonda. Són un tipo de danses considerades gitanes, degut a que la població d'este país és en un 95% zíngara o gitana. Estes danses es caracterisen per la seua variació en el tempo, ya que comencen de forma suau i terminen en un tempo ràpidíssim. És un ball de compàs binario, i d'estructura lliure. Una atra característica d'esta dansa es deu a la seua coreografia que es compon de dos passos al costat, tancar els peus, soltar i atraure a la parella, aixina com girar en parella.

• Danses napolitanas (Tarantela).

És un ball popular de les regions que estan situades al sur d'Itàlia. És un ball d'orige napolitano que té un moviment molt viu, en una música en un compàs de 6/8 en la que el ritme va progressant de velocitat. Esta dansa va acompanyada en castañuelas i panderetes. De manera més actual, esta dansa és ballada en parelles i s'utilisa com una forma de coqueteo. Es poden diferenciar dos parts, una en to menor i una atra en to major.

• Danses espanyoles (Bolero).

Ball que comença a desenrollar-se en Madrit, que consistia en una transformació d'alguns balls populars en danses professionals someses a estructures fixes, per lo que tota improvisació del ballarí és eliminada. Les danses que va donar a conéixer la Escola Bolera s'han quedat intactes sobre nomenclatura, encara que a pesar de trobar-se agrupades baix una mateixa denominació, estan repartides en dos tècniques distintes. Mentres els boleros tenen regressos, bots i passos d'elevació complicats, els jaleos, cachuchas, etc., se centren en la gràcia i la picardía en passos senzills a ras de el sol.

• Danses polaques (Mazurka).

Apareix en Raymonda en el primer acte. Esta dansa consta d'un compàs ternario en frases dividides en múltiples de quatre compassos, en les que cada grup de quatre compassos es referix a una figura dels ballarins. La especificidad rítmica d'estes danses és que els compassos 1 i 3 es ballen en un pas de masurca i els compassos 2 i 4 en un pas de vals. En els passos de masurca, el tercer temps correspon en una elevació del cos, que es pot obtindre en un menut bot (estil popular, quan el ritme és ràpit i la música molt marcada) o una elevació a penes visible del taló (ritme llent i sensual). El ritme de la masurca és llaugerament inferior al del vals.

Dificultats de la tècnica acadèmica

La formació francesa dels Petipa va fer del jove Marius un autèntic coneixedor de la més pura «escola acadèmica» de ballet, hereua de la cort del Rei Sol (Luis XIV); una terminologia exquisita i una profunda formació musical li varen donar les ferramentes destinades al conte detalle dels enchaînements —les frases coreogràfiques— i l'expressió dels «port de bras», o moviments de braços. Un atre detall faria de Petipa el coreógraf més adequat per als amplísimos escenaris russos: els seus coneiximents dels recursos del ballet de cour.

Estes innovacions varen convertir al cos de ball en el favorit del públic, desenrollant una part molt important dels #ballet que es posaven en escena. Per la seua banda, els solistes eixecutaven en les seues variacions diagonals i círculs que contenien els passos més difícils de la tècnica acadèmica.

Notació d'obres

Va ser en 1891 quan molts dels #ballet originals de Petipa, reposicions i danses d'òperes varen escomençar a anotar-se en el método de notació de dansa creat per Vladímir Stepánov (en).

Despuix de la Revolució d'Octubre de 1917, el director general d'escena del Ballet Imperial, Nicholas Sergeyev, va abandonar Rússia en les anotacions en la mà. A lo llarc de la década de 1930, Sergeyev faria la seua contribució més important a l'art de la dansa clàssica en utilisar les coreografies anotades per a posar en escena La bella durmiente de Petipa, la seua versió definitiva de Giselle, Coppélia (ballada pel Ballet Imperial) i El Cascanueces per al Vic-Wells Ballet de Londres (més vesprada el Royal Ballet).

Bibliografia

• Laura Formigó, Marius Petipa en Espanya: 1844–1847. Memòries i atres materials, Dansar-te Ballet, S.L.,Madrit 201https://cndanza.mcu.és/images/stories/pdf/proyecte-educatiu-cnd/quadern-educatiu-marius-petipa-adults.pdf  https://www.danzaballet.com/marius-petipa/

• http://ies.emperatrizmaria.madrid.educa.madrid.org/musica/recuractivmus/unidades/unihmd/08historiadanza.pdf

• https://docplayer.és/21184428-Tema-7-el-ballet-i-la-dansa-en-els-sigles-xix-i-xx.html Bachillerat d'Arts Escèniques, Música i Dansa. I.I.S. López-Neyra. Història de la Música i de la Dansa. Tema 7. El ballet i la dansa en els sigles XIX i XX.

• http://repositorio.uchile.cl/bitstream/handle/2250/146314/danza-cla%CC%81sica-i-moderna.pdf?sequence=1&isAllowed=i Dansa clàssica i moderna: Perspectiva històrica per a un anàlisis en Chile. UNIVERSITAT DE CHILE. Alicia Morales Chávez. 2007

Enllaços externs

• Marius Petipa