Massacre de Nankín
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
La massacre de Nankín (chinenc: 南京大屠殺, pinyin: Nánjīng Dàtúshā; japonés: 南京大虐殺, Nankin Daigyakusatsu), o la violació de Nankín, es referix als crims comesos entre finals de 1937 i inicis de 1938 pel Eixèrcit Imperial Japonés en la ciutat de Nankín, llavors capital de la República de China, durant la segona guerra sino-japonesa.[1][2][3][4]
Després de capturar Shanghái en octubre de 1937, l'Eixèrcit japonés es va traslladar aigües dalt de Riu Yangtsé, cap al noroest, i varen conquistar Nankín en la batalla de Nankín, el 13 de decembre de 1937. El Govern chinenc, encapçalat per Chiang Kai-shek i la major part dels comandants de l'Eixèrcit nacionaliste chinenc (Kuomintang), es varen retirar de la ciutat abans de l'entrada de l'eixèrcit del Japó, varen deixar un mínim de forces per a realisar una resistència simbòlica. La desordenada retirada va deixar a mils de soldats atrapats en la ciutat amurallada. Molts es varen llevar els seus uniformes i varen buscar refugi, de la mateixa manera que mils de dònes, en l'anomenada Zona de Seguritat, preparada pels residents estrangers de Nankín. La massacre va ocórrer durant un periodo de sis semanes posteriors a l'ocupació de la ciutat. Este episodi històric és un tema polític polèmic en Japó, i supon un obstàcul per a les relacions diplomàtiques entre eixe país i China, aixina com en atres nacions d'Àsia Oriental, com Corea del Sur.
Els crims de guerra comesos durant este episodi inclouen la violació massiva de dònes, la matança de civils i presoners de guerra i el pillage. S'estima que varen morir entre 100 000 i més de 300 000 chinencs.
Tals crims varen ser jujats pel Tribunal Penal Militar Internacional per al Lluntà Oriente i pel Tribunal de Crims de Guerra de Nankín. En el primer cas va ser condenat a mort Iwane Matsui; en el segon cas varen ser sentenciats a mort Hisao Tani, Rensuke Isogai, Gunkichi Tanaka, Toshiaki Mukai i Tsuyoshi Noda, mentres que dèu persones varen ser condenades a cadena perpètua i dotze varen rebre penes de duració determinada.[5]
Sobre les estimacions de la cantitat de víctimes el Tribunal Penal Militar Internacional per al Lluntà Oriente la va estimar en "més de 100 000" assessinats,[6][7] i 20 000 violacions,[8] mentres que el Tribunal de Nankín la va estimar en "més de 300 000" assessinats.[9] En decembre de 2007, alguns documents del Governe d'Estats Units recent publicats, que fins a llavors havien segut un secret d'Estat, varen considerar el número total de morts en 500 000, tenint en conte lo que va passar al voltant de la ciutat abans de la seua captura.[10] El historiografia chinenca sosté de manera general que durant la massacre varen ser assessinades més de 300 000 persones. En Japó, l'opinió pública està dividida, en especial entre conservadors, militaristes i grups de dreta, que neguen la massacre.[1][11]
Marco
[editar | editar còdic]
La massacre va succeir despuix de la caiguda davant l'Eixèrcit Imperial Japonés el 13 de decembre de 1937. La seua duració no està definida, encara que la violència es va prolongar fins a ben entrades les sis semanes aplegant a principis de febrer de 1938.
L'eixèrcit japonés va cometre numeroses atrocitats, com la violació, el saqueig, l'incendi i l'eixecució de presoners de guerra i civils. Encara que les eixecucions varen començar en el pretext d'eliminar els soldats chinencs disfrassats de civils, s'afirma que gran número d'inocents varen ser senyalats com a combatents i eixecutats. Dònes i chiquets també varen ser assessinats, en anar estenent-se les violacions i els assessinats.
La massacre va ser part de la segona guerra sino-japonesa (1937-1945), part a la seua volta de la Segona Guerra Mundial que va culminar el mateix any.
Trasfondo històric
[editar | editar còdic]En 1910 Japó havia invadit Coreja i en 1931 va invadir Manchuria. El 7 de juliol de 1937, després del Incident del Pont de Marque Pol, es va iniciar la segona guerra sino-japonesa. Durant els primers mesos de la guerra les forces japoneses varen ocupar gran part de la regió noreste de China, entre elles la ciutat de Pequín.
En agost l'Eixèrcit Imperial Japonés es va trobar en una forta resistència i va sofrir grans baixes en la batalla de Shanghái. L'ofensiva va ser cruenta, i abdós costats varen terminar desgastats en un combat cos a cos.
El 5 d'agost de 1937, Hirohito va ratificar en persona la proposta del seu eixèrcit d'eliminar les restriccions de la llei internacional per al tracte de presoners chinencs. Esta directiva va obligar als oficials de l'Estat major a deixar d'utilisar el terme «presoner de guerra».
En el camí de Shanghái a Nankín, els soldats japonesos varen cometre atrocitats, per lo que la massacre de Nankín no va ser un incident aïllat. L'event més famós va ser el «concurs per a matar a 100 persones utilisant una katana».
A mitan de novembre, els japonesos havien capturat Shanghái en l'ajuda de bombardejos aéreus i navals. El Quarter General d'Estat Major en Tòquio va decidir no expandir la guerra, per les greus baixes incorregudes i a l'abatut estat anímic de les tropes.
Acostament a Nankín
[editar | editar còdic]
Mentres l'Eixèrcit japonés s'acostava a Nankín, els civils chinencs deixaven la ciutat en massa, i la milícia del país portava a terme una campanya de terra cremada, enfocada a destruir qualsevol cosa que poguera ser de valor per a l'eixèrcit japonés invasor. Els objectius, dins i fòra de les muralles de la ciutat, com a quarters militars, residències privades, oficines governamentals, com el Ministeri Chinenc de Comunicació, boscs i inclús pobles sancers, varen ser reduïts a cendres, a un valor estimat de 20 a 30 millons de dólars (1937).
El 2 de decembre, l'emperador Shōwa va designar a un dels seus tios, el príncip Yasuhiko Asaka, com a comandant de l'invasió. És difícil establir si, com a membre de la família imperial, Asaka tenia un estatus superior al del general Iwane Matsui, qui era comandant en cap, pero està clar que, com a oficial de ranc superior, tenia autoritat sobre tots, comandants, tinents generals com Kesago Nakajima i Heisuke Yanagawa. El 8 de decembre, Chiang Kai-shek va abandonar la ciutat, encarregant la defensa a Tang Shengzi.[12]
Zona de Seguritat de Nankín
[editar | editar còdic]Numerosos occidentals es trobaven vivint en la ciutat per raons comercials o be en viages misionero en distints grups religiosos. En el moment en que l'eixèrcit japonés va començar a llançar atacs aéreus sobre Nankín, la majoria dels occidentals i tots els periodistes varen retornar als seus respectius països, exceptuant a 22 persones. L'empresari alemà de Siemens John Rabe va preferir permanéixer en la ciutat i va formar el Comité Internacional per a la Zona de Seguritat de Nankín. Va ser elegit com el seu líder (es presumix que per la seua condició de nazi i gràcies al Pacte Antikomintern firmat entre Japó i Alemània). Este comité va establir la Zona de Seguritat de Nankín en la zona oest de la ciutat. El Govern japonés havia acordat no atacar aquelles parts de la ciutat que no tingueren milícia chinenca. Per eixa raó, els membres del Comité Internacional per a la Zona de Seguritat de Nankín varen convéncer al govern del país de traure totes les seues tropes de l'àrea.
Els nipons varen respectar fins a cert punt la Zona de Seguritat; cap proyectil va impactar aquella part de la ciutat, llevat alguns tirs perduts. Durant el caos que va seguir a l'atac de la ciutat, algunes persones varen ser assessinades en la Zona de Seguritat, pero les atrocitats comeses en el restant de la ciutat varen resultar molt pijors.
John Rabe és conegut com el «Oskar Schindler de Nankín» qui, en les seues accions humanitàries, va conseguir salvar a uns 200 000 chinencs. En 1997 es varen publicar els diaris escrits per Rabe sobre els fets de Nankín, que confirmen la massacre.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Sobre la massacre de Nankín pot vore's les pàgines 301 a 304 del llibre de Francisco Erice, Guerres de la memòria i fantasmes del passat. Usos i abusos de la memòria colectiva, Eikasia, Oviedo, 2009, ISBN 978-84-95369-50-5 i també sobre les matances de Nankín el capítul Re-envisioning Àsia, Past and Present de Sheila Miyoshi Jager i Granota Mitter en el llibre Rutured histories;war memory adn de post-Cold War in Àsia
- ↑ Iris Chang, The Rape of Nanking, p. 6.
- ↑ Levene, Mark and Roberts, Penny. The Massacre in History. 1999, page 223-4
- ↑ Totten, Samuel. Dictionary of Genocide. 2008, 298–9
- ↑ Zhang, 2022, p. 361.
- ↑ Fogel, Joshua A. The Nanjing Massacre in History and Historiography. 2000, page 46-8
- ↑ Dillon, Dana R. The China Challenge. 2007, page 9-10
- ↑ Zhang, 2022, p. 203.
- ↑ Zhang, 2022, p. 371.
- ↑ (anglés)Els archius d'Estats Units revelen la massacre de 500.000 chinencs per l'eixèrcit japonés [1] archivat en Wayback Machine..
- ↑ Zhang,, p. 72 i ss.
- ↑ Fenby, 2004, p. 305.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2022) Història de la massacre de Nanjing. Un relat per a la memòria del món, Nanjing University Press Co..
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Masacre de Nankín» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.