Melicoccus bijugatus

Melicoccus bijugatus (Melicoccus bijugatus)

Tronc i copa

Melicoccus bijugatus, de nom comú limoncillo, mamón, mamoncillo, guapoó, coquito de Sant Joan, guaya (o huaya) o quenepa (entre uns atres), és un arbre frutal de la família de les sapindáceas, natiu de la zona intertropical d'Amèrica. És apreciat pels seus fruts (drupa) comestibles.

Descripció

Arbre perenne de bon porte, d'entre 12 i 18 m d'altura o inclús 30, segons condicions i hàbitats, i forma una copa densa. Els seus fulls presenten alternança helicoidal, de 8 a 12 cm de llongitut les superiors i 3 a 6 cm les inferiors, pinnadas, en 4 a 6 folíols oposts d'uns 7 a 12 cm de llongitut cada u. Al començament de l'estació humida produïx panículas de menudes florés en 4 o 5 pétals blanc verdosos, molt fragants. Són monoicas, és dir, cada arbre té flors masculines o femenines, encara que en alguns tallos són bisexuales.

El frut és una drupa redona de 2-4 cm de diàmetro de clafoll vert prim i trencadiça principalment en la seua temporada de maduració —durant l'estiu— i s'agrupen en grans arracades de fins a 50 cm de llongitut i 12 cm de gruixa. Contenen una, i en ocasions dos, llavors blancuzcas que normalment ocupen la major part del frut i estan rodejades d'una polpa de color salmón gelatinosa i sucosa.

Distribució i hàbitat

Arbre natiu en Veneçola, Brasil i Colòmbia. S'ha naturalizado en tota Sudamérica, Centroamérica, el Carib, Mèxic i sur d'Estats Units, aixina com en algunes zones occidentals de l'Àfrica tropical. Creix en elevació baixes a miges fins als 1000 m s. n. m., en climes secs o humits en precipitacions de 900 a 2600 mm, i requerix una estació seca de 4 o 5 mesos per a florir i produir de manera satisfactòria. Creix en una àmplia varietat de sols, pero preferix sols profunts, fèrtils, d'orige calcáreo. Prospera inclús en sols empobrits, en Yucatán prospera en sols calizos en escassa terra, colonisant moltes zones. Tolera la sequia i els arbres adults poden soportar gelades sense danys.

Fitoquímica

Els fruts madurs són agridulces, mucilaginosos i alguna cosa laxantes. Són excepcionalment rics en ferro (0,93 mg per 100 g) i fòsfor (50,4 mg per 100 g). En Puerto Rico i Florida hi ha hagut cert treball de selecció de varietats que produïxen fruts de característiques superiors, especialment major proporció de polpa.

La polpa conté varis tipos de fenolés, àcit cafeico, àcit ferúlico i àcit cumárico. La llavor conté epicatequina, catequina i procianidinas tipo A.

Usos

Alimentici

L'us principal són els seus fruts, que es consumixen frescs o es fan conserves i frutes enlatadas, principalment en América Central i del Sur.

Es consumix fresc i inclús s'utilisa per a preparar begudes refrescants. A voltes es ven enlatado. Com flora apícola, les seues flors són riques en néctar i apreciades per colibríes i abelles. La mel produïda és alguna cosa obscura pero d'agradable sabor.

En la polpa es pot preparar cervesa, aguardiente o dolces. Els indígenes veneçolans del Orinoco consumixen la llavor cuinada com a substitut de la yuca.CR

Medicinal

Posseïx efectes astringentes, antidiarréicos i antimicrobianos; s'utilisa per a afeccions gastrointestinals, respiratòries i asma. La llavors torrades i mòltes i la decocció de fulls i corfa s'usa contra la disenteria i la diarrea.

Atres usos

La fusta d'este arbre és de bon diàmetro i apta per a obres de construcció i fusteria general, inclús s'ampra en obres fines d'ebanisteria. No obstant, s'ha d'usar en interiors puix no és una fusta durable. És blanc groguenca, compacta i mijanament pesada (0.6 1), de gra fi i bonico aspecte.

Malalties i plagues

L'arbre és hoste de la mosca negra dels cítrics (Aleurocanthus woglumi), pero varis parasitoides (Prospaltella spp., Eretmocerus serius, Amitus hesperidium) proporcionen un control efectiu d'esta plaga. En Florida, Armillariella (Clitocybe) tabescens causa pudrición de la raïl; Fusarium i Phyllosticta causen taques foliares.CR

Taxonomia

El gènero Melicoccus va ser descrit per primera volta pel mege i botànic Patrick Browne en 1756. Melicoccus bijugatus va ser descrita per Nikolaus Joseph von Jacquin i publicat en Enumeratio Sistemàtica Plantarum, quas in insulis Caribaeis 19, en l'any 1760. En 1762, Carl Linnaeus va usar una variació del nom, nomenant-ho Melicocca bijuga. Esta variació seria usada per casi tota publicació pels pròxims dos sigles. En 1994, es va propondre conservar el gènero com Melicocca en lloc de Melicoccus; el propost va ser rebujat i el nom original va ser restaurat.

L'epítet bijugatus es referix a fulls bijugadas, sent compostes de dos parells de folíols.

Sinonímia

• Melicoccus bijuga L.
• Melicoccus bijugatus f. alata Kitan.
• Melicoccus bijugatus f. alatus Kitan.
• Melicoccus carpopodea Juss.

Noms comuns

En Veneçola i Colòmbia és conegut com mamón, mamoncillo o mamones; tant en Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica i Panamà se li coneix tan sol com mamón o talpa. En l'Orient de Veneçola se li crida maco. En Puerto Rico es coneix com quenepa, i en el significat dels noms "huaya", "guaya" i "guayum" és incert, encara que podrien provindre de la paraula náhuatl hueyona, combinació de hue-i ‘gran’ i yona-catl ‘polpa’, que significa ‘polpa gran’. En República Dominicana, reben el nom de limoncillos encara que també reben el nom de quenepa. En Mèxic se li coneix com huaya o guaya, possiblement prové de la llengua maya, wayúum. En Cuba se'ls crida mamoncillo (o anoncillo en la zona de Camagüey). Els térmens motoyoé (en Bolívia), coquito de Sant Joan o guapoó (en Argentina i Paraguay) o yvapovõ (en guaraní) es referixen al frut de l'espècie Melicoccus lepidopetalus cultivada en el sur d'Amèrica i molt similar al mamoncillo caribeny.CR

Enllaços externs

• Melicoccus bijugatus (Sapindaceae)
• Informació adicional del Mamón o Melicoccus bijugatus