Metalúrgia del ferro en Àfrica
La Metalúrgia del ferro en Àfrica, inicial en el Àfrica subsahariana comprén tant els estudis de la tecnologia i l'arqueologia de la producció autòctona de ferro, com la comprensió del paper que va jugar la producció de ferro en les societats africanes abans de la colonisació europea.
La cultura Nok de Nigèria va practicar la fundició de ferro des de l'any 1000 a. C. El propenc jaciment de Djenné-Djenno del Valle de Níger entre Mali i Nigèria mostra evidència de producció de ferro d'al voltant del 250 a. C. La tecnologia es va estendre per la expansió bantú en Àfrica oriental i meridional durant els anys 500 a. C- a 400 d. C- com es mostra en la cultura Urewe.[1]
Evidència arqueològica dels orígens i la propagació de la producció de ferro en Àfrica
[editar | editar còdic]Encara que els orígens del treball del ferro en Àfrica han segut tema d'interés acadèmic des de la década de 1860, encara no se sap si esta tecnologia es va difondre en el Àfrica subsahariana des de la regió mediterrànea, o si es va inventar allí en prou independència del ferro treballant en una atra part.[2] Encara que alguns erudits europeus de el XIX varen favorir una invenció indígena del ferro treballant en Àfrica subsahariana, els arqueòlecs que varen escriure entre 1945 i 1965 varen favorir principalment la difusió de la tecnologia de la fundició de ferro des de Cartago a través del Sahara fins a Àfrica occidental, o des de Meroe en l'Nilo superior a Àfrica central, o abdós.[3] La datació per radiocarbono a fins de la década de 1950 va permetre ubicar llocs metalúrgics en l'Àfrica subsahariana —ya que el combustible utilisat per a la fundició i la forja era sempre carbó— i per a fins de la década de 1960 s'havien obtingut dates de radiocarbono sorprenentment antigues per als llocs de fundició de ferro en Nigèria i Àfrica central (Ruanda, Burundi). A la vista d'açò alguns estudiosos varen afirmar que el ferro es va inventar de forma independent en l'Àfrica subsahariana.[4][5] Estes conclusions varen ser prematures, ya que no hi havia proves fermes en eixe moment per a l'antiguetat del treball en ferro en Cartago o Meroe. L'evidència d'una fundició primerenca fenicia de ferro en el Mediterràneu occidental (900-800 a. C.) no es va trobar fins a la década de 1990,[6] i encara no se sap quàn es va practicar per primera volta el ferro fos en Kush i Meroe en el Sudan modern. Des de mediats de la década de 1970 va haver noves reivindicacions independents per a l'invenció de la fundició de ferro en el centre de Níger,[7][8][9] i des de 1994-1999 la UNESCO va finançar una iniciativa «Els Routes du Fer en Afrique / The Iron Routes in Africa» per a investigar els orígens i la difusió de la metalúrgia del ferro en Àfrica. Açò va finançar tant la conferència sobre el Principi del ferro en Àfrica i el Mediterràneu[10] com un volum, publicat per la UNESCO, que ha generat molta controvèrsia perque incloïa únicament autors que simpatizaban en l'opinió de que la fundició de ferro es va inventar independentment en Àfrica.[11]
Es varen publicar dos revisions principals de l'evidència a mitan de la década del 2000.[12][13] Abdós autors varen concloure que existien defectes tècnics importants en cada u dels estudis que alegaven una invenció independent. Tres problemes principals varen ser identificats. El primer era si el material datat per radiocarbono estava en associació arqueològica segura en residus de ferro. Moltes de les dates de Níger, per eixemple, es basaven en matèria orgànica en tiestos que yacer en la superfície del sol junt en objectes de ferro. El segon problema és el possible efecte del «carbono vell»: fusta o carbó molt més antic que el moment en que es va fondre el ferro. Est és un problema particular en Níger, a on els tocones carbonizados d'arbres antics són una font potencial de carbó, i algunes voltes han segut mal identificats com a forns de fundició. Un tercer problema és la falta de precisió inherent del método de radiocarbono en sí mateixa en el ranc del 800 al 400 a. C., que és atribuible a la producció irregular de radiocarbono en l'atmòsfera superior. Desafortunadament, la majoria de les dates de radiocarbono per a la difusió inicial de la metalúrgia del ferro en Àfrica subsahariana es troben dins d'este ranc.
La controvèrsia va esclatar de nou en la publicació de les excavacions de Étienne Zangato i els seus colegues sobre les seues excavacions en la República Centroafricana.[14][15] En el lloc de Oboui varen excavar una forja de ferro sense data, per a la qual varen obtindre huit dates consistents de radiocarbono del 2000 a. C. Açò faria de Oboui el lloc de treball de ferro més antic del món, i més de mil anys major que qualsevol atra evidència antiquada de ferro en Àfrica Central. L'opinió entre els arqueòlecs africans està molt dividida. Alguns accepten esta interpretació, pero també s'ha sugerit que Oboui és un lloc molt alterat, en carbó vell que s'ha elevat al nivell de la forja per mig de l'excavació de pous en nivells més antics.[16] També s'han plantejat preguntes sobre l'inusual bon estat de conservació del ferro metàlic del lloc.[17]
En resum, no hi ha proves de que la tecnologia de treball de ferro s'haja dut a través del Sahara a l'Àfrica subsahariana; ni hi ha prova d'invenció independent. Donada la multitut de problemes potencials en la datació per radiocarbono en el primer mileni a. C., l'arqueòlec que tracta de datar la metalúrgia africana més antiga necessita fer un us rutinari de la datació per lluminiscència de la argila cuita dels forns de fundició.
A pesar de que els orígens de la fundició de ferro són difícils de datar per radiocarbono, hi ha menys problemes en el seu us per a rastrejar l'expansió del treball de ferro despuix del 400 a. C.. En la década de 1960 es va sugerir que el treball en el ferro era difòs per parlants de llengües bantúes, el territori original de les quals va ser localisat per llingüistes en la vall del riu Benue en l'est de Nigèria i l'oest de Camerún. Des de llavors, s'ha demostrat que no es poden rastrejar paraules per al ferro per a reconstruir el protobantú,[18] aixina que clarament la metalúrgia es va adquirir molt despuix de la dispersió original de parlants bantúes. El llingüiste Christopher Ehret argumenta que les primeres paraules per a treballar el ferro en llengües bantúes varen ser preses de les llengües de Sudan Central, provablement en algun lloc prop de la moderna Uganda i Kènia,[19] mentres que Jan Vansina, argumenta en canvi que es varen originar en llengües no bantúes en Nigèria, i que la metalúrgia del ferro es va estendre cap al sur i l'est a parlants de llengües bantúes, que ya s'havien dispersat en la selva tropical del Congo i en la regió dels Grans Lagos.[20] Qualsevol d'estes interpretacions és correcta, l'evidència arqueològica indica clarament que l'agricultura de ferro i cereals (dacseta i sorgo) es va estendre des del sur de Tanzània i el nort de Zàmbia, començant en el I, fins a la regió oriental de la Veta, actual Suràfrica, que es va alcançar en el III.[21]
Tècniques
[editar | editar còdic]Tots els processos de fundició autòctona africana del ferro són variants del procés dels seus forns de florecimiento. S'ha registrat una gama molt més àmplia de processos de fundició en el continent africà que en atres parts del Vell Món, provablement perque les «bloomeries» —tipo de forn que antigament es va usar per a fondre ferro dels seus òxits—, varen permanéixer en us en el XX en moltes parts de l'Àfrica subsahariana, mentres que en Europa i en la major part d'Àsia varen ser reemplaçats pel alt forn ans que pogueren registrar-se la majoria de les varietats de «bloomeries». La compilació de WW Cline dels registres de testics oculars de la fundició de ferro de la península durant els últims 250 anys en Àfrica és inevaluable i ha segut complementat per estudis etnoarqueológicos i arqueològics més recents.[22] Els forns utilisats en els sigles XIX i XX comprenen des de forns de cubeta menuts, excavats des de la superfície del sol i alimentats per manches, a través de forns de mancha de fins a 1,5 m d'altura, fins a forns de tir natural de 6,5 m —és dir, forns dissenyats per a funcionar sense mancha—. La varietat verdaderament notable de forns de florecimiento africans reflectix adaptacions locals a minerals particulars, condicions ecològiques i circumstàncies socials, com l'abundància o l'escassea de mà d'obra. En gran part d'Àfrica tropical, el mineral utilisat va ser laterita, que està disponible en els antics cratones continentals d'Àfrica occidental, central i meridional. L'arena de magnetita, concentrada en rieres per l'aigua que fluïx, a sovint s'usava en àrees més montanyoses, per a elevar el benefici de la concentració de ferro. Els treballadors de ferro precoloniales en l'actual Suràfrica inclús varen fondre minerals de ferro i titani que no poden ser utilisats pels alts forns moderns. Açò és perque l'òxit de titani no es reduïx en les bloomeries, i es mescla fàcilment en ferro i sílice per a produir escorias decorregudes. En l'alt forn, l'òxit de titani es reduïx parcialment i fa que les escorias de calcio-magnesi-sílice-alúmina siguen pegajosas, de modo que no es puguen drenar del forn.[23]
El combustible utilisat era invariablement carbó, i els productes eren la floració —una massa sòlida de ferro— i la escoria —un producte de rebuig líquit—. Els ferrers africans produïen regularment flors d'acer no homogénees, especialment en els grans forns de tir natural. Estes masses o flors invariablement contenien algunes escorias atrapades, i despuix de traure-les del forn tenien que recalentarse i martillarse per a expulsar tanta escoria com fora possible. Les barres semi acabades de ferro o acer es comercialisaven en algunes parts d'Àfrica occidental, com per eixemple en Sukur, en la frontera entre Nigèria i Camerún, que en el XIX exportava mils de barres a l'any al nort de la conca del llac Chad.[24]]
A diferència dels treballadors de les fundició de ferro en Europa, Índia o China, els treballadors metalúrgics africans no varen utilisar l'energia de l'aigua per a bufar manches en forns massa grans com per a ser bufats en manches de mà. Açò es deu en part a que l'Àfrica subsahariana té molt manco potencial d'energia hidràulica que estes atres regions, pero també perque no es varen desenrollar tècniques d'ingenieria per a convertir el moviment rotatori en moviment llineal. No obstant, els ferrers africans varen inventar una forma d'aumentar el tamany dels seus forns, i per lo tant la cantitat de metal produït per càrrega, sense usar manches. Va ser el forn de tir natural, que està dissenyat per a alcançar les temperatures necessàries per a formar i drenar la escoria per mig de l'us d'un efecte de fumeral: l'aire calent deixa atraure més aire a través de les obertures en la base. —Els forns de tir natural no deuen confondre's en forns eòlics, que són invariablement menuts—. El forn de tir natural va ser l'única innovació africana en metalúrgia ferrosa que es va estendre àmpliament.[25] Els forns de tir natural eren particularment característics dels boscs de sabana africans, i s'utilisaven en dos cinturons: a través dels boscs sahelianos des de Senegal en l'oest fins a Sudan en l'est i en els boscs de Brachystegia-Julbenardia del sur de Tanzània, al nort de Zimbabue. Els forns de tir natural més antics que s'han trobat es troben en Burkina Faso i daten dels sigles VII i VIII.[26] Les grans masses de escoria —de 10.000 a 60.000 tonellades— notades en alguns llocs de Togo, Burkina Faso i Mali reflectixen la gran expansió de la producció de ferro en Àfrica Occidental despuix de l'any 1000, que està associada en la difusió de la tecnologia de forn de tir natural.[27][28] Pero no tota la producció de ferro a gran escala en Àfrica es va associar en els forns de tir natural: els de Meroe (Sudan, de el I a el V) es varen produir per mig de forns de escoria i manches,[29] i el gran ferro de el XVIII i XIX. indústria dels pasturages de Camerún per mig de forns de mancha sense colpege.[30] Totes les fundició de ferro a gran escala registrades fins ara es troben en les zones saheliana i sudanés que s'estenen des de Senegal en l'oest, fins a Sudan en l'est; no va haver concentracions de fundició de ferro com estes en el centre o sur d'Àfrica.
Estes tècniques ara estan extintes en totes les regions del Àfrica subsahariana, a excepció d'algunes regions molt remotes d'Etiopia. En la majoria de les regions d'Àfrica varen caure en desús abans de 1950. La raó principal va ser la creixent disponibilitat de ferro importat d'Europa. Els ferrers encara treballen en les àrees rurals d'Àfrica per a fabricar i reparar ferramentes agrícoles, pero el ferro que usen és importat o reciclat de vells vehículs de motor.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ K. Shillington, History of Africa (3rd ed. 2005), 61–68.
- ↑ Alpern, S. B. (2005) Did they or didn’t they invent it? Iron in sub-Saharan Africa. History in Africa nº32; pp. 41-94
- ↑ van der Merwe, N. J. 1980. The advent of iron in Africa. In The Coming of the Age of Iron, eds. T. S. Wertime, J.D. Muhly, pp. 463-506 New Haven: Yale University Press.
- ↑ Trigger, B. G. (1969). The myth of Meroe and the African Iron Age. International Journal of African Historical Studies 2 pp.23-50
- ↑ Diop, C.A. (1976). L'usage du fer en Afrique. Nyame Akuma 53 pp.93-95
- ↑ Descoeudres, E. Huysecom, V. Serneels and J.-L. Zimmermann (editors) (2001) The Origins of Iron Metallurgy: Proceedings of the First International Colloquium on The Archaeology of Africa and the Mediterranean Basin/Aux Origines de la Métallurgie du Fer: Actes de la Première Table Ronde Internationale d’Archéologie (L'Afrique et li Bassin Méditerranéen). Special Issue of the journal Mediterranean Archaeology (volum 14)
- ↑ Quéchon, G. and J.-P. Roset (1974). Prospection archéologique du massif du Termit (Niger). Cahiérs ORSTOM, Série Sciences Humaines 11:85-104.
- ↑ Grébénart, D. (1985). La Region d'In Gall-Tegidda n Tesemt (Niger), Programme Archéologique d'Urgence 1977–1981. II: Li Néolithique Final et els Débuts de la Métallurgie. Niamey: Institut de Récherches en Sciences Humaines (Études Nigeriennes, no. 49).
- ↑ París, F., A. Person, G. Quéchon and J.-F. Saliège (1992). Els débuts de la métallurgie au Níger septentrional (Aïr, Azawagh, Ighazer, Termit). Journal de la Société dones Africanistes nº 62, pp. 55-68
- ↑ Descoeudres i uns atres. 2001
- ↑ Bocoum, H. (ed.) 2004 The Origins of Iron Metallurgy in Africa: New Light on Its Antiquity – West and Central Africa. Geneva:UNESCO
- ↑ Killick, D.J. (2004) Review Essay. What do we know about African iron working? Journal of African Archaeology nº 2(1) pp. 97-112.
- ↑ Alpern 2005
- ↑ Zangato, E. (2007) Els Ateliers d’Oboui: Premières Communautés Métallurgistes dans li Nord-Ést du Centrafrique. París: Editions Recherche sur els Civilisations (ERC).
- ↑ Zangato, E. and Holl, A.F.C. (2010) ‘On the iron front: new evidence from Central Africa’, Journal of African Archaeology nº8; pp- 7-23
- ↑ Clist, B. (2012) Vers unix réduction dones prejugés et la fonte dones antagonisms: un bilan de l’expansion de la métallurgie du fer en Afrique sud-Saharienne, Journal of African Archaeology nº 10; pp. 71-84
- ↑ Pringle, H. 2009. Seeking Africa's first iron men. Science nº 323; pp. 200-202
- ↑ de Maret, P and F. Nsuka (1977) History of Bantu metallurgy: some linguistic aspects. History in Africa nº 4; pp. 43-65
- ↑ Ehret, C. (2000) The establishment of iron-working in Eastern, Central and South Africa: linguistic Inferences on technological history. Sprache ind Geschichte in Afrika 16/7: pp. 125-176
- ↑ Vansina, J. (2006) Linguistic evidence for the introduction of ironworking into Bantu-speaking Africa. History in Africa nº 33; pp. 321-361
- ↑ Killick, D. (2014) Cairo to Cape: the spread of metallurgy through eastern and southern Africa. In Archaeometallurgy in Global Perspective: Methods and Syntheses, edited by Ben Roberts and Christopher Thornton, pp. 507-528. Nova York: Springer
- ↑ Cline, W.W. (1937) Mining and Metallurgy in Negre Africa. Menasha, WI: George Banta
- ↑ Killick, D.J. and D. Miller (2014). Smelting of magnetite and magnetite-ilmenite ores in the northern Lowveld, South Africa, ca. 1000 CE – ca.1880 CE. Journal of Archaeological Science nº 43; pp. 239-255
- ↑ David, N. (editor) Metals in Manara Mountains Society and Culture. Trenton, NJ: Africa World Press
- ↑ Killick, D. J. (1991) A little known extractive process: iron smelting in natural-draft furnaces. JOM (Journal of the Minerals, Metals and Materials Society) nº 43(4); pp. 62-64.
- ↑ Serneels, V., Donadini, F., Kiénon-Kaboré, H.T., Koté, L.,Kouassi, S.K., Ramseyer, D. and Simporé, L. (2014) Origine et développement de la métallurgie du fer au Burkina Faso et en Côte d’Ivoire. Avancement dones recherches en 2013 et quantification dones vestiges de Korsimoro (Burkina Faso). Schweizerisch-Liechtensteinische Stiftung für Archäologische Forshungen I'm Ausland (SLSA), Annual Report 2013 pp. 65-112.
- ↑ Robion-Brunner C. (2010) Forgerons et Sidérurgie en pays Dogon: Vers unix Histoire de la Production du Fer sur li Plateau de Bandiagara (Mali) durant els Empires Précoloniaux. Journal of African Archaeology Monograph Series vol.3. Frankfurt: Africa Magna Verlag.
- ↑ de Fancs, P. (1985). Bassar: a quantified, chronologically controlled, regional approach to a traditional iron production centre in West Africa. Africa nº 56; pp. 148-174
- ↑ Shinnie, P.L. and F.J. Kense (1982) Meroitic iron working, in: N.B. Millet, A.L. Kelley (Eds.) Meroitic Studies: Proceedings of the Third International Meroitic Conference, Toronto 1977, Akademie-Verlag, Berlin, DDR, 1982, pp. 17-28
- ↑ Warnier, J.-P. and Fowler, I. (1979). A nineteenth-century Ruhr in central Africa. Africa nº 49; pp. 329-351
- Este artícul conté una traducció derivada de «Metalurgia del hierro en África» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.