Meteor (astronomia)

Archiu:Leonid Meteor (cropped).jpg

Meteor (astronomia)

Meteor, en el seu us astronòmic, és un concepte que es reserva per a distinguir el fenomen lluminós que es produïx per l'ionisació de l'aire quan un meteoroide travessa nostra atmòsfera. És sinònim de estrela fugaç, terme impropi, ya que no es tracta d'estrelas.

Segons la terminologia adoptada en els nostres dies es tenen les següents definicions bàsiques:

• Meteoroide: són partícules de pols i gèl o roques de fins a decenes de metros que es troben en l'espai producte del pas d'algun cometa o restants de la formació del sistema solar.
• Meteor: és un fenomen lluminós consistent en un meteoroide travessant l'atmòsfera terrestre, a voltes deixant darrere una estela persistent. La seua definició popular és la d'estrela fugaç.

• Meteorit: són els meteoroides que alcancen la superfície de la Terra degut a que no es desintegren per complet en l'atmòsfera.

Els meteors més lluminosos, que superen la magnitut estelar de -4m aplegant fins a -22m, són habitualment cridats bòlits o boles de fòc.

Els meteors es formen quan un meteoroide que es troba en l'espai entra en l'atmòsfera terrestre i, per efecte de la fricció, es crema en les capes altes de l'atmòsfera.

El meteor s'origina en l'atmòsfera superior de la Terra a altituts de 85 a 115 quilómetros, produïda per l'ingrés en la terra d'un meteoroide a alta velocitat. S'estima que uns 100 millons de meteors poden ser observats a simple vista en tot el planeta a lo llarc de 24 hores. Un típic meteor de magnitut +2 és produït per un meteoroide de 8 milímetros de diàmetro. Ocasionalment, l'arribada d'un meteoroide més gran de lo habitual produïx una bola de fòc extremadament lluent.

El fenomen dels meteors pot originar-se per: partícules que compartixen una mateixa òrbita al voltant del Sol, que produïxen una «pluja de meteors»; o, per partícules solitàries i de caràcter aleatori, que donen orige a «meteors esporàdics».

L'aparició de meteors és un fet molt freqüent i generalment es veuen simple vista, en excepció dels cridats meteors telescòpics que necessiten d'a lo manco uns binoculares per a la seua observació. En una nit obscura i rebujada es poden detectar sin ayuda de instruments fins a 10 meteors per hora, pero a intervals irregulars (poden passar dèu o vint minuts sense que observe cap); no obstant, en les époques denominades de pluja d'estreles s'apleguen a observar de 10 a 60 per hora (un cada minut). La contaminació lumínica fa que en les ciutats siga molt difícil gojar d'este tipo d'observacions. També la presència de la lluna, sobretot, en la seua fase plena, impedix l'observació dels meteors.

Més rar és un fenomen més enlluernant: el d'un bòlit (meteors de magnitut inferior a -4, la magnitut de Venus). Travessen ràpidament el cel, deixen despuix de sí una estela lluminosa i a voltes esclaten en un soroll anàlec al d'un dispar d'artilleria.

No totes les nits de l'any són igual d'intenses sobre meteors. Les dates més notables tenen lloc aproximadament el 12 d'agost (Perseidas) i el 13 de decembre les Gemínidas. Cada cert número d'anys es repetixen pluges excepcionals en taxa de meteors visibles per hora, com les Leónidas de 1966 i 1999.

Quan es tracta de pluges de meteors, les trayectòries de les diferents estreles fugaces semblen provindre d'un mateix lloc de la esfera celest, punt al que es dona el nom de radiant. És un efecte de perspectiva, puix tots van paralels, pero igual que les vies del tren, semblen convergir cap a l'infinit. El radiant té relació directa en l'Òrbita dels meteoroides que originen la pluja de meteors.

Les pluges de meteors més importants duen el nom de les constelacions en que es troba el radiant, al que s'afig la lletra grega de l'estrela més pròxima. Aixina, per eixemple, tenim les Líridas, les Perseidas, les Leónidas, les gamma Acuáridas.

Un meteoroide que no es consumix en el seu pas per l'atmòsfera (fase en la que és visible com a meteor) i aplega a estrelar-se en la superfície terrestre, donada la seua energia, pot produir un cràter d'impacte. El material fos terrestre que s'escampa de tal cràter pot gelar-se i solidificarse en un objecte conegut com tectita. Els fragments del cos extraterrestre es denominen meteorits.

Les partícules de pols de meteor deixades per meteoroides en caiguda poden persistir en l'atmòsfera fins a alguns mesos. Estes partícules poden afectar el clima, ya siga per dispersar radiació electromagnètica o per catalizar reaccions químiques en l'atmòsfera superior.