Anar al contingut

Miaplacidus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Miaplacidus
Miaplacidus
Constelació Carina
Ascensió recta α 09 h 13 min 12.0 s
Declinació δ −69° 43’ 02’’
Distància 111 ± 2 anys llum
Magnitut visual +1.67
Magnitut absoluta −1.00
Lluminositat 210 sols
Temperatura 9100 K
Massa 3 sols (aprox)
Ràdio 5.83 sols
Tipo espectral A2IV
Velocitat radial −5 km/s
Atres noms HD 80007 / HR 3685
HIP 45238 / SAO 250495
segona estrela més lluenta de la constelació de Carina

Miaplacidus o Miaplácidus (Beta Carinae / β Car / HD 80007)[1] és, en magnitut aparent +1.67, la segona estrela més lluenta de la constelació Carina, darrere de Canopus (α Carinae). Va ser l'estrela «Alfa» de l'antiga constelació de Robur Carolinum.[2]

El nom de Miaplácidus va aparéixer per volta primera en 1856 quan va ser publicat l'atles estelar Geography of Heavens, de Elijah Hinsdale Burritt. L'orige i significat del terme va ser un enigma durant décades, fins que William Higgins, un expert en noms d'estreles, conjeturó que el nom de Miaplácidus aparentment és una combinació de l'àrap مياه miyāh («aigües») i del llatí placidus («plàcit»).[3]

Característiques físiques

[editar | editar còdic]

Situada a 111 anys llum de distància del sistema solar, Miaplácidus és una subgigante blanca de tipo espectral A2IV en una temperatura efectiva de 9100 K. El seu lluminositat és 210 voltes superior a la lluminositat solar i la seua ràdio és casi sis voltes més gran que el del Sol. El seu velocitat de rotació, d'a lo manco 139 km/s, dona lloc a un periodo de rotació de 2.1 dies. A partir de la teoria d'estructura i evolució estelar es pot estimar la seua massa, sent esta entre 3 i 3.1 voltes major que la massa solar. En una edat entre 260[4] i 350 millons d'anys,[5] en el seu interior està finalisant la fusió del hidrogen i el seu núcleu deu estar format casi exclusivament per heli inerte. En només 2.5 millons d'anys escomençarà la transformació del heli en carbono, i Miaplácidus creixerà per a convertir-se en una jaganta roja.[5]


A diferència d'atres estreles de tipo espectral A en discs de pols entorn, possibles llocs de formació de sistemes planetaris, en Miaplácidus no s'ha trobat evidència alguna al respecte.[5][4]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Miaplacidus (SIMBAD).
  2. Allen (1889). «Argo Navis», Courier Dover Publications (ed.). Star Names — Their Lore and Meaning (en anglés), pp. 563. ISBN 0-486-21079-0.
  3. Southern Astronomical Delights.
  4. 4,0 4,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; noms de paràmetros no vàlits
  5. 5,0 5,1 5,2 Miaplacidus (Stars, Jim Kaler).