Mina de Reocín

Mina de Reocín

Plantilla:Coord/display/title</noinclude>

Placa que indica l'any d'obertura i tancament de la mina de Reocín.

La mina de Reocín, ubicada en la localitat de Reocín (Cantàbria, Espanya), va anar el major jaciment de zinc d'Europa. Està encaixat en calcàreas del Gargasiense (Aptiense mig), en unes dimensions de 3,3 km de llarc i uns 800 metros d'esgambi mig. La mina va ser explotada en els seus inicis (1856) per la Real Companyia Asturiana de Mines, de capital belga, per a passar a pertànyer en 1981 a Asturiana de Zinc. Inicialment es varen extraure calaminas, una mescla de minerals secundaris de zinc, fonamentalment smithsonita, hidrozincita i hemimorfita. Posteriorment es varen extraure per mig de llabors a cel obert i d'interior blenda, galena i pirita, i per a això va contar en instalacions de concentració i flotació, aplegant-se a crear la fàbrica d'àcit sulfúric en Hinojedo (Cantàbria) per a la tostación del mineral.

La mina està proposta com a «Lloc d'interés geològic espanyol de rellevància internacional» (Global Geosite) pel Institut Geològic i Miner d'Espanya pel seu interés metalogenético, en la denominació «UR001: Jaciment de Zn-Pb de Reocín», dins del context geològic «Mineralisacions de Zn-Pb i Fe del Urgoniano de la conca vasc-cantàbrica».

Història

Encara que es puga intuir que va haver explotació en época romana i en el XVIII Gaspar Melchor de Jovellanos parla de les riquees de la regió, no hi ha cap indici cert sobre la mina de Reocín fins a mediats de el XIX, en que es produïx el descobriment del jaciment.

Segons la tradició el descobriment es va produir per un fet fortuït. Passant per Torrelavega (Cantàbria) en direcció a Arnao (Astúries), Jules Hauzeur, futur president de la Real Companyia Asturiana de Mines, va tindre un contratemps en el seu calesa i va haver de permanéixer uns dies en eixa localitat, que va aprofitar per a donar passejades per la zona, lo que li va permetre reconéixer l'existència de parets i murs construïts en calamina en el poble de Reocín. Era l'any 1856. Encara que la realitat va poder ser una atra. Maestre indica que va ser José Julián Penya quí, enviat per l'empresa, en les seues investigacions, va descobrir el jaciment de calaminas que afloraven en la zona de Reocín.

En l'inici de l'explotació es varen dedicar al benefici dels afloraments de calamina que contenien un 50 % de zinc fins a aplegar a una major cantitat de mineral sulfurat que els va dur a instalar en 1904 un taller de preparació mecànica de minerals. Per l'any 1922 comencen a realisar els primers ensajos de flotació que culminaren en la construcció en 1927 del primer lavadero europeu de flotació diferencial en una capacitat al dia de 500 t, dissenyat per l'ingenier Leopoldo Bárcena.

Pou Santa Amelia.

Davant el coneiximent de grans reserves de mineral, en l'any 1929 veuen la necessitat de construir el Pou Santa Amelia de 338 metros de profunditat, inaugurant-se en 1936 per a permetre l'accés al personal i l'extracció de mineral. Continuen fent alvanços i en 1954 construïxen la planta de preconcentración de mijos densos (sink and float) que va estar en funcionament fins a 1997. A causa de l'afonament que es va produir en l'any 1965, es va tornar a explotar la zona central a cel obert, traslladant el poble de Reocín, encara que és en l'any 1976 quan es comença l'explotació de la part central del jaciment que coneixem com a Curta o Zanjón. L'any 1981 marca el canvi de titularitat de la mina en produir-se l'absorció per part d'Asturiana de Zinc S.A. de la Real Companyia Asturiana de Mines. Este canvi comporta un aument de les inversions que conduïxen a més producció i a l'instalació en 1983 d'un nou Lavadero de flotació en capacitat per a 3000 Tm/dia ampliant-se, a la seua volta, en 1990 a 4000 Tm/dia.

En les innovacions introduïdes en l'explotació d'interior, es construïx una rampa en 1985 (Jorge Valdés) per a vehículs i en 1990 es profundisa el Pou Santa Amelia fins a alcançar 414 m de profunditat. Pero a pesar dels canvis estructurals i les inversions que es varen realisar, les reserves de mineral solament varen permetre la seua explotació fins a l'any 2003 en el que es produïx el tancament de la mina despuix de 147 anys, tal com estava previst des d'uns anys abans, donat l'agotament del mineral explotable.

Actualment els estudis, informes, plans, documentació i bibliografia sobre les explotacions i investigacions mineres de l'empresa constituïxen el Fondo Mina de Reocín, que es troba en l'Escola Politècnica d'Ingenieria de Mines i Energia de Torrelavega, de l'Universitat de Cantàbria, a on la Biblioteca Universitària facilita la seua consulta. Actualment, la mina a cel obert s'ha convertit en un llac, en inundar-se per l'arribada d'aigua des de la capa freàtica.

En l'any 2016, l'autor torrelaveguense Manuel Bartolomé García, en una extensa vinculació al poble de Reocín, va publicar la novela Pío Jusué Barreda. La glòria amagada reivindicant l'importància de la figura de Barreda en l'industrialisació de la comarca del Besaya. Pío Jusué Barreda, ingenier de mines naixcut en 1815, va ser director de l'Escola de Facultatius de Mines de Mieres. Posteriorment seria Director de la Real Companyia Asturiana de Mines, dedicant-se durant casi quatre décades a la mina de Torres-Reocín i a atres de Cantàbria. Gràcies al seu treball en pro de la mineria i la seua dedicació, va ser possible el descobriment dels jaciments de calaminas de zinc en Cantàbria.

Explotació

Secció de mineral de Reocín, en esfalerita i dolomita com a majoritaris, en marcassita (groc verdoso) i galena (pintes grisos)

El jaciment, a lo llarc de la seua història va ser explotat “a cel obert” i “en interior”. L'explotació a cel obert es va desenrollar en la zona centre i este del jaciment, cridant-se Curta o Zanjón, sent la seua explotació a través de bancs descendents, units per mig de rampes en un desnivell del 8%. L'explotació d'interior, a la que s'accedia a través del pou Santa Amelia (1939) i la rampa Jorge Valdés (1985), es dividia en tres zones: Pilars i Punta de Llança en l'oest, Visera en el centre i Agranadora a l'Est. Per l'estructura del criadero, el método que es va desenrollar per a la seua explotació va ser el de buits i pilars.