Missió geodèsica francesa
La missió geodèsica francesa (també cridada Missió Geodèsica a l'Equador i Missió Geodèsica Hispà-Francesa) a la Real Audiència de Quito va ser una expedició científica portada a terme en els actuals territoris d'Equador per a medir la distància equivalent a tres graus del meridiano de l'hemisferi sur. Va ser una de les primeres expedicions científiques modernes d'àmbit internacional. El propòsit fonamental era comprovar la forma de la Terra.
Antecedents
[editar | editar còdic]A partir de 1732 els investigadors en els círculs científics europeus mantenien moltes controvèrsia relacionades en la forma de la Terra. Les tendències estaven basades en les teories de Newton (que proponia una forma achatada en els pols) i les teories de Cassini i Descartes, sustentades en medicions gravimétricas i físiques. Per a resoldre estes qüestions la Acadèmia Francesa va demanar respal i finançació al rei de França Luis XV per a montar dos expedicions que medirien la llongitut d'un grau del meridiano terrestre en les regions àrtiques (encapçalada per Pierre Maupertuis i en la participació del físic suec Anders Celsius) i en la zona equatorial (encapçalada per La Condamine i en la participació dels espanyols Jorge Juan i Antonio de Ulloa).
Desenrolle
[editar | editar còdic]Integrants de la missió
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
Va estar conformada per un grup de científics enviats pel rei de França Luis XV als territoris de la monarquia espanyola, en el permís i aprovació del rei Felipe V. Els seus integrants varen ser membres de la Acadèmia de Ciències de França. Devien completar les senyes necessàries per a medir la verdadera forma de la Terra a través de l'estimació d'un arc del meridiano terrestre.
Els integrants de França:
- Charles Marie de la Condamine: astrònom, va aportar en recursos per a l'expedició.
- Louis Godin: científic, astrònom i investigador principal.
- Pierre Bouguer: astrònom.
- Joseph de Jussieu: botànic.
- Jeann Seniergues: mege.
Els integrants d'Espanya eren dos jóvens guàrdies marines de la Acadèmia de Guàrdies Marines de Càdis, ascendits a tinents d'navío per a la missió:
- Jorge Juan i Santacilia: matemàtic.
- Antonio de Ulloa: astrònom i naturaliste.
Els colaboradors en Amèrica:
- Pedro Vicente Maldonado: geógrafo, topógrafo i naturaliste.
- Juan Magnin: cartógrafo, etnógrafo, misionero.
Inici de l'expedició
[editar | editar còdic]
Ademés de l'expedició cap a la Real Audiència de Quito, va haver una atra que va partir cap a Suècia, a Laponia. En la finalitat de garantisar la seguritat i que es compliren les condicions en les que s'havia expedit el permís als científics d'entrar en la monarquia espanyola, varen ser acompanyats per dos marins espanyols: Antonio de Ulloa, de Sevilla (qui va descobrir el platí durant l'expedició), i Jorge Juan i Santacilia, d'Alacant. Per a la missió se'ls va assignar el ranc de tinent d'navío. Varen aplegar primer els dos espanyols i en novembre de 1735 el grup de francesos. Els instruments en els que havien aplegat eren delicats i alvançats per a l'época, i incloïen brúixoles de declinació i inclinament, un rellonge de péndola de segons, un telescopi gran i largavistas. Per a aplegar La Condamine, Seniergues i Bourger es varen separar del grup i varen ingressar per la regió del nort, en Esmeraldes, seguint el camí que havia estat fent Pedro Vicente Maldonado. La regió d'Esmeraldes, si ben era més propenca a Quito i rica en recursos, també era perillosa i hi havia un gran tràfic d'esclaus. És ahí a on va ser assessinat el cirugià de la missió. En canvi Godin, Jorge Juan i Antonio de Ulloa ingressarien pel port de Guayaquil, a on registrarien tot lo que trobaven i publicarien posteriorment en la Relació històrica del viage fet d'orde del seu Majestad a l'Amèrica Meridional.
Medicions i metodologia
[editar | editar còdic]_(16765494123).jpg){kind=link}
Per a fer les medicions es devia prendre en conte la divisió del llim que es formava en l'instrument quan caïa la plomada que definia la vertical. Per a això es necessita que totes les marques que es generen tinguen la mateixa gruixa i tinguen igual distància; a major cantitat de marques, millors les aproximacions. Els instruments depenien de l'us de les mans i ulls per a ser calibrats, raó per la qual eren susceptibles de possibles errors que es podien donar no solament en medir la terra sino en coordinar els resultats entre els distints instruments.
La llongitut de l'arc d'un meridiano es medix escomençant per l'arc. Per a això es fan observacions astronòmiques en la finalitat d'estimar la seua llongitut en la partix nort i sur d'eixe àngul. En a on es troben els extrems es colocaran fites o vèrtiços geodèsics. Per a això els científics de la missió varen construir picos de forma piramidal de quatre metros aproximadament, situats en els extrems més alts de cada cim de les montanyes. Despuix medien la distància entre cada costat en l'ajuda de vares de medir llongituts dissenyades per ells que tenien una distància de 2 km. També una en el desfilaero de 15 km aproximadament. En prendre les mides varen desenrollar una ret a lo llarc de tota la vall per a 15 cims que tenien altures entre 2500 i 4800 metros sobre el nivell de l'mar.
Llogística
[editar | editar còdic]
En l'aspecte econòmic, la missió científica va tindre algunes dificultats, sobretot de liquidea posat que els diners tardava en aplegar d'Europa, per lo que es varen recolzar en les amistats entaulades en Amèrica, especialment en la família Maldonado en Riobamba. Esta ciutat es trobava entre Conca i Quito, per lo que resultava prou convenient geogràficament per a descansar durant les investigacions.[1]
En la part científica, en canvi, la missió depenia d'una llogística important per a poder construir els menuts observatoris portàtils en cada montanya a on es devien situar els instruments i fer les medicions. Es varen ajudar en indígenes i mules per a poder pujar a cada montanya en el material científic. Per a poder medir devien identificar les estreles en els telescopis i assegurar-se de que l'arc de mida estiguera orientat en el meridiano. Està per demés dir que era necessari contar en un clima favorable i rebujat per a observar el cel i ademés condicions clementes per a medir des de la terra. Moltes voltes era necessari que un dels membres de l'equip permaneixquera hores o inclús dies immòvil al peu del seu toesa en el cim d'una montanya. Mentrestant, des d'un atre observatori en un cim distint triangulaba les curves de la terra i els decimals del sol. Les persones en la Real Audiència de Quito els varen malnomenar els “Cavallers del Punt Fix” per esta raó.
Contrast en la medició del paralel
[editar | editar còdic]El mateix any 1744 en que Bouguer va presentar els resultats de l'arc, es va presentar també a l'Acadèmia de Ciències un "Nou mapa que comprén els principals triànguls que servixen de base a la descripció geomètrica de França, alçat per orde del Rei, per Maraldi i Cassini de Thury de la Real Acadèmia de Ciències", en el que figuraven les "principals ciutats" i els "llocs més notables la situació dels quals és més important conéixer". Les latitut i llongituts havien segut comunicades a l'Observatori de París, i els càlculs s'havien realisat en l'esfera de Picard. El nou meridiano de La Caille i Cassini de Thury era la columna vertebral d'esta, que es recolzava en les sis bases següents, de nort a sur: Dunkerque, Villers-Bretonneux, Juvisy-sur-Orge, Bourges, Rodez i Perpinyà. Les medicions del paralel Brest-París-Estrasburc s'havien realisat utilisant el "método de la senyal de fòc" per a sincronisar els rellonges. Este método va ser desenrollat per la Caille en 1738. Consistia en encendre una menuda cantitat de pólvora negra en una senyal situada a mig camí entre les dos estacions la diferència de les quals de llongitut es volia determinar. En el moment en que s'observava la resplandor de la pólvora, es llegia l'hora en els rellonges locals de les dos estacions. Els resultats del meridiano i del paralel varen confirmar l'hipòtesis d'una Terra achatada.
Definició geodèsica del metro
[editar | editar còdic]Ademés, açò va permetre determinar la verdadera llongitut del metro, ya que esta representa la diezmillonésima part del quadrant del meridiano terrestre. Açò va ser important per a la construcció del sistema mètric decimal. Açò seria propost per la Condamine:[2]
Utilisar la llongitut d'una péndola de segons en l'equador, a l'altitut de Quito com a 'mida natural' [...] definida per l'atracció gravitatoria de la Terra, en lloc d'una mida arbitrària com el peu d'un rei, lo que proporcionaria un instrument estandardisat per a us de totes les nacions.
D'esta forma s'anticiparien a lo que mig sigle més vesprada inspiraria als científics francesos per a inventar el metro que es definiria en 1792 com la diezmillonésima part de la distància que separa el pol de la llínea del equador terrestre, a través de la superfície terrestre. Esta seria creada per l'Acadèmia de Ciències de França, i seria la definició compartida fins a la seua substitució per la nova definició que la determina com la distancia que recorre la llum en el buit en un interval d'1/299792458 s.[3]
Exploració de l'Amazones
[editar | editar còdic]
En la part final de la missió cada científic retornaria de manera separada, en general eixint des de la costa d'Equador. No obstant, La Condamine decidiria travessar el continent fins a l'Atlàntic. Eixiria puix de la ciutat de Conca l'11 de maig de 1743 en un viage que es prolongaria fins al 26 de febrer de 1744. La Condamine, en les seues observacions, construiria el seu mapa sobre la regió, basant-se principalment en el mapa del jesuïta Samuel Fritz. Despuix de la mort de Fritz es descobriria la conexió del ric Amazones en la conca del Orinoco, lo que afegiria La Condamine al seu mapa d'Amèrica Meridional.[4] No obstant açò ho posaria en contacte en científics jesuïtes de les missions de Maynas, com Juan Magnin. Ademés descriuria l'arbre de la quina, del que s'extrau la quinina, i seria objecte d'estudi per molts anys inclús en les expedicions científiques del sigle XX. Descriuria ademés l'arbre del caucho i l'us del curara, verí utilisat pels amerindios per a les seues fleches. També explicaria la marejada que es dona en la desembocadura de l'Amazones, popularment denominat com la "pororoca". A la seua arribada a Cayena colaboraria en el mege Jacques-François Artur i l'ingenier del rei François Fresneau de la Gataudière en les seues investigacions. Retornaria finalment a París en febrer de 1745, en més de doscents objectes d'història natural que va oferir a Buffon. Va observar molts animals desconeguts com el colibrí, el còndor, el manatí, el jaguar i el tapir.[2]
Publicació dels mapes de la zona
[editar | editar còdic]_(17198142570).jpg){kind=link}
Va ser important també la colaboració en els misionero jesuïtes de Maynas, a on es publicarien els primers mapes de la regió. Seria puix en esta missió que gràcies a la colaboració dels científics francesos i espanyols es donarien a conéixer en Europa els mapes dels jesuïtes Samuel Fritz i Juan Magnin, aixina com també del científic Pedro Vicente Maldonado. El primer seria a partir del dibuix del primer mapa del ric Amazones per l'misionero Fritz, que s'enfocaria en el seu treball en la reducció d'Omaguas, pero també en els seus viages a lo llarc del riu conseguiria mapear el seu curs i els seus alvertents fins a la desembocadura en l'Atlàntic. Este mapa, inicialment publicat en Quito, seria usat per la Condamine per a la seua exploració de l'Amazones i ho inclouria dins de la seua Relation abrégée d'un voyage. El segon, Magnin, mapearía les missions jesuíticas en la Amazonía que eixien des de les ciutats de Quito, Conca i Loja. Tenien com a base principal la reducció de Borja i es varen desenrollar en les seues afores. El tercer seria el realisat per Pedro Vicente Maldonado, que es basaria en estos treballs dels misionero aixina com en la Missió Geodèsica. En la descripció es llig que va ser feta "sobre les observacions astronòmiques i geogràfiques dels Acadèmics Reals de les Ciències de Paris i de les Guàrdies Marines de Càdis i també dels misionero de Maynas". L'influència d'esta missió científica en l'elaboració dels mapes de la regió no solament va estar en les observacions astronòmiques inicials sino també en la publicació posterior que es faria junt als mapes que es varen fer des de la Missió, aixina com l'elaborat per la Condamine d'Amèrica Meridional. En estos quatre mapes, publicats en les décades de 1740 i 1750, es mostren les costes d'Equador tenint com a principal accident geogràfic al golf de Guayaquil, descriuen els Vages equatorials (en el de Maldonado es mostren les triangulacions fetes per a la medició), mapean la Amazonía en els seus rius, les seues missions religioses (en especial el de Magnin), i el riu Amazones travessat per la llínea equatorial.[5]
-
Mapa de la Província de Quito per Juan Magnin, 1740.
-
Mapa parcial de l'Amèrica Meridional per La Condamine, 1744.
-
Mapa del Ric Amazones per Samuel Fritz, 1707. Inclós en la Relation abrégée d'un voyage de la Condamine en 1745.
-
Costa Occidental de la Província de Quito per Pedro Vicente Maldonado, 1751.
,_segons_el_Pare_Juan_Magnin_Misionero_de_la_Compa%C3%B1ia_de_Jes%C3%BAs_-_AHG.jpg){kind=link}
,_per_Jorge_Juan_i_Antonio_de_Ulloa_-_AHG.jpg){kind=link}
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Prosistas de la colónia : sigles XV-XVIII» (en és). Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultat el 2023-04-24.
- ↑ 2,0 2,1 Whitaker, Robert (2005). The Mapmaker's Wife: A True Tale of Love, Murder and Survival in the Amazon (en en), Bantam. ISBN 978-0-553-81539-9.
- ↑ «Welcome - BIPM» (en en-us). www.bipm.org. Consultat el 2023-04-24.
- ↑ The Americas.69(1)
- 95–116.ISSN 0003-1615.doi:10.1353/tam.2012.0052.Consultat el 2023-04-24.
- ↑ «Plans i mapes vinculats a Jorge Juan Santacilia - Jorge Juan Santacilia» (en és). Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultat el 2023-04-24.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Misión geodésica francesa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.