Cinchona officinalis

Cinchona officinalis (Cinchona officinalis)

Cinchona officinalis, també cridat quino o arbre de la quina, és un arbre originari d'Amèrica del Sur, que es troba en la selva plujosa de l'occident de la Amazònia i l'orient de la cordillera dels Vages. La seua corfa, que és denominada quina, quinaquina o corfa peruviana, posseïx àmplies qualitats medicinals i adictivas de la mateixa manera que atres espècies del gènero Cinchona, i en us molt comú, en certes époques i regions, com tractament contra la malaria, especialment contra el cep Plasmodium falciparum resistent a atres medicaments. El seu principal component, la quinina, té propietats antipalúdicas, antipiréticas i analgésicas, i també s'usa en l'indústria d'aliments i begudes com aromatizante amarc i en productes cosmètics per al cabell.

El seu nom vulgar en castellà, segons el Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola,  és “chinchona” i no “cinchona”. La grafia “cinchona” prové de l'italià, ya que en eixa llengua la sílaba escrita “ci” es pronuncia “chi”. La planta va ser nomenada aixina en honor de l'esposa de Luis Jerónimo Fernández de Cabrera i Bobadilla, comte de Chinchón i virrey del Perú en eixe moment. El seu nom ve del poble de Chinchón en la Comunitat de Madrit.

Descripció

L'arbre de la quina pot ser reconegut dins del seu gènero pels seus fulls que són generalment més agudes en l'àpiç i tenen la domatia predominantment en la porció basal (proximal), l'extremitat del cáliz molt profundament lobulado, i els seus fruts en parets de textura prou grossa; mentres en Cinchona calisaya els fulls en la seua majoria són obtuses a redonejades en l'àpiç i en les domatias en la seua majoria que es troben en la part superior, l'extremitat del cáliz superficialment lobulada, i els seus fruts en parets paregudes al paper. Cinchona officinalis és una de les poques espècies d'este gènero que Andersson ha diagnosticat com que tenen sempre clot de domatias en els fulls.

Orígens

La seua corfa, la quina, era utilisada per cultures precolombinas de Perú, Colòmbia, Equador i Veneçola com a medicament, abans de l'arribada dels europeus. Les seues virtuts varen ser reconegudes en Europa en 1631, data en que va ser duta pel jesuïta Alonso Messia Venegas a Roma, enviat pel primer farmacèutic del Colege Màxim de Sant Pablo de Lima, el jesuïta italià Agustino Salumbrino qui havia observat en el Perú el seu us per a eliminar tembladeras; després va ser difosa i comercialisada pels jesuïtes i importada oficialment per França. Durant la segona mitat de el XVIII es varen realisar estudis botànics de vàries espècies i varietats de quino, incloses en el gènero biològic Chinchona o Cinchona, perque sembla que va curar a Francisca Enríquez de Ribera, esposa del virrey del Perú, comtesa de Chinchón consorte. Per este nom li la va conéixer des de mediats de el XVIII, quan el naturaliste suec Carlos Linneo va fer la seua classificació científica. Alguns consideren a la corfa de cheta com a nom originari de la quina, “la més important planta medicinal d'ultramar”, que segons estes versions hauria segut descoberta al començament de el XVII en el Virreinato del Perú, Corregimiento de Loja, prop del poble de Malacatos, hui Equador.

L'importància de la Quina en Equador

La gent de Malacatos i Loja, la ciutat més austral d'Equador, "coneixien, segons pareix des de sempre, la virtut de la quina i gràcies a ella estaven sans". Pero des de mediats de el XVII es varen conéixer en Europa les seues propietats curativas. La corfa es va impondre com a remei i febrífugo absolut. La corfa miraculosa de quina o cascarilla es venia a preu d'or i va començar a ser demandada cada volta més, aplegant a la sobreexplotació intensa de la cascarilla, per lo que va estar en perill d'extinció.

Varis científics varen fer estudis sobre la quina en terres equatorianes. Charles Marie de la Condamine aplega a Equador en 1739 en la Missió Geodèsica Francesa, es trasllada a Loja a on estudia els boscs de Cajanuma i envia una mostra botànica a Carlos Líneo qui la classifica com Cinchona officinalis. Després l'ilustrat Eugenio Espill publica un llibre sobre la conservació de la planta, el seu maneig, recolecció i cort, preocupat ya per la sobreexplotació que estaven sofrint els eixemplars de quino en Loja. A partir de 1802, el científic alemà Alexander Von Humboldt estudia la quina, trobant que segons ell la millor és la varietat roja de Loja a la qual classifica com Cinchona succirubra. Anys més tarde el geobotánico Misael Acosta Solís en 1944 publica el document "Història de les exploracions cinchoneras en l'Equador" i un any més tarde Acosta Solís publica també "Cinchonas de l'Equador" en a on tracta de generar una consciència sobre el bon maneig de la planta i una visió conservacionista de la quina. Un fragment de la seua obra definix les idees d'Acosta Solís:

Si se seguix en la destrucció que es practica actualment en els boscs, tindrà que llamentar molt pronte el país, no solament per la pèrdua econòmica, sino també pels trastorns biològics, climàtics i edàfics de l'hàbitat eixemples de tals afirmacions tenim a lo llarc de tota la Serra equatoriana, les ales de la qual i plans presenten caràcters de asentuado xerofitismo, encara que en algunes excepcions

El quino va tindre tres moments importants d'explotació en Equador, el primer des de 1633 quan des de Loja Loja s'enviava cap a Conca, Guayaquil, Paita, la corfa de l'arbre per a la seua comercialisació. El Corregimiento de Conca era part de la Real Audiència de Quito, en lo que hui és la República d'Equador. La segona época sorgix a partir de 1850 en la ya época republicana d'Equador a raïl de la creació de la Província del Azuay, la capital del qual és Conca. En l'aparició de plantacions en les colónies angleses d'Índia i Java, esta época d'esplendor cau en la zona austral d'Equador. El tercer moment d'esplendor de la quina en Equador correspon a la Segona Guerra Mundial, puix des de 1941 eixèrcits de vàries nacions es varen desplaçar a zones tropicals com el surest asiàtic i el Pacífic, on eren freqüents les afeccions per paludisme o malaria.

La quina i Perú

Sobre el famós arbre de la quina en una publicació científica i epitómica es pot llegir

"QUINA (Bot.:Cinchona spp.): arbre o arbust originari del Perú. Pertany a la família de la Rubiáceas. Comprén 17 espècies afins. La quina o cascarilla, inclosa simbòlicament en l'escut nacional com a símbol de la riquea natural, és característica en la flora de la cella de montanya, fins a nivells superiors als 2000 m.s.n.m.[...] i de la seua corfa s'obté una substància anomenada quinina, a les virtuts de la qual febrífugas es deu que la planta fora considerada un dels majors tesors d'Amèrica."

El quino casi ha desaparegut de la regió. Pocs ho han vist en estat natural i inclús als més nacionalistes els costaria reconéixer-ho lo que revela lo poc que se sap del símbol que representa la diversitat botànica del país. “Hi ha els qui creuen que és un manzano, un eucalipto o inclús un arbust de coca”, diu Gómez, qui treballa en el Institut d'Innovació Agrària de Perú (INIA) tractant de recuperar al quino que a voltes és confosa en la quinua.

Expansió i desenroll

Una versió indica que en 1852 els Països Baixos neerlandesos varen dur llavors de quino a Illa de Java i varen establir plantacions. Una atra versió atribuïx a l'anglés Clements Markham l'haver dut a l'Àsia llavors de la quino en les que varen aplegar a desenrollar una gran agroindustria, que va suministrar matèria primera a l'indústria farmacèutica internacional, fins que Japó va ocupar les plantacions durant l'II Guerra Mundial. Per a contrarrestar l'ocupació d'Indonèsia pels japonesos, Estats Units va fomentar les plantacions en Sudamérica i Costa Rica, aixina com la producció de medicaments sintètics contra el paludisme, els quals posteriorment han aplegat a substituir massivament a la quina en el tractament del paludisme, pese a la qual cosa, la quina o els fàrmacs en quinina, encara són medicaments d'elecció per als tractaments contra les infeccions del Plasmodium falciparum.

Taxonomia

Cinchona officinalis va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 1: 172. 1753.

Sinonímia

• Cascarilla officinalis (L.) Ruiz
• Cinchona academica Guibourt
• Cinchona chahuarguera Pav.
• Cinchona coccinea Pav. ex DC.
• Cinchona colorata Lambert
• Cinchona condaminea Bonpl.
• Cinchona crispa Tafalla ex Howard
• Cinchona lancifolia var. lanceolata Roem. & Schult.
• Cinchona llegitima Ruiz ex Lamb.

• Cinchona lucumifolia var. stupea Wedd.
• Cinchona macrocalyx var. obtusifolia Pavón ex DC.
• Cinchona macrocalyx var. uritusinga Pav. ex DC.
• Cinchona palton Pav.
• Cinchona peruviana Mutis
• Cinchona suberosa Pav. ex Howard
• Cinchona uritusinga Pav. ex Howard
• Hindsia subandina Krause
• Quinquina officinalis (L.) Kuntze
• Quinquina palton (Pav.) Kuntze

Importància econòmica i cultural

Propietats

Cinchona officinalis és una planta medicinal, una de les vàries espècies de Cinchona utilisades per a la producció de quinina, que és un agent contra la febra. És especialment útil en la prevenció i tractament de la malaria. Cinchona calisaya és l'arbre més cultivat per a la producció de quinina.

La quina és un medicament febrífugo, tònic i antiséptico. S'ampra principalment com a tònica en forma de pols, extracte, tintura, aixarop, vi, etc.; i a l'exterior en infusió o cocimiento per al llavat de feridas i úlceras.

Conté diversos alcaloides, dels quals els més abundants i importants són quatre, tots útils com antipalúdicos i empleats colectivament per a preparar la totaquina. Estos són: quinina, quinidina, cinchonina i cinchonidina. Aparte de #alcaloide, posseïx també principis astringentes (taninos proantocianidoles dímers i trímenos) i atres composts com a #àcit orgànics (àcit quinotánico, roig cincónico) o composts terpénicos que intervenen en el seu amargor.

Atres usos

La quina constituïx una de les matèries primeres empleades en la fabricació de la beguda tònica i medicinal denominada amarc de Angostura, desenrollada per Johann Gottlieb Benjamin Siegert al començament de el XIX en Angostura del Orinoco, despuix rebatejada com Ciutat Bolívar, una de les grans urbs de la conca del Orinoco.

Mentres traduïa el Tractat de William Cullen A Treatise on the Matèria Medica, Samuel Hahnemann va descobrir que la corfa de l'arbre del gènero Cinchona, era efectiva per al tractament del paludisme.

Símbol

L'arbre de la quina forma part del Escut del Perú, representant les riquees vegetals d'eixe país. També és l'arbre nacional del Perú.

Noms comuns

• cascarilla groga fina del rei; cascarilla chahuarguera; cascarilla colorada fina del rei; cascarilla crespilla negra; cascarilla fina de Loja groga, grisa, parda o verdadera; cuarango del Perú; quina de Loja; quina fina de Loja groga, grisa, parda o verdadera; quino oficinal.

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Cinchona officinalis.