Sobreexplotació

Archiu:Surexploitation morue surpêcheEn.jpg

El abadejo comú va ser explotat severament en les décades de 1970s i 1980s, lo que va dur al colapse de les seues poblacions en 1992.

La sobreexplotació es referix a l'extracció i consum de recursos naturals fins al punt en que no és possible que es recuperen. La sobreexplotació persistent pot dur a la destrucció de recursos renovables que inclouen plantes medicinals, pasturages, animals de caça, peixca, boscs, aqüífers i uns atres recursos no renovables.

La sobreexplotació té com a conseqüència la pèrdua de biodiversitat. També dona com resultat problemes de diferent índole, tals com el desenroll econòmic, conflictes socials i uns atres de caràcter ètic. Açò es deu a que la sobreexplotació pot alterar significativament les propietats i funcions dels ecosistemes i els bens i servicis que estos presten a la humanitat. La sobreexplotació és d'orige humà i es concreta extraent individus d'una espècie vegetal o animal no humana al punt de posar en perill la seua reproducció, o utilisant els ecosistemes a una taxa major a la de la seua regeneració natural. La regeneració pot donar-se solament per events reproductius en poblacions tancades, o per l'arribada d'individus d'atres poblacions, lo que influïx directament sobre la dinàmica poblacional, ya que l'introducció de nous genotips aumenta la resistència i la velocitat de recuperació de les poblacions després de destorbament. La sobreexplotació és un factor significatiu en la disminució poblacional, l'extinció d'espècies i freqüentment opera en sinèrgia en disturbis com la pèrdua o fragmentació d'hàbitat. No obstant, mentres que les disminució poblacionals degudes a la destrucció, degradació o fragmentació d'hàbitat són ateses per biòlecs conservacionista i organismes governamentals, els paisages “buits” o “semivacíos” són menys tinguts en conte.

Existixen moltes espècies que no es veuen afectades per la sobreexplotació, ya que es mantenen abundants aun cuando les taxes d'extracció són relativament altes. No obstant, hi ha unes atres que poden ser dutes a l'extinció en la mínima extracció. Determinades característiques de les espècies determinen la seua vulnerabilitat a la sobreexplotació, incloent la taxa de creiximent per càpita, la taxa de difusió espacial d'individus pertanyents a poblacions menys explotades i la direcció i el grau en el que la taxa de creiximent poblacional respon a l'explotació.

Antecedents històrics

A lo llarc de l'història, moltes economies regionals, inclús grans civilisacions, han subsistit gràcies a l'explotació de recursos. I encara que sobre els detalls existixen grans variacions, el destí dels recursos sobreexplotados és consistent a lo llarc de l'història, acabant prop del colapse poblacional i inclús la extinció d'espècies. Alguns autors creuen que açò ha ocorregut en les societats modernes degut a que la riquea o perspectiva d'enriquiment genera poder polític i social, i això incentiva l'explotació illimitada dels recursos. Ademés, la complexitat dels sistemes físics i biològics fa que no es puguen manejar de forma simple. Per això, els nivells ideals deuen ser trobats per mig de prova i error en cada situació específica, lo que impedix una comprensió i acort científic sobre el seu maneig. Per un atre costat, moltes voltes, els grans nivells de variabilitat que existixen en la naturalea emmaixqueren els efectes de la sobreexplotació, fent que estos siguen detectables quan la situació és greu o irremediable.

La colonisació humana en illas i continents ha coincidit en una vertiginosa ona d'events d'extinció com a resultat de la repentina arribada de nous consumidors. Existix evidència paleontológica de que comunitats prehistòriques varen dur a l'extinció a certes espècies. La possibilitat de que l'influència humana haja afectat dràsticament a diverses espècies animals no és una idea nova; ya en 1916 Gifford proponia que la sobreexplotació era l'explicació més llògica a la variació estratigráfica de restants d'invertebrats marins presents en la baïa de Sant Francisco. Més recentment, una successió d'artículs tècnics i populars ha implicat fortament als humans com la força impulsora darrere de la desaparició de gran part de la megafauna en el Pleistoceno. L'argument de que estes espècies no havien estat expostes prèviament a depredadors humans, lo que les feya vulnerables a ells, és l'eix de la teoria de sobreexplotació d'estos grans mamífers. No obstant, alguns autors sugerixen que la presència o absència de respostes específiques front als depredadors humans, desenrollats a través de la coevolución, no varen anar necessàriament crítiques i deuen considerar-se com un més dels mecanismes que varen permetre l'extinció de la megafauna. Ha existit un debat respecte a eixa teoria, ya que s'ha postulat al canvi climàtic i d'hàbitat com la principal o única causa de l'extinció de la megafauna. Encara que una combinació d'abdós factors podria haver dut a la desaparició de les espècies, la majoria dels científics accepta àmpliament la participació dels humans en les extincions del Pleistoceno tardà, provablement per les extincions evidenciades en les illes del Pacífic en sigles més recents.

És àmpliament reconegut que la sobreexplotació ha afectat sériament a les espècies que es trobaven en illes del oceà Pacífic sur. Despuix d'haver evolucionat en absència de depredadors mamífers, les aus, sense dubte, eren mansas i fàcils de caçar. La pèrdua de les aus en les illes oceàniques pot haver implicat l'extinció (pèrdua global de l'espècie), l'extirpació (pèrdua d'espècies d'una illa o regió, en un o més poblacions supervivents en un atre lloc) o una reducció poblacional. Un eixemple de renom de sobreexplotació en illes és el dodo (Raphus cucullatus), descrit per Linneo en 1758, un au de gran tamany, no voladora, endèmica de l'illa Maurici en l'Oceà Índic occidental. El dodo va ser descobert en 1598 durant la segona expedició holandesa de les Índies Orientals i l'última aparició registrada va ser en 1662. S'estima que l'espècie va desaparéixer entre 1690 i 1700: esta extinció en tan poques décades es va deure a la sobreexplotació eixercida per l'home per a fer-se en les seues plomes i la seua carn, i a l'introducció en l'illa d'espècies competidores. Encara que la taxa d'extinció va variar en el tamany o la permanència de la població humana prehistòrica, no existix evidència de que els processos responsables de les extincions prehistòriques diferixquen dels que seguixen agotant les espècies en l'actualitat i les diferències que existixen són principalment tecnològiques, com per eixemple la substitució de les trampes per armes de caça. En époques més recents, els events d'extinció deguts a l'explotació, també han segut més comunes ya que els colon europeus, que disponen d'una tecnologia més sofisticada, han ampliat en gran mida les seues fronteres territorials, lo que va conduir a una major taxa de caça, ya siga deportiva o per a subsistència. Un eixemple és la destrucció del majestuós búfalo d'Amèrica del Nort, Bison bison, que va anar fortament caçat i dut a l'extinció en menys de 300 anys. Un atre eixemple conegut és el de la anchoíta peruana, que va ser una de les espècies més peixcades fins a 1972, quan va sofrir un colapse per sobreexplotació que casi la du a l'extinció; la prohibició total de la peixca entre 1972 i 1985 va permetre a esta espècie recuperar-se poc a poc.

Sobreexplotació de la fusta

L'explotació dels boscs produïx considerables impactes en numerosos components de la biodiversitat. Dins de la biodiversitat dels boscs, per eixemple, els líquenes epífitos són particularment sensibles a les alteracions humanes tals com la substitució de boscs endèmics per boscs secundaris. Per un atre costat, el rebuge i la tala dels boscs pot alterar la humitat, la temperatura i les condicions de llum, causant una reducció sistemàtica en les poblacions i inclús provocant l'extinció local d'espècies. El pas humà pels boscs també produïx efectes negatius sobre contaminació atmosfèrica i canvi climàtic.

La deforestación s'ha postulat com una de les principals causes del canvi climàtic global, pero és llògic qüestionar-se quins són els factors que conduïxen a esta deforestación sense control. En el cas dels tròpics, s'ha sugerit que factors com l'expansió de l'agricultura, el creiximent poblacional i el sobrepastoreo són els únics responsables de la deforestación tropical. No obstant, les causes immediates i les forces subjacents a dita deforestación sugerixen que no existix una relació universal entre causa i efecte. La disminució dels boscs tropicals està determinada per diferents combinacions de vàries causes pròximes i diverses forces motrius subjacents en diferents contexts geogràfics i històrics. Certes conexions s'evidencien més que unes atres i són més robustes geogràficament, com ocorre en el desenroll de l'economia de mercat i l'expansió de la superfície de cultius en fins alimenticis. Lo dit anteriorment du a que no existixquen polítiques universals aplicables a tots els events d'deforestación en els tròpics. Sino que fa falta una comprensió detallada del complex de causes pròximes i forces subjacents que afecten a dit canvi del paisage en una regió donada abans de concebre qualsevol intervenció política.

La llògica econòmica dictamina que els arbres deuen ser talats cada volta que la seua taxa d'increment de volum cau per baix de la de l'interés econòmic. Pospondre la tala més allà d'este punt pot dur a un cost major en el manteniment de l'espècie que la despesa que implica la seua collita. Açò explica en part la raó per la que moltes espècies de creiximent llent, explotades per la seua fusta, s'exploten de manera no sostenible; és el cas del granadillo roig (Dalbergia melanoxylon) en els boscs de miombo en Tanzània. Sumat a açò, un dels majors obstàculs per a implementar una explotació forestal sustentable en països tropicals és la falta d'incentius financers per a productors que llimiten l'explotació a nivells sustentables i promoguen la regeneració dels boscs explotats.