Anar al contingut

Model vibracional i rotacional nuclear

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El model vibracional i rotacional per a núcleus intenta descriure les propietats dels núcleus atòmics sense recórrer al seu estructura interna. El seu método és recórrer a unes coordenades colectives que descriguen el moviment de la “superfície” del núcleu.

Desenrolle

[editar | editar còdic]

El model partix de la forma explícita del hamiltoniano vibracional, que sorgix com una de les primeres aproximacions de models colectius de núcleus. Per a parametrizar la superfície nuclear s'ampren per conveniència les coordenades colectives. Estes coordenades α[λ]={αλμ}μ=λμ=λ s'establixen a partir del desenroll de la superfície del núcleu en harmònics esfèrics:

D'esta manera, les coordenades colectives descriuen oscilacions de la superfície nuclear.

Les coordenades transformen com un tensor de ranc λ baixe la representació (2λ+1)dimensional de SO(3), de la forma:

a on Dνμλ(θi) formen la representació irreducible del grup.

Estes noves coordenades aλμ seran les coordenades colectives vistes des d'un sistema de referència rotado respecte del que apareix en la primera equació. Per a descriure la superfície nuclear en térmens del nou sistema de referència (sistema intrínsec) també deuran transformar-se els harmònics esfèrics (i aixina canviar els ànguls de Euler) de modo que,

Yλμ(θ,ϕ)=νDνμλ(θj)Yλ(θ,ϕ).

En el MRV nos centrarem en α2μ; ya que λ=0 afecta a canvis de volum i considerem la matèria nuclear incompresible, λ=1 afecta a translacions del centre de massa. Per tant, descriurem oscilacions cuadrupolares: núcleus axialmente deformats.

Energia potencial

[editar | editar còdic]
Archiu:Potencial-colectivo-nuclear.png
Potencial harmònic en terme de coordenades colectives. Pot observar-se el mínim en (a0,a2) = (β0,0).

Estes oscilacions al voltant d'una configuració estable seran menudes, i podrem supondre que l'energia potencial en funció de les coordenades cuadrupolares vindrà donada per la forma:[1]

a on podem expressar-la en funció de les coordenades aλμ per ser un escalar. Pel mateix motiu acoplem a zero en cada sumant. Els paràmetros Ci són paràmetros de rigidea.

Fem explícits els acoplament (coeficients de Clebsh-Gordan) i obtenim:[2]

V(a0,a2)=C22(a02+2a22)+235C3a0(6a22a02)+C45(a02+2aa2)2

El potencial té un mínim en la posició (a0,a2)=(β0,0), tal com apareix en la figura. Suponent oscilacions menudes, puc desenrollar el potencial al voltant d'eixa posició de mínim a partir d'una translació donat per ϵ i η, desviacions de la situació d'equilibri. Incloent només térmens quadràtics en el desenroll el potencial queda:

V(ϵ,η)=12C0ϵ2+C2η2.

Energia cinètica

[editar | editar còdic]

l'energia cinètica clàssica serà:

T(π[2],α[2])=52B2[π[2]π[2]][0]+B3[[π[2]α[2]][0]π[2]][0]+...

fent explícits els acoplament i ímpetus conjugats π[2],[3] podem aplegar a la coneguda expressió de l'energia cinètica clàssica,:[4]

T=12Bμ(1)μα˙μα˙μ.

havent tingut que passar de les coordenades del laboratori a les del sistema intrínsec i aplegar, en el procés, a la construcció dels moments d'inèrcia Ik. El paràmetro B és un terme de massa.

En un procés de cuantización de l'energia cinètica clàssica, apleguem a les següents expressions de l'energia cinètica T=Trot+Tvib:

T^rot=k=13^k22k=k=132L^k22k
T^vib=22B[a02+12a02+3a02+6a228a22(3a022a22)2]

i el hamiltoniano pren la forma,[5]

=T^+V(a0,a2).

Referències

[editar | editar còdic]
  1. La notació serà la següent:
    [A[l1]B[l2]][l3]=m1,m2C(l1,l2,l3|m1,m2,m3)Al1,m1Bl2,m2.
    a on els coeficients de la suma són els coeficients de Clebsch-Gordan.
  2. Es deu prestar atenció al fet que en el sistema de coordenades intrínsec, solidari als eixos principals de l'elipsoide es complix: a2=a2 i a±1=0.
  3. Les relacions de conmutación són:
    [π^2μ,α^2μ]=iδμ,μ
    [π^2μ,π^2μ]=[α^2μ,α^2μ]=0.
  4. L'energia cinètica podria incloure més térmens en el seu desenroll (proposts en la bibliografia), com per eixemple:
    T=12Bμ(1)μα˙μα˙μ+B3μ,ν,λ(222μνλ)+...
    expandint en térmens de 6-j, 9-j i 12-j.
  5. A. Bohr, Kgl. Danske Videnskab. Selskab mat.Fys. Medd. {27}(16)(1953).

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Eisenberg, J.M. and Greiner, W. (1975). Nuclear models.

Vore també

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]