Monasteri de la Cartuja (Sevilla)
El monasteri de Santa María de les Cuevas, també conegut com a monasteri de la Cartuja, està situat en la illa de la Cartuja de Sevilla (Andalusia, Espanya).
És un dels quatre monasteris cartujos que hi ha en Andalusia.[1] Des de 1990 és sèu del Institut Andalús del Patrimoni Històric[2] i en 1997 s'incorporen el Centre Andalús d'Art Contemporàneu[3] i el rectorat de la Universitat Internacional d'Andalusia.[4]
Història
[editar | editar còdic]Antecedents
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
Abans de passar a ser terreny monástico, els almohades en el XII li varen donar us ubicant en el lloc forns alfareros[5] de cocció aprofitant la seua situació junt al riu i donada l'existent abundància de argila que l'extreen llaurant coves (més vesprada continuarien en l'extracció d'argila també els alfareros de Triana). Una llegenda diu que en 1248 es va trobar una image de la Verge María en una de les coves (supostament amagada durant l'época musulmana). En esta zona es va construir l'ermita Santa María de les Cuevas, en la que es va situar esta image.[6]
Fundació de la Cartuja
[editar | editar còdic]
A finals de el XIV l'arquebisbe Gonzalo de Mena i Roelas va entregar l'ermita de les Cuevas als franciscanos, que varen començar les gestions per a fundar un monasteri en este lloc.[7]
L'Orde dels Cartujos va ser fundada per l'alemà Bruno de Colónia en el XI en la vall de Chartreuse, prop de Grenoble, França.[8]
Ruy González de Medina, cavaller vintiquatre de Sevilla i tesorer de la Casa de la Moneda, havia conegut a l'Orde dels Cartujos en el monasteri del Paular, Comunitat de Madrit, quan estava en la cort de Juan I de Castella. González va aconsellar a l'arquebisbe de Sevilla, Gonzalo de Mena i Roelas, que promoguera l'instalació d'esta orde en la ciutat. L'arquebisbe va contar en l'autorisació de l'orde en 1398. En el 1400 varen vindre del Paular els cartujos Juan Carrillo, Juan Fernández Gallego, Juan de Orduña, Toribio de Madrigal i el llec Juan de Soria. L'arquebisbe els va entregar l'ermita de les Cuevas i va adquirir per a ells heredades i bens per valor de 20.000 dobles moriscas.[9]
En el 1400 l'arquebisbe va aplegar a un acort en els franciscanos, als que, a canvi de l'ermita, els varen ser entregats un temple en Sant Joan de Aznalfarache, que havia segut iglésia parroquial, i la iglésia de Sant Joan de Moraniña, en la localitat de Sant Joan del Port, del comtat de Boira.[7][9]
En 1401 els cartujos varen prendre possessió de l'ermita. L'arquebisbe va entregar al flare regidor, Juan Fernández, fondos per a les primeres despeses i la compra d'alguns terrenys. Eixe any l'arquebisbe va morir sense testament i els seus bens varen passar a la cúria romana. Havia deixat al seu albacea i familiar Juan Martínez de Vitòria, canonge de la catedral de Sevilla, 30.000 dobles d'or per a este monasteri. En 1402 el cabildo de la ciutat va otorgar al monasteri una carta de veïnat. La fundació va ser aprovada en 1404 per Benedicto XIII, que li donó 5 000 dobles d'or i ornaments eclesiàstics. En 1407 la suma de 30.000 dobles del albacea de l'anterior arquebisbe va ser expropiada per l'infant Fernando de Antequera, per a les seues campanyes militars de la Reconquista.[10] Els flares varen solicitar la devolució dels diners, solicitant la seua mediació al papa. El 23 d'abril de 1409 Benedicto XIII va solicitar que se li otorgara al monasteri els terços reals dels delmes de les vicarías de Sanlúcar la Major, Aznalcázar i Constantina, lo que va ser acceptat pels reis.[10] Eixe mateix any el papa donó a este monasteri 1000 florines.[10] En 1410 el cabildo de la ciutat li va donar al monasteri 3.000 maravedíes com a almoina.[10]
Per Afany de Ribera el Vell, alvançat i notari major d'Andalusia, va assignar rendes perpètues de productes agrícoles al monasteri i va subvencionar la construcció de l'iglésia a canvi de tindre en ella enterrament per a ell i per a la seua família.[10]
El monasteri també va contar en aportacions d'atres persones piadoses i molts dels seus monges pertanyien a linajes rics de la ciutat.[11] Una de les famílies que va aportar bens al monasteri va ser la del duc de Veragua.
En 1494 el viager Hieronymus Münzer va descriure el monasteri, del que li varen impressionar gratament els seus jardins i hortes. També va afirmar Münzer que la Cartuja de Sevilla era la segona més rica de tota la Cristiandad, despuix de la de Pavía.[12]
En 1513 consta que el monasteri tenia: vinyes en Dos Germanes, Alanís, Alcalà del Riu, Llits i Sevilla; hortes en Alcalà de Guadaíra, Alcalà del Riu i Gelves; olivares en Llits, Santiponce i Sant Joan de Aznalfarache; cultius de cereals en Llits, Carmona, Alcalà del Riu, La Rinconada i Cantillana; i heredades i donadíos en Cambogaz (Llits), Casa Rossa (Alcalà del Riu), Esteban de Arones o "Esteñadarenes" (Sant Joan de Aznalfarache), Alcalà del Riu, Llits, Sevilla i Casaluenga (La Rinconada).[13]
En este convent va ser flare Juan de Padilla, autor de Retaule de la vida de Crist (1505), un dels llibres que tenia santa Teresa d'Àvila en la seua joventut.[14]
En 1526 Carlos V va acodir a Sevilla en motiu de la seua boda en Isabel de Portugal. L'emperador va visitar este monasteri i donó el seu altar portàtil, que va estar en la sacristia. Felipe II va passar ací tres dies en maig de 1570. El 4 de març de 1642 Felipe IV va visitar el monasteri. En l'iglésia va llegir els epitafis dels Ribera i es va cantar un solemne Et Deum.[15]
Benito Arias Montano, erudit de el XVI, va estar molt unit a este monasteri, a on va tindre varis retirs religiosos. En el seu testament li va llegar la seua biblioteca i atres bens.[16]
Entre 1575 i 1576 santa Teresa d'Àvila va visitar este monasteri en vàries ocasions. En l'Horta Gran del convent conversava en el prior, Fernando Pantoja, que va ser un dels que li va donar almoines. Per petició de Teresa, es va edificar una capella a Santa Ana en dita horta.[6][17]
Quan Teresa d'Àvila va fundar el seu convent de carmelitas descalces de Sant Josep en Sevilla, en 1575, va encarregar a este prior que duguera el santíssim sacrament al mateix. En agraïment, ella li va regalar dos relicarios: un de menut que duya sempre conseguixc i que tenia una espina de la corona de Crist i un atre gran.[18] Estos es varen guardar en la sacristia del monasteri cartujo. En l'actualitat, es conserven en el convent de Sant Josep.[17]
La rodalia de l'immoble al riu va fer que patira les riada de 1485, 1595, 1603, 1626 i 1784.[19]
La Cartuja va tindre dos hospederías: una en l'exterior de l'edifici donant a l'horta Chica, hui escritoris de l'antiga fàbrica d'escurada, a on s'acollia als parents dels flares, als que anaven de camí i als peregrins que s'anaven allí per a fer pràctiques de pietat o eixercicis espirituals, i una atra, en la que els monges tenien disposts alguns departaments en bells salons, que es trobava prop de la biblioteca i estajava a persones de calitat, hòmens d'estudi i artistes. En eixa va ser a on Felipe II va residir quan va visitar el monasteri, a on varen pintar quadros Francisco de Zurbarán i Francisco Pacheco i a on el entallador Pedro Duc Cornejo va realisar algunes obres. Provablement allí va anar també a on Colón va residir durant les llargues temporades que passava en Sevilla.[20]
El terremot de Lisboa de 1755 va afectar greument a l'edifici.
El 24 de giner de 1810, en acostar-se les tropes franceses a la ciutat, els flares varen embarcar alguns objectes de valor cap a Càdis per a evitar que anaren espoliats. No obstant, el barco va ser interceptat en Sanlúcar de Barrameda pels francesos, que varen requisar tot el seu contingut. En febrer de 1810 la ciutat va ser ocupada pels francesos. En 1811 el mariscal Soult va destinar el convent a quarter d'artilleria i sèu administrativa de l'eixèrcit, posant-ho a càrrec del general Lery. Es va buidar de contingut religiós. L'iglésia va ser usada com a almagasén d'víveres, la sacristia com a carniceria, la capella del Capítul com a celler, la capella de Santa María Magdalena com botica, el refectorio com a almagasén de gra. En el cementeri del monasteri varen construir una cuina. Els tarongers d'una horta de 2000 peus varen ser arrancats. Es va crear un doble fos al voltant de l'edifici, en un pont levadizo en la porta que donava al riu. En el mur exterior, es varen posar baluarts i torres vigías. L'entrada principal va ser tabicada i, front a la mateixa, es va crear una plaça d'armes per a la tropa i l'artilleria.[21]
Despuix de l'expulsió dels francesos, els cartujos varen retornar a Sevilla el 30 de setembre de 1812. Varen ser acollits primer en el Oratorio de Sant Felipe Neri i varen retornar al seu convent el 28 d'octubre.[22]
En el Trieni Lliberal, de 1820 a 1823, els bens del monasteri varen ser expropiats i el monasteri va ser exclaustrado per a ser usat com a casa de veïnat. L'edifici els va ser tornat als cartujos en 1823 i en 1827 la seua iglésia va tornar a obrir-se al cult. El 19 de febrer de 1836 el convent va ser desamortizado per Mendizábal.[22]
.jpg)
La Cartuja i Cristóbal Colón
[editar | editar còdic]Entre els visitants destacats, descolla Cristóbal Colón (i la seua família) que era amic íntim de fra Gaspar Gorricio (albacea testamentario i conseller espiritual dels seus fills), del que va rebre respal mentres es trobava en Sevilla preparant les seues expedicions al Nou Món. Colón va consultar documents en la biblioteca del monasteri per a preparar la defensa dels seus arguments en Salamanca abans de realisar el seu primer viage.
L'almirant va fer us de les estàncies de l'edifici per a hostajar-se mentres estava en la ciutat, fet decisiu per a elegir l'illa de la Cartuja com a sèu de l'Exposició Universal de 1992. Gaspar li va prestar la seua ajuda i coneiximent de les Sagrades Escritures per a la redacció del Llibre de les profecies, que l'almirant va dedicar als Reis Catòlics.[23] L'almirant tenia abundant correspondència en Gorricio i li enviava, ademés, importants archius, joyes i diners propis per a que els guardara, patrimoni que després va ser reclamat pels seus hereus.[24] Gaspar era un flare sevillà d'ascendència italiana, de la ciutat de Novara.[25]
Un atre amic cartujo de Colón va ser el sacerdot Diego Luján, natural de Madrit. Va ser fill de Sancho de Padilla, ric-home d'Enrique IV, i net dels Alvançats de Castella. Els lujanes tenien parentesc en els comtes de Parets, els almirants de Castella i els Almodóvar. Diego Luján havia eixercitat importants càrrecs en la cartuja de Cazalla, Aniago, el Paular i Jerez i va anar 3 voltes prior de la cartuja sevillana.[26]
Una atra amistat seua en el monasteri sevillà va ser Rodrigo de Marchena, fill de l'alcalde major, i que provablement era familiar del flare de la Rábida Antonio Marchena.[27] Antonio Marchena, junt en Juan Pérez, varen ajudar enormement a Colón per a la consecució dels seus objectius.
La Cartuja posseïa també el señorío de Casaluenga. Va adquirir la primera mitat d'est el 18 de març de 1456 als germans María, Alonso i Leonor de les Cases, i la segona uns mesos despuix, en abril. Esta possessió constava d'un pròsper llogaret poblat en señorío i vassallage, en terrenys per a l'agricultura i la peixca. En esta Colón va passar llargues temporades abans i despuix del 1492, en companyia de Luján i Gorricio.[28]
En 1502, en els preparatius del seu quart viage, Colón va escriure una carta al papa Alejandro VI donant-li conte dels seus descobriments i de la necessitat de rescatar el Sant Sepulcro. Li indicava la necessitat de que anaren a les terres descobertes flares benitos, jerónimos, cartujos i uns atres per a predicar.[29]
L'almirant va propondre que els cartujos fundaren un monasteri en L'Espanyola i va propondre a Gaspar Gorricio com prior i que este fòra acompanyat d'atres sis flares per a que instruïren als habitants d'eixos territoris. No obstant, els cartujos es varen negar, perque els priores de l'orde estaven obligats a reunir-se periòdicament per a eleccions generals i nomenament dels seus càrrecs, lo que es feya difícil si els priores s'anaven tan llunt.[30]
Cristóbal Colón va fallir en Valladolit el 20 de maig de 1506, de manera casual, ya que es trobava de camí a la cort itinerant de Fernando el Catòlic. Els seus funerals es varen celebrar en la Iglésia de l'Antiga de Valladolit[31] i es va depositar el seu cadàver en el Convent de Sant Francisco de la ciutat. El seu fill Diego Colón va manar traslladar els restants de Colón al monasteri de la Cartuja, provablement, pel carinyo que sentia Colón cap a este lloc.[32] Els restants varen ser entregats a la comunitat cartuja de Sevilla l'11 d'abril de 1509.[33] El trasllat va ser realisat per un cosí de Cristóbal Colón, Juan Antonio Colón, que a la seua volta va ser majordom de Cristóbal i del seu fill Diego.[34] Solament existien en el monasteri de Santa María de les Cuevas dos voltes funeràries: la dels Ribera, en l'iglésia gran, i la dels Henríquez, en la capella dels Ducs d'Alcalà, sítia en el Claustrillo. Provablement es varen situar els restants en la dels Henríquez fins que, en 1523, es va finalisar la capella de Santa Ana. També s'ha dit que en la capella de Santa Ana es va enterrar també al seu germà Bartolomé Colón, no obstant és provable que açò siga una errata, i que es referiren a la tomba del seu germà Diego.[35]
El 24 de febrer de 1526 va fallir el fill de Colón, també cridat Diego, en el municipi de la Pobla de Montalbán, província de Toledo, quan es dirigia a Sevilla per a assistir a les bodes de Carlos V en Isabel de Portugal. El seu cadàver va ser traslladat al monasteri junt en el del seu pare i el seu tio.[36] L'últim Colón enterrat en la capella de Santa Ana va ser el nebot net de Cristóbal Colón, Luis Colón i Toledo, tercer almirant de la Mar Océana, qui va permutar els càrrecs de virrey i governador de les Índies pels de duc de Veragua i marqués de Jamaica.[37] Els restants de Luis varen ser traslladats a Sant Dumenge al començament de el XVII.[38]
En el XVI els restants de Cristóbal Colón varen ser exhumats per a dur-los rumbo a Sant Dumenge, encara que en 1899 es varen situar de forma definitiva en la catedral de Sevilla.
Cristóbal Colón, segons la tradició, va plantar un ombú, planta arborescente que encara pot ser visitada en el conjunt.[39][40]
Els restants del germà de Cristóbal Colón, Diego Colón, es troben en l'actualitat en el Museu de la Fàbrica d'Escurada de la Cartuja de Sevilla, situat en les instalacions actuals de la factoria. Gràcies a estos restants s'ha pogut demostrar a on estaven els de l'almirant.[41]
María Josefa Pickman i Martínez de la Vega, viuda del marqués de Pickman, va manar colocar un monument a Cristóbal Colón en 1887 en els jardins.[42]
Fàbrica d'escurada
[editar | editar còdic]
Despuix de ser desamortizado en 1836 va ser usat com a presó. Va albergar a uns doscents reclusos. En 1838 el comerciant Carlos Pickman, procedent de Liverpool, va solicitar l'immoble a la Junta d'Alienació de Convents Suprimits de la província de Sevilla. Els presos varen ser traslladats a l'antic Convent de la Trinitat. Pickman va adquirir tot el monasteri en 1838 en excepció de les hortes Gran, Vella i del Compàs, que varen ser arrendades a uns atres. Estes tres hortes també varen ser adquirides per Pickman en 1879. Pickman va convertir l'edifici en la seua fàbrica d'escurada, que va començar en 1841.[43]
En 1873 Amadeo I va otorgar a Carlos el títul de marqués de Pickman per la notorietat que havia alcançat la seua empresa.[44] L'edifici es va reformar per a servir com a fàbrica. En el XIX es varen colocar forns en fumerals en forma de botella. En la década de 1950 varen deixar d'amprar-se i es varen construir uns atres en fumerals de tipo túnel.[43] Va ser declarat Monument Nacional en 1964 i en 1982 va ser expropiat pel Ministeri d'Obres Públiques.[43] La fàbrica es va traslladar a Salteras.
Exposició Universal de 1992
[editar | editar còdic]En 1986 va ser restaurat per la Conselleria de Cultura de la Junta d'Andalusia.[45] Va albergar el pabelló Real en la Exposició Universal de 1992, que va tindre lloc en Sevilla en motiu del V Centenari del Descobriment d'Amèrica. En ell es trobava la recepció de les visites dels caps d'Estat i de govern que varen acodir a la mostra.[46]
Despuix de la Expo
[editar | editar còdic]Entre 1988 i 1995 l'arquitecte Guillermo Vázquez Consuegra va reformar part de l'antiga fàbrica de ceràmica per a ser la sèu del Institut Andalús de Patrimoni Històric, que té allí els seus tallers.[47] A partir de 1997 va començar a funcionar com a museu en convertir-se en sèu el Centre Andalús d'Art Contemporàneu assumint per a sí la gestió del personal i les coleccions que han sobrevixcut del Conjunt Monumental de la Cartuja aixina com del Museu d'Art Contemporàneu de Sevilla. Per decret va passar a ser un organisme autònom dependent de la Conselleria de Cultura de la Junta d'Andalusia. També alberga el rectorat de la Universitat Internacional d'Andalusia.
Patrimoni en el monasteri
[editar | editar còdic]
Entre les peces que conserva el monasteri es troben les següents:
- Sepulcro de Pedro Enríquez. Antonio María Aprile dona Carona i Pastura Gazzini. 1525. Sala capitular.[48]
- Sepulcro de Catalina de Ribera. Antonio María Aprile dona Carona i Pastura Gazzini. 1525. Sala capitular.[48]
- Sepulcro de Per Afany de Ribera i les seues esposes María Rodríguez Mariño i Aldonza d'Ayala. Antonio María Aprile dona Carona i Pastura Gazzini. 1531. Sala capitular.[49]
- Sepulcro de Ruy López de Ribera i la seua esposa Inés de Sotomayor. Antonio María Aprile dona Carona i Pastura Gazzini. 1531. Sala capitular.[49]
- Sepulcro de Per Afany de Ribera II i les seues esposes Teresa de Còrdova i María de Mendoza. Antonio María Aprile dona Carona i Pastura Gazzini. 1531. Sala capitular.[49]
- Sepulcro de Diego Gómez de Ribera i la seua esposa Beatriz de Portocarrero. Antonio María Aprile dona Carona i Pastura Gazzini. 1531. Sala capitular.[49]
- Lauda sepulcral de Per Afany de Ribera i Portocarrero. Escultor Juan Bautista Vázquez el Vell i fundidor Bartolomé Morel. 1573. Claustre mudéjar.[50]
- Estàtua sepulcral de Juana de Zúñiga. Diego de Peixquera. 1575. Claustre mudéjar.[51]
- Estàtua sepulcral de Catalina Cortés. Diego de Peixquera. 1575. Claustre mudéjar.[51]
- Retaule major de la capella de Fòra. Francisco d'Acosta el Major. Cap a 1780. In situ.[52]
- Sillería de llecs. Agustín de Perea i Juan de Valéncia. 1697-1710. Almagasens del monasteri.[53]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «a-visitar-la-localitat-sevillana-de-cazalla-de-la-serra/ », RTVA. Consultat el 29 de març de 2013.
- ↑ «Institut Andalús del Patrimoni Històric - Junta d'Andalusia» (en és). www.juntadeandalucia.es. Consultat el 2024-03-13.
- ↑ Web de el CAAC. «SOBRE EL CENTRO ANDALUZ DE ARTE CONTEMPORÁNEO». Consultat el 22 de març de 2014.
- ↑ Web de la UIA. «Campus de la Cartuja - Rectorat | Sevilla - Presentació». Archivat des d'el original, el 22 de març de 2014. Consultat el 22 de març de 2014.
- ↑ José Miguel Hernández Sousa(2014).Revista Història Autònoma.(4)
- 63–82.
- ↑ 6,0 6,1 Esther Núñez Parent de León. «Breu història de la Cartuja de Sevilla (I): El Monasteri de Santa María de les Cuevas». Junta d'Andalusia.
- ↑ 7,0 7,1 José Sánchez Herrero(1992).Història. Institucions. Documents.(19)
- ↑ Fernández Rojas, op. cit., p. 373
- ↑ 9,0 9,1 Fernández Rojas, op. cit., p. 375
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Fernández Rojas, op. cit., p. 376
- ↑ Fernández Rojas, op. cit., pp. 376-377
- ↑ Bolletí de la Real Acadèmia de l'Història.84
- 197-279.
- ↑ Fernández Rojas, op. cit., p. 377
- ↑ Pérez, 2015, p. 26.
- ↑ Fernández Rojas, op. cit., p. 379
- ↑ Fernández Rojas, op. cit., pp. 379-380
- ↑ 17,0 17,1 Ezequiel Martínez. «Santa Teresa de Jesús en l'Illa de la Cartuja (Sevilla)». Archiu de Canal Sur. Consultat el 21 de maig de 2022.
- ↑ De Vallés, op. cit., pp. 226-227
- ↑ Fernández Rojas, op. cit., pp. 377-378
- ↑ Pickman, op. cit. pp. 68-71
- ↑ Fernández Rojas, op. cit., pp. 380-382
- ↑ 22,0 22,1 Fernández Rojas, op. cit., p. 382
- ↑ Pickman, op. cit. p. 71
- ↑ Pickman, op. cit. p. 79
- ↑ Pickman, op. cit. p. 78
- ↑ Pickman, op. cit. p. 85
- ↑ Pickman, op. cit. p. 86
- ↑ Pickman, op. cit. p. 97-99
- ↑ Pickman, op. cit. p. 145
- ↑ Pickman, op. cit. p. 145-146
- ↑ Pickman, op. cit. p. 160
- ↑ Pickman, op. cit. p. 161
- ↑ Pickman, op. cit. p. 163
- ↑ Pickman, op. cit. p. 164-165
- ↑ Pickman, op. cit. p. 172
- ↑ Pickman, op. cit. p. 176
- ↑ Pickman, op. cit. p. 177
- ↑ Pickman, op. cit. p. 178
- ↑ Pickman, op. cit. p. 144
- ↑ Baltasar Cuartero i Horta(1988).Bolletí de la Real Acadèmia Sevillana de Bones Lletres: Minervae Baeticae.(16)
- 67-152.
- ↑ «[1]», El Món. Consultat el 21 de març de 2014.
- ↑ Carlos de Serra i Pickman(1929).R. Blanc.
- ↑ 43,0 43,1 43,2 Fernández Rojas, op. cit., pp. 382-383
- ↑ Natasha Seseña. Bolletins de la Societat Espanyola de Ceràmica i Vidre. Publicat en El País. «Les Escurades de la Cartuja de Sevilla». Consultat el 20 d'agost de 2014.
- ↑ Fernández Rojas, op. cit., pp. 383
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Alejandro Álvila i Luis Serrà. . El Diari.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Junta d'Andalusia. Consultat el 3 de giner de 2018.
- ↑ 48,0 48,1 Fernández Rojas, op. cit., pp. 410-411
- ↑ 49,0 49,1 49,2 49,3 Fernández Rojas, op. cit., pp. 406-408
- ↑ Fernández Rojas, op. cit., pp. 407-408
- ↑ 51,0 51,1 Recio Mir, op. cit., p. 239
- ↑ Fernández Rojas, op. cit., p. 413
- ↑ Fernández Rojas, op. cit., p. 405
- Este artícul conté una traducció derivada de «Monasterio de la Cartuja (Sevilla)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.