Museu Anahuacalli

Museu Anahuacalli

El Museu Diego Rivera Anahuacalli és un Museu i centre de les arts, ubicat en la Colónia Sant Pablo de Tepetlapa de l'Alcaldia Coyoacán, a 10 minuts en auto del Museu Frida Kahlo, aixina com del barri turístic d'este districte.

El Anahuacalli (de la veu náhuatl, el significat de la qual és “casa rodejada d'aigua”), és un temple per a l'art dissenyat per el muralista mexicà Diego Rivera. El recint, destaca per la seua extensa colecció d'art prehispánico, aixina com pel seu Espai Ecològic que alberga flora i fauna endèmica. Rivera va proyectar l'obra arquitectònica en la finalitat de resguardar el seu vast acervo de peces precolombinas, a la parell d'expondre en l'edifici principal, les més belles obres d'este conjunt. En concordancia, una selecció de 2,000 peces, especialment ben eixecutades i conservades, es troben en exhibició des de l'obertura del Museu Anahuacalli a públic, el 18 de setembre de 1964. L'extravagant arquitectura de l'edifici està inspirada en edificacions prehispánicas, en un estil únic en el seu tipo, el qual mescla influències Maya i Tolteca principalment, encara que el propi Rivera la va definir com una amalgama d'estils Azteca, Maya i “Rivera Tradicional”. L'immoble del Museu Anahuacalli està construït en pedra volcànica llaurada, extreta del mateix lloc a on està empinat. D'acort a les paraules del museógrafo i poeta tabasqueño Carlos Pellicer, qui va dissenyar l'exposició permanent del lloc per indicació expressa del mateix Rivera, el Anahuacalli respon a la següent descripció:

“Es tracta d'una creació personal amprant elements prehispánicos, principalment de l'arquitectura tolteca i una miqueta de la maya: murs en talús, pilastres serpentines i portes romboidals. El coronamiento piramidal accentua el caràcter del magnífic edifici. Els sostres plans de la planta baixa i dels pisos superiors estan decorats en mosaics originals del gran pintor com a element d'integració de l'arquitectura. La planta baixa està ocupada per lo asteca i lo teotihuacano. Un preciós grup d'escultures de pedra, figurillas de fanc cuit -maquetes de temples - i ceràmica de vaixella”.

Diego Rivera va planejar el Anahuacalli com un gran escenari per al desenroll de diverses expressions de l'art tals com a teatre, dansa, pintura i música, immerses en una atmòsfera l'arquitectura de la qual representa la busca de l'essència de lo mexicà a través del seu ric passat precolombino, al mateix temps que integrat als acontenyiments artístics, intelectuals i educatius de la contemporaneitat. Cada any, en compliment en la voluntat que Rivera va manifestar per al Anahuacalli, es presenten en el recint exposicions d'art contemporàneu. Estes propostes, s'elegixen minuciosament, puix deuen alternar armónicament en la seua arquitectura, en l'art precolombino en exhibició, en la naturalea que ho rodeja i en el concepte fundacional i en evolució del Anahuacalli de Diego.

El Anahuacalli és una obra que dona testimoni de la generositat de Rivera en erigir una portentosa creació arquitectònica especialment per a compartir la seua colecció d'art prehispánico en el poble de Mèxic i en el món. Gràcies a este Museu, hui, mils de visitants nacionals i estrangers poden adinsar-se en l'univers creatiu que el muralista va deixar albergat en este lloc únic, per a que tot qui assistixca al recint goge dels seus espais naturals i arquitectònics, aixina com del ric acervo d'art mesoamericano llegat a Mèxic, pel mestre Rivera.

Història

Diego Rivera durant la construcció del Anahuacalli

En juny de 1940, Diego Rivera realisa el mural Unitat Panamericana per al programa “Art en Acció” de l'Exposició Internacional Golden Gate (GGIE). En dita obra mural, l'artiste mostra un clar interés per enaltir les cultures del passat. Despuix de la seua tornada a Mèxic en 1941, està dispost a començar la creació d'un espai de socialisació de l'estètica precolombina, tant a través de la seua arquitectura com de la colecció en exposició. Per a estos fins, Diego elegix els terrenys que va adquirir en el Pedregal de Sant Ángel per a planejar el seu Museu i Ciutat de les Arts. En els texts preparatoris, venien inclosos una plaça en tallers d'artesans i classes per a artistes, aixina com fòrums dedicats a les arts escèniques, salons d'exposicions permanents i un museu d'art mexicà en nou recints. El pintor va amprar gran part dels seus guanys per al que seria un dels proyectes més ambiciosos de la seua vida: El Anahuacalli.

El Anahuacalli inicia la seua construcció en l'any 1942, en el poble de Sant Pablo Tepetlapa. Un any despuix, l'artista mexicana Frida Kahlo escriu una carta a l'ingenier Mart R. Gómez, llavors Secretari d'Agricultura i Foment del govern del President Manuel Àvila Camacho, en la qual explica la necessitat del seu espós per edificar un espai que albergue la seua colecció. En paraules de la pròpia pintora: “(…) despuix de la pintura, lo que més li entusiasma en la vida són els seus ídols (…). La seua idea, sempre va ser la de construir una casa per als ídols”.

En dita missiva, Frida expressa la seua preocupació per la tristor del seu marit, al no contar en els recursos financers suficients per a concloure l'edifici. A raïl d'això, propon a l'ingenier R. Gómez que el govern mexicà recolze el seguiment de l'obra, en la condició de que el muralista done la seua colecció al país per a convertir el Anahuacalli en un museu arqueològic. No obstant, esta proposta no va ser portada a terme, a lo manco no en el seu moment.

El primer disseny museográfico va ser realisat per Carlos Pellicer, en l'assessoria de l'antropòlec Alfonso Case i Andrade (1896-1970). Tant Cas com els seus colaboradors, varen reconéixer el habilitat de Diego de distinguir, en la seua colecció, lo més autèntic i important. Sense perjuí de l'essencial colaboració de Cas, la museografía realisada per Pellicer baixe la supervisió de Rivera, no va organisar l'exhibició seguint criteris històrics o antropològics, sino que va mantindre com a prioritat el caràcter artístic de les peces, el qual aixina mateix havia motivat a el muralista a reunir la seua colecció. És per això, que cap de les peces té cèdula, ya que l'intenció de Rivera no respon a un orde arqueològic, sino a una visió estètica.

En morir el mestre Rivera, el Anahuacalli seguia en construcció, per lo que la seua filla, Ruth Rivera junt en els arquitectes Juan O'Gorman i Heriberto Pagelson, varen terminar este proyecte en el respal financer de Dolores Olmedo. Va ser aixina, com la construcció va concloure en 1963 per a ser inaugurada el 18 de setembre de 1964. Per a l'inscripció gravada en la pedra fundacional del Museu, es va elegir la següent cita, en memòria el seu creador: “Torne al poble lo que de l'herència artística de les seues ancestros vaig poder rescatar. Diego Rivera”.

Arquitectura del Anahuacalli

Edifici Principal

Vista a l'edifici principal del Anahuacalli.

Per l'essencial participació de Juan O’Gorman en la construcció Anahuacalli, s'ha assumit erròneament que l'edifici té una important influència funcionalista. No obstant, per a la década de 1940, quan es proyecta i inicia l'edificació del Anahuacalli, O’Gorman ya havia deixat de proyectar en concordancia en dita corrent. L'arquitectura del Anahuacalli va servir com a resposta a la creixent presència del Estil Internacional; O’Gorman es va donar conte de que les seues edificacions primerenques, influïdes per Li Corbusier, no anaven d'acort en el paisage mexicà i per això les va considerar una “espècie invasiva”. A raïl de lo anterior, va buscar reprendre una estètica mexicana per als seus dissenys, present en l'art popular.

El Anahuacalli respon a l'ideal de construcció integrada a la naturalea propi de l'arquitectura orgànica, conceptualizada per Frank Lloyd Wright (1867-1959), el treball de la qual va influir en el d'O’Gorman, aixina com en el disseny proyectat per Rivera per al Anahuacalli, pensat per a conseguir un equilibri entre lo prehispánico i lo modern. L'arquitecte mexicà considerava el treball de Wright com el pas d'una “servil veneració a l'estupidea europea”, a la confiança en la capacitat creativa del continent americà.

El disseny del Anahuacalli s'inspira en un teocalli, que significa "casa dels deus". Està construït en pedra volcànica provinent de l'erupció del volcà Xitle, la qual va ser extreta del mateix terreny a on es va edificar. La seua estètica inclou elements simbòlics i arquitectònics d'orige mesoamericano. D'esta forma, l'edifici principal del Anahuacalli és manifestació de la percepció arquitectònica espacial que troba el seu orige en construccions prehispánicas mesoamericanas. Els cantons de l'edifici estan dedicades a un element de la naturalea, representat per escultures originals de les seues respectives deidades, d'acort a la cosmovisión Mexica: a Chicomecóatl (terra), a Ehécatl-Quetzalcóatl (vent), a Tláloc (aigua), i a Huehuetéotl (fòc). L'edifici conta en un total de vintitrés sales distribuïdes en tres nivells. En cada una de les sales, es destaquen de forma expositiva motius visuals específics de la cosmovisión prehispánica que tant va fascinar a Diego Rivera.

Frontera

El Anahuacalli està constituït en la seua totalitat per roca treballada, provinent de l'erupció del volcà Xitle. En part inferior de l'edifici principal, descolla una tarima d'este mateix material, configurant una sòrt de “repisa” a on estan instalades escultures precolombinas. En eixe mateix nivell, trobem l'accés al Museu, el qual consistix en un arc de forma oval front a la disposició d'unes finestres allargades. En estes finestres, destaca l'us de pedra ónice color àmbar, que és opaca des de l'exterior i traslúcida en l'interior. Les primes finestres permeten el pas de llum natural de manera tènue, ya que la planta a on es troben representa al Inframundo. En la part que queda immediatament dalt del nivell d'accés (planta baixa), destaquen els enormes finestrals que allumenen l'interior del pis intermig, entre els quals s'aprecien dos caps de serp, en la part inferior dels mateixos. Igualment, s'observa la techumbre en forma de trapezi que recorda a les antigues estructures mesoamericanas.

Interior de l'edifici

Diego Rivera en les escalinates de marc Maya a l'interior del Anahuacalli.

La planta baixa del Anahuacalli destaca per la seua complexitat; està composta per murs de diferent gruixa depenent de la seua funció. Els murs més grossos posseïxen en el seu interior una estructura portante de concret armat. Els quatre vèrtiços es varen conservar com a “cambres”, a on destaca la freqüència d'altars, contemporàneus i museográficos, en alusió a aquells que varen servir per a adorar deidades en contexts precolombinos mesoamericanos. Degut a que esta secció representa al Inframundo, no conta en molt allumenament. En la planta del primer pis, l'intermija, es varen mantindre els quatre vèrtiços com a “criptes” i es conta en quatre sales d'exhibició. D'eixes sales, les dos chicotetes veuen el sur i les majors són llongitudinals, estant una clarament més integrada a l'espai central. En eixe mateix nivell es troba l'espai cridat Estudi de Diego Rivera. Esta secció representa el món terrenal, per lo que les seues sales es troben dotades de llum natural, a diferència del pis inferior.

Posterior a terminar els espais mencionats anteriorment, va ser construïda la coberta. La planta del segon nivell forma una “O”. En eixa zona es varen integrar les “criptes” a les sales llongitudinals mentres que les sales chicotetes es varen mantindre repetint la disposició de les inferiors.

A pesar de que O’Gorman va estar empenyorat en respectar l'esquema propost per Rivera, açò no va ser del tot possible en el cas de la coberta, ya que Diego el havia planificat dotada de singular llaugerea. Aixina, ho demostren dos cartes mencionades al respecte per l'arquitecta Ruth Rivera, filla de Diego i per Pedro Alvarado, un dels nets del muralista. En elles, Rivera va destacar: “l'importància del Ajusco per a la solució del seu proyecte” i com a est devia, pel seu esbeltez “rimar en el nas del Pico de l'Àguila”. Rivera va pensar en un “coronamiento llauger”, puix “la piràmide truncada” deu tindre “un nou cos que done a l'edifici un caràcter vertical,” que contrastara “en el caràcter horisontal conseguit i en el paisage.” Per a la solució pròpiament tècnica, va pensar en un perfil metàlic ofegat en concret i “el pla inclinat-vertical de làmines llaugeres de marbre prim o tecali, el sostre pròpiament de làmines de concret pre colades…o ben colat en el lloc en el mateix procediment.” Diego va desijar, per últim, que la coberta arrematara en un pararrayos. El pintor, aixina mateix va sugerir colocar una palapa per a cobrir l'estructura dels morrillos.

Per decisions importants respecte a costs, aixina com a l'estabilitat i durabilitat de la construcció, la solució final de Juan O’Gorman no va poder apegarse totalment als lineamientos de Diego. Per açò, la part superior de l'edifici va resultar alguna cosa pesada, rígida i poc plàstica, en comparació a l'idea original.

Mosaics

Mosaic Colat

Tant Rivera com O’Gorman varen realisar experiments tècnics i estètics en els acabaments decoratius de l'interior del Anahuacalli, per mig de la tècnica de mosaic colat, la qual consistix en:

“Colocar directament sobre la cimbra de fusta uns cartons en els esbossos dibuixats. Sobre estos cartons i en una emulsió de coa s'adherien els péntols de pedra, seguint l'image que el pintor havia creat. Despuix, es completava en la pedra de morter per a fixar-la. Quan tot açò secava, es retiraven la cimbra i el cartó, i es corregia l'image”. Els primers intents no varen ser satisfactoris, per lo que al moment d'aplegar en una solució definitiva, es varen demolir les primeres lloses. En un principi, el sostre de la planta baixa contava en tragaluces, els quals varen tindre que ser sagellats degut a que l'artiste no va conseguir resoldre el pas de la llum sense l'us de vitroblock per a donar-li fermea al sol del següent pis. La complexitat dels mosaics va canviant depenent els pisos; si ben els dissenys de la planta baixa són monocromàtics, en els nivells superiors s'observa que estos ya estan realisats en pedres de distints colors. Per a les finestres, es varen colocar en els vans, pedres en corts verticals que varen simular un ritme fi que tancara els finestrals amplis sense llindars horisontals, sino angulars. La decisió va consistir en utilisar una pedra de tecali en lajas tan primes com traslúcidas i conseguir aixina l'empat en la pedra.

Espais Exteriors

L'extensió total del terreny del Museu Anahuacalli és de xixanta mil metros quadrats, en els que Diego Rivera va proyectar l'immoble del Museu i va concebre una Ciutat de les Arts; un espai de creació i retroalimentaació artística, en a on conviuen arquitectura, pintura, dansa, música, escultura, teatre, artesania i ecologia. En el centre del lloc, trobem una gran esplanada o plaça central, en a on es realisen freqüentment events artístics diversos. Ubicada a un costat de l'edifici principal, es troba la galeria Diego Rivera; un espai per a la realisació d'exposicions temporals d'alta calitat. Un atre lloc fonamental en este recint és la biblioteca d'art Sapo-Granota, que alberga el acervo de 2,400 eixemplars de la biblioteca personal de l'antropòloga Eulalia Guzmán, qui els donó al Museu Anahuacalli en la década de 1950. Aixina mateix, esta biblioteca conta en valiosos llibres d'art, disponibles per a ser consultats en sala. En l'any 2021, es va inaugurar una remodelació d'esta biblioteca, dins del marc del proyecte Remodelació i Construcció de Nous Espais del Museu Anahuacalli. Esta intervenció, va tornar a la Biblioteca un lloc multidisciplinar, dotat d'una arquitectura d'interior d'estètica moderna i funcional, que ho habilita per a exhibir instalacions d'art contemporàneu i obres d'art de tot tipo, aixina com ser saló per a conferències i conversatorios.

Espai Ecològic

Espai Ecològic Anahuacalli

El terreny sobre el qual es va construir el Anahuacalli va tindre el seu orige fa aproximadament 2000 anys en l'erupció del volcà Xitle, la qual va produir un derrame de lava que, en el pas del temps, es va convertir en lo que hui és el Pedregal de Sant Ángel. Si be l'explosió va devastar el paisage del Valle de Mèxic, afectant boscs i llac, un nou ecosistema va sorgir de la roca volcànica, el qual ha segut objecte d'inspiració per a artistes reputats tals com el Dr. Atl i l'arquitecte Luis Barragán.

Si be es deduïx que el motiu principal pel que Diego Rivera va elegir el pedregal de Sant Pablo Tepetlapa per a erigir el seu Temple de les Arts era la disposició que ahí gojava de materials per a la construcció del seu edifici, no es descarta que Rivera va poder aixina mateix haver heretat l'interés per la flora i fauna mexicana d'un dels seus mestres: el pintor José María Velasco. L'obra de Velasco no solament es va centrar en el paisagisme, sino que també incursionó en el camp de l'ilustració científica. A la seua volta, és provable que lo anterior haja influït en la preferència de Diego per utilisar plantes pròpies de regions semiáridas i xares xerófilos, en contraposició a les tendències de l'época, que mostraven una clara preferència pels jardins d'estètica i composició botànica europea.

En 1949, Rivera publica en el periòdic Novetats el seu text Requisits per a l'organisació del Pedregal, en el que planteja les ventages del terreny rocós per a l'edificació de vivendes. En dit document, parla del Pedregal com a possible lloc per a la creació d'una nova ciutat, puix no presentava les complicacions tant climàtiques com a econòmiques pertanyents a les regions més velles de la Ciutat de Mèxic, a on el sol era més esponjoso. Per una atra part, una de les majors preocupacions de Diego era la preservació del paisage natural, per lo que redacta una série d'especificacions per a no danyar l'ecosistema durant les obres. L'artiste considerava que la lava tenia que ser protegida, ya que dotava al territori de la seua bellea única, mateixa que va buscar preservar en lo que hui és l'espai ecològic del Anahuacalli.

El Museu Anahuacalli és l'únic museu en Mèxic que conta en una zona ecològica de 28,000 metros quadrats, la qual permaneix en estat selvat i posseïx afloraments d'aigua que enriquixen la bellea del paisage. Este espai resguarda flora i fauna pròpia del sol volcànic del lloc, aixina com orquídees, herbes comestibles, medicinals, Begonia del Pedregal i arbustos que no hi ha en cap atra àrea verda de Mèxic. Esta reserva ecològica pot contemplar-se panorámicament des del terrat del Museu, ademés de ser visitada per mig de recorreguts guiats els dies dissabtes i dumenges.

Vore també

• Museu Casa Estudi Diego Rivera i Frida Kahlo
• Museu Mural Diego Rivera
• Museu Frida Kahlo