Nacionalisació del coure

La nacionalisació del coure és el resultat de les polítiques públiques iniciades en 1953 en la creació del Ministeri de Mineria baix la segona presidència de Carlos Ibáñez del Camp.

El coure ha segut fonamental dins de l'història de l'economia chilena en ser un dels principals recursos d'exportació d'este país. L'exportació del coure en Chile comença a tindre major rellevància des d'inicis de el XX quan els grans consorcis internacionals varen començar a vore el potencial del coure chilé, que en eixe moment no era explotat en gran manera per l'Estat i varen escomençar a invertir per a modernisar l'indústria i ampliar la seua producció. D'esta manera, els principals jaciments cupríferos varen quedar en mans de capitals nortamericans.

La relació entre les empreses estrangeres i l'Estat chilé es va ser marcant des de la segona mitat del sigle. En l'aument de les exportacions de coure, varen començar a sorgir diverses disputes relacionades a l'aument dels imposts, el preu del coure i el control de les inversions. Després, en començar la década de 1960, el sorgiment d'idees reformistes varen influenciar a l'opinió pública sobre l'idea de la recuperació de les riquees bàsiques, per lo que des de 1964, el govern chilé comença a realisar una série de reformes que varen partir per «chilenizar» partix de l'indústria del coure, fins a culminar en la nacionalisació total del mineral en l'any 1971.

La Corporació Nacional del Coure (Codelco), va ser creada per la Llei N.° 17.450, de el 16 de juliol de 1971 durant el govern de Salvador Dellà. Esta llei estatizó la gran mineria del Coure, completant el procés d'adquisició que havia iniciat l'Estat de Chile durant el govern d'Eduardo Frei Montalva, denominat «chilenización del coure».

Història

Chilenización del coure (1966)

Artícul principal → Chilenización del coure.

Un dels primers passos cap a la nacionalisació del Coure va ser en l'arribada del govern d'Eduardo Frei Montalva en l'any 1964. La seua arribada a la presidència va marcar un dràstic canvi en la política nacional i internacional en matèries del coure que es va caracterisar per plantejar una nova política cuprífera coneguda com «chilenización del coure». Esta política buscava que l'Estat chilé es fera propietari d'una part de les accions de les grans empreses mineres, la qual cosa finalment es va portar a terme en la Llei N.° 16.425 publicada el 25 de giner de 1966, que establia un mínim de participació estatal del 25 %. Aixina, en 1967, es varen formar societats mixtes com El Tinent, en la que l'Estat va adquirir el 51 % de la propietat, i en els casos d'Exòtica i Andina, l'Estat va obtindre un 25 %. Ademés, esta política de chilenización va ser acompanyada d'un ambiciós pla de reorganisació, preponderancia internacional i expansió de la producció, la que va ser recolzada per una massiva inversió estrangera, atreta per una nova política fiscal que buscava beneficiar a l'Estat i a les empreses participants.

Nacionalisació pactada (1969)

En ple desenroll del procés que s'estava duent gràcies a la chilenización i pese a l'increment dels ingressos fiscals per l'alça en el preu del coure, l'ull de l'opinió pública i de l'oposició política es va centrar en les altes utilitats que estaven rebent les empreses estrangeres, considerant-les exagerades, per lo que va escomençar a circular l'idea d'una nacionalisació total. Açò va pressionar al govern de Frei a visualisar mides més radicals que finalment varen dur a una nacionalisació pactada en l'any 1969, en la qual es va establir que el 51 % dels drets de Chile Exploration (Chuquicamata) i Vages Copper (El Salvador) passaran a mans de l'Estat chilé.

Nacionalisació total del Coure (1971)

Archiu:Salvador Allende en Rancagua por nacionalización del cobre.jpg

Discurs de Salvador Dellà per la nacionalisació del coure en la plaça dels Héroes de Rancagua, el 11 de juliol de 1971.

D'esta forma, en terminar el govern d'Eduardo Frei Montalva, el camí a la nacionalisació de la gran mineria del Coure va quedar pavimentado. Després, en el triumfo de Salvador Dellà, i a les poques semanes de l'inici del seu govern, el president va posar en marcha el pla que buscava la nacionalisació completa i irreversible de la gran mineria del coure.Este procés va culminar l'11 de juliol de 1971, quan el Congrés Nacional va aprovar, en molt poques modificacions i per votació unànim, la Llei N.° 17.450 que estatizó la gran mineria del Coure, completant el procés d'adquisició que havia iniciat l'Estat de Chile durant el govern d'Eduardo Frei Montalva.

Per a commemorar la nacionalisació del coure, en juliol de 1971, el Banc Central de Chile va aprovar l'emissió de billets commemoratius de cinccents escuts, que representaven a un miner en el seu caixco, i en el revers es representava la mina de Chuquicamata.

Reformes que es varen realisar per a portar a terme la nacionalisació

La nacionalisació de la mineria va requerir una reforma a la Constitució de 1925, la qual va contar en el respal unànim de tots els sectors polítics, sent aprovada per unanimitat pel ple del Congrés Nacional l'11 de juliol de 1971. Sobre les empreses mineres expropiades, a estes se'ls pagaria una indemnisació, pero restant-li les “utilitats excessives” que haurien obtingut durant els anys anteriors, baix el supòsit de que pagaven baixos imposts, segons una rendabilitat del 10 % a partir de 1955. Per este sistema, les empreses Anaconda i Kennecott varen terminar devent-li a l'Estat chilé sifres millonàries, ya que les seues utilitats varen ser realment excessives en eixe periodo de buits llegals. En un discurs durant la seua visita a Nova York en 1972, en el marc d'una reunió davant les Nacions Unides, Dellà respalava la nacionalisació del coure ya que les empreses mineres nortamericanes Kennecott i Anaconda havien obtingut guanys propencs als US$ 4000 millons en les décades anteriors.