Nanotoxicología
La nanotoxicología és l'estudi de la toxicitat dels nanomaterialés, nanopartículas i nanocomposites. Pels efectes quàntics del chicotet tamany i la gran superfície en relació en el volum, els nanomateriales tenen propietats úniques en comparació a les seues propietats quan són més grans.[1]
Els nanomateriales, inclús quan es fan d'elements inertes com l'or, es tornen molt actius en dimensions nanométricas. Els estudis nanotoxicológicos tenen per objecte determinar si són perjudicials, i en quins medida estes propietats poden ser una amenaça per al mig ambient i per als sers humans.[2]
Toxicologia de les nanopartículas
[editar | editar còdic]Les nanopartículas comprenen tamanys inferiors als 100 nm de diàmetro (aproximadament), i poden ser dividides en nanopartículas derivades de combustió (com la suja del dièsel), nanopartículas fabricades (com els nanotubos de carbono) i nanopartículas d'orige natural (de les erupció volcàniques, química atmosfèrica, etc). Les nanopartículas típiques que s'han estudiat són: el diòxit de titani, alúmina, òxit de zinc, negre de carbó, i els nanotubos de carbono, i els "nano-C60".
Algunes nanopartículas semblen ser capaces de traslladar-se del seu lloc de deposición a llocs distants, tals com la sanc i el cervell. Açò ha donat lloc a un canvi radical en la forma de vore la substància xenobiótica en esta subdivisió de la toxicologia.[3] Per eixemple, en lloc de llimitar-se als pulmons, les nanopartículas no solament poden provocar alguna inflamació local, sino que poden traspassar els alveolos dels mateixos i passar al torrent sanguíneu, i d'allí pot anar a qualsevol part del cos. El pulmó es compon de dos parts ben diferenciades: vies aérees (transporten l'aire cap a dins i fòra dels pulmons) i els alvéolos (àrees d'intercanvi de gasos molt irrigadas sanguíneamente). Les vies respiratòries són una barrera relativament robusta, ya que un epiteli, protegit en una capa viscosa de mucosidad, impedix que hi haja contacte dels gasos que entren (i demés partícules en suspensió) en el torrent sanguíneu. En l'àrea d'intercanvi de gasos, la barrera entre la paret alveolar i els capilars, és molt prima. L'aire en el lumen dels alvéolos és només 0,5 micras de distància del fluix de sanc. La gran àrea superficial dels alvéolos i l'intens contacte aire-sagne en esta regió fa que els alvéolos estiguen menys protegits contra els danys migambientals si es compara en les vies respiratòries.
La nanotoxicología ha revolucionat la toxicologia, ya que ademés d'efectes locals com la majoria de tòxics, pot aplegar a llocs insospitats abans, pel chicotet tamany que tenen.[4]
Toxicitat de les nanopartículas front a les micropartículas
[editar | editar còdic]Els estudis toxicológicos han demostrat un aument de la toxicitat de les nanopartículas (<100 nm) en comparació a les micropartículas (<100 µm) de la mateixa composició, lo que ha aumentat la preocupació per l'impacte en la salut humana d'estes partícules de tamany nanométrico. No obstant, si açò és veritat per a una àmplia gama de partícules, quan diferix la composició química no és tan clar. Un dels paràmetros que s'usen per a medir la calitat de l'aire (entre molts atres) és la cantitat de partícules en suspensió: el PM10, és dir el contingut total de partícules de tamany inferior a 10 µm, que corresponen a tot el ranc de partícules fines menudes, denominades «partícules inhalables». Estes s'han associat en una àmplia gama d'efectes sobre la salut, tals com a malalties respiratòries (aument de casos d'asma), aixina com càncer i malalties cardiovasculars.
Cualitativamente les partícules individuals es classifiquen com:
- Grosses, les de diàmetros superiors a 2,5 µm.
- Fines, les de diàmetros inferiors a 2,5 µm.
- Ultrafinas, les de diàmetros inferiors a 100 nm.
Últimament hi ha hagut un major enfocament sobre les partícules en suspensió més menudes, cridades partícules ultrafinas, o nanopartículas. Estes partícules no contribuïxen molt a la massa total de partícules en l'aire, pero dominen totalment en número. Les partícules ultrafinas també s'han associat en els resultats de salut abans mencionats pero es consideren potencialment molt més perilloses que les partícules fines, encara que en alguns estudis puntuals açò no és del tot concloent.
Les partícules micrométricas i les partícules ultrafinas a sovint diferixen en la seua composició química. No obstant, les partícules ultrafinas poden ser més tòxiques, com se sugerixen en estudis de toxicitat pulmonar utilisant rates, a on estes partícules produïxen major resposta inflamatoria, en comparació a les partícules més grans de la mateixa substància química. Esta resposta inflamatoria es deu a l'atac per part dels macrófagos a les nanopartículas que s'adherixen a la superfície pulmonar. Provablement, al no poder fagocitar totes les nanopartículas, es produïx un estrés oxidativo que fa que els macrófagos lliberen els mediadors inflamatorios que produïxen dita inflamació.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Donaldson K, Stone V, Tran CL, Kreyling W, Borm PJOccup Environ Med.61(9)
- 727–8.doi:10.1136/oem.2004.013243.
- ↑ Cristina Buzea, Ivan Pacheco, and Kevin Robbie "Nanomaterials and Nanoparticles: Sources and Toxicity" Biointerphases 2 (1007) MR17-MR71.
- ↑ (2004).Journal of Nanobiotechnology.2(1)
- 12.doi:10.1186/1477-3155-2-12.
- ↑ (2005).Particle and Fibre Toxicology.2
- 8.doi:10.1186/1743-8977-2-8.
- ↑ Environmental Health Perspectives.113(7)
- 823–39.doi:10.1289/ehp.7339.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Nanotoxicología» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.