Nauclero

Derelicte d'antic barco mercant grec trobat en Kyrenia (Chipre)

En l'Antiga Grècia, un nauclero (grec antic ναὐκληρος/nauklēros) era un propietari de barco mercant. Transportava, per a vendre-les, les mercaderies que li pertanyien i/o un émporos li havia demanat, a canvi d'una retribució, de transferir d'un port a un atre.

Mando del barco

Els naucleros no manaven necessàriament el seu barco: per una part, no sempre tenien la formació tècnica necessària per a maniobrar-la, en el cas de la qual delegaven esta tasca a un kybernétès; per una atra part alguns naucleros no estaven presents en el barco i confiaven el mando a un nauphylax, als que s'afegien eventualment un administrador de la càrrega i un gestor de recaptes. Este últim cas en tendència a devindre la norma per als naucleros en el periodo helenístico: no eren més que simples armadoress, hòmens de negocis que soportaven els riscs financers de la travessia, pero es quedaven en terra. Des de llavors, la definició de la paraula «nauclero» que data de l'época clàssica, la de «propietari d'un barco mercant que manava ell mateixa», corresponia abans al terme phortegos.

Condició i organisació dels viages

La gran rigidea dels contractes de préstam a la grossa ventura a sovint subscrits pels naucleros, que definien precisament la duració, l'itinerari i les etapes del viage, havia tingut sense dubte com a conseqüència, a lo manco parcialment, «substituir un comerç bipolar en un comerç multipolar» anteriorment en us Sembla, per lo tant, que els naucleros disponien per una part, llevat quan la càrrega estava constituïda d'eixa mercaderia altament estratègica que era el grane, d'una major llibertat que no sugerixen els contractes.

Utilisant les informacions rebudes, de viva veu o per mig de cartes incisas en plom, per mig de les àmplies rets d'amistats i de relacions que podien a sovint constituir pel seu ofici, triaven detindre's en tal com emporio situat en el seu camí per a aprofitar les oportunitats del moment. En el periodo helenístico, Filóstrato diu a propòsit dels naucleros: «estan constantment lluitant per a trobar un mercat mal abastit, i es passen la vida entre els distribuïdors i menuts comerciants, per a vendre, comprar». El caràcter fraccionat dels mercats convertix la qüestió de la circulació de l'informació en un element capital, lo que du als barcos a les ciutats més deficitàries, com senyala el pleiteador del Contra Dionisodoro (8) del Pseudo-Demóstenes: «segons el moment, els que estaven allí enviaven instruccions als que estaven de viage: d'eixe modo, el blat que estava car ahí, es duya; el seu preu baixava, i es duya a un atre port».

Per una atra part, la necessitat era a sovint llei: el carregament d'aigua i de víveres com l'espai corresponent per als hòmens de la tripulació era calculat de manera molt precisa per a dispondre del màxim espai per a les mercaderies: per lo tant, «quan es podia, no es necessitava detindre's en un port, en primer lloc donar les gràcies a Poseidón per la seua protecció i para fer aguada, portar a terme tots eixos menuts tripijocs més o menys llegítims que enriquixen als mariners i dormir tranquils».