Ojuela

Archiu:Antiguo mineral de Ojuela en Mapimí Durango - panoramio.jpg

Ojuela

Ojuela és un poblat abandonat ubicat en Durango, Mèxic, que es troba enclavado entre dos grans cerros, a on va estar ubicada una mina i el lloc de vivenda dels treballadors de la mateixa, que va ser abandonada posteriorment.

Ojuela s'ubica a escassos 15 minuts a l'est de Mapimí, per un camí empedrado i de terracería, està a l'extrem nort de l'estat de Durango, aproximadament a una hora de Torreón i de Gómez Palau.

Clima

En la major part del municipi predomina un clima semicálido i semiseco, influint, en gran forma per a això, el Bolsón de Mapimí, la gran part desértica que predomina en el municipi.

Archiu:Ojuela 35.jpg

Història

El poblat deu el seu nom al conquistador espanyol Francisco de Ojuela, qui va descobrir la riquea mineral del lloc. Durant la colónia, s'extreen or, argent, zinc i manganeso. Que varen donar gran prosperitat a Ojuela.

Per a la segona mitat de el XIX Ojuela va ser tota una ciutat, ben traçada i organisada en els cims de les barrancas, en els servicis i comoditats que requeria una població moderna de l'época, en els seus carrers empedradas. La població, de 5,083 habitants, tendia a rivalizar en la de la vila de Mapirní que era de 8,204.

Llamentablement, la gran época de bonança va disminuir i va acabar per diversos factors que es varen argumentar per part de la minera: l'agotament de les vetes; l'inundació de les mines (es dia que ahí estava la riquea pero que era impossible traure-la, que resoldre el problema representava un alt cost per a la companyia, perque el bombeig d'un dels tirs més inundats, consistia en traure 27 metros cúbics d'aigua per minut i en aquell temps resultava molt oneroso). Des dels anys vint varen escomençar els reajustaments de personal, i aixina, cada any hi havia un reajustament. Molts treballadors miners i les seues famílies varen emigrar. El rumor era evident de que la bonança havia terminat. En efecte, per a 1930, el molí estava desmontat, i l'1 de juliol de 1931, va ser liquidat el gros dels treballadors. En això; concloïa l'explotació en el mineral. Els carrers del poble de Ojuela, temple, tendes, cassino, canches de tenis i fins a albercas, varen quedar a merced de l'erosió i l'oblit.

Mina la Ojuela

En 1599, un sacerdot jesuïta Servando de Ojuelos, va descobrir la famosa mina que despuix duria el seu nom "Ojuela" i que donaria fama a la mineria en la regió." Segons la versió d'Alonso de la Mota i Escobar, viager que va creuar per eixa vasta regió, i qui nos deixara un valiós testimoni de l'época, per a principis del sigle XVII, el mineral de Mapimí ya es trobava en explotació." i esta aixina va seguir, sempre a càrrec d'espanyols. L'equip de tècnics i administradors conseguiria que el mineral de Mapimí i en especial Ojuela constituïren una de les bonança més grans de Mèxic. Ojuela era la reina de les mines en la regió, per ser un depòsit en una immensa riquea en carbonat de plom, en or i argent. La minera Peñoles adquirix la mina per a 1891 i va desenrollar els treballs d'exploració i explotació a 650 metros de profunditat, i encara aniria molt més cap a avall. L'organisació de l'explotació del mineral de Ojuela, en el seu gènero, va ser única en Mèxic.

En l'any de 1927 adquirix fama mundial en ser visitada pel mineralogista W.F, Foshag; actualment en esta mina s'han trobat 117 espècimen minerals entre els que destaquen Adamita, Legrandita i Kottigita.

Sent considerada com una de les més importants en l'Estat de Durango, actualment es troba en explotació a baixa escala beneficiant minerals d'argent, plom i zinc.

Pont

Archiu:Puenteojuela.jpg

Vista sobre el pont La Ojuela.

Per a ascendir a la mina, l'ingenier alemà Santiago Minhguin va construir, en 1892, el famós pont colgante de Ojuela, una notable obra d'ingenieria que medix 336 m de llarc i té 1,83 m d'ample; significant un pes de més de 112 tonellades, suspés sobre la barranca, entre el "Camp Sur" i "Ojuela", separats per un abisme de 180 m de profunditat. El pont se sosté per immenses torres d'acer forrades de fusta i per sis cables també d'acer.

La seua majestuosa presència en mig del paisage àrit és el principi d'un viage pels túnels la mina de Santa Rita que desemboquen en un balcó natural a on s'aprecien les belles tonalitats desérticas del bolsón de Mapimí, sèu de l'enigmàtica Zona del Silenci, que Durango compartix en Chihuahua i Coahuila.

Per a 1992, considerat una maravella de l'ingenieria, els programes de rescat canviarien les torres i demés complements del Pont.

Diverses institucions desenrollen proyectes d'investigació científica i els pobladors de la regió participen en la protecció i conservació d'esta joya arquitectònica i del mig natural que ho rodeja.

Economia

En el periodo 2007-2010 es va crear la Societat de Producció Rural (SPR) "Mapimi i Ojuela " encarregada de l'ara complex , va implementar un reglament per a que un Consell d'Administració s'integrara per un grup de guies turístics, veladores, encarregats de caseta, director operatiu, etc.

Es té un proyecte d'Hotel (Hotel Boutique) pero està llunt de fer-se realitat degut a que la mina és propietat d'una empresa, en la qual no s'ha aplegat a un acort.

En 2014 es va tindre un aproximat d'11 mil visites; la majoria en Semana Santa, estiu i época nadalenca. Este turisme s'ha anat incrementant 60 per cent des de que Mapimí és poble màgic.

Ferrocarril

Va operar en Mapimí a finals de el XIX i principis de el XX, que s'usava per a recolzar la mineria de Ojuela i la fundició de Mapimí, i secundariamente el transport de passagers.

La companyia Minera de Peñoles es va formar en 1887. Més vesprada es va fer càrrec d'una chicoteta operació en una mina coneguda com La Ojuela en l'estat de Durango. Ojuela es troba en la part alta d'una montanya sobre el poble de Mapimí, a uns 40 quilómetros al nort de Torreón. El desenroll modern va començar a partir de 1896, ya en l'época del Porfiriato. La fundidora de Mapimí era una empresa molt gran. En 1910 hi havia sis alts forns cada u capaç de processar 150 tonellades de mineral al dia.

L'empresa Peñoles tenia un capital multinacional els accionistes de la qual eren predominantment alemans. Per a 1883 va aplegar a la regió el tren, el Ferrocarril Central Mexicà, que unia a la Ciutat de Mèxic en la fronteriça Ciutat Juárez, i per això, a Estats Units, Peñoles va vore en el ferrocarril una oportunitat d'exportar les seues matèries primeres i productes a aquell país, es va necessitar llavors d'una eficaç conexió entre Mapimí i la via del Central. Mapimí havia quedat fòra del traçat, encara que una estació havia segut establida en el poblat de Bermejillo, cridat aixina en honor a José María Bermejillo, qui per cert, havia posseït la mina de Ojuela i els seus associades temps abans que Peñoles.

El govern de l'estat de Durango va otorgar una subvenció de 1000 pesos per quilómetro construït, per a que Peñoles construïra un ramal des de Bermejillo a les proximitats de Mapimí, a on es trobava la gran fundició de Peñoles, en total varen ser 24 quilómetros entre abdós poblacions i el terreny era pla, llevat un tram just abans de Mapimí, tècnicament no presentava grans dificultats, es contava en un lloc de reabastecimiento d'aigua a uns 9 km de Bermejillo, en un punt conegut com “La Sanga”.

L'ample de la via, o “trocha” era de 30 polzades, o 75 cm, açò convertia al ferrocarril de Mapimí en un ferrocarril de via angosta, mentres que el ferrocarril Central tenia l'ample “estàndart” de 143.5 cm, açò va supondre que en l'estació de Bermejillo les càrregues degueren ser canviades de vagó per a poder ser traslladades d'una llínea a l'atra, este problema llogístic va poder importar poc a Peñoles, ya que es contava en un ric capital producte de lo que es generava en Ojuela.

En Bermejillo el ferrocarril de Mapimí no només es conectava en el Ferrocarril Central, sino també en un ramal poc conegut cap a Tlahualilo, Dgo, des d'a on a la seua volta, existia un ramal que conectava este poblat en el Ferrocarril Internacional que des de 1902 anava a Eagle Pass, Texas, lo que li permetia un segon accés a Estats Units ademés de Juárez/El Pas.

El ramal a Ojuela tenia uns 10 km de llongitut, a on els primers 5 eren de terreny pla, mentres que la segona mitat era a on escomençava la pendent per a alcançar els 300 metros d'altura. aplegar fins a allí implicava un gran repte tècnic, puix la pendent era molt accentuada, d'entre 9 i 13 graus, per a això es va amprar llavors un ferrocarril especial “de cremallera”, en la que ademés de rieles, la via dispon d'una série d'engranages, que embonan en un piñón ubicat baix la locomotora, este sistema, denominat sistema Abt, permetia a la locomotora afiançar-se a la pendent impidéndole esvarar o caure en cas de detindre's. Este sistema era molt usat en ferrocarrils de montanya, a on hi haguera pendents escarpadas i curves molt tancades.

En este punt es va construir una estació coneguda com “El Canvi”, un lloc a on els vagons eren desenganchats de les locomotores “de camí” i es conectaven a la locomotora “de cremallera” per a continuar el seu ascens fins a la montanya.

Els primers cinc locomotores “de camí” varen ser ordenades a la companyia Baldwin entre juliol de 1896 i giner de 1898, duyen un depòsit d'aigua damunt de la caldera i un depòsit per al carbó inclós en la part posterior de la locomotora (no en un vagó separat com es estilaba en locomotores més grans), els frens eren operats a mà des dels carros.

Per a octubre de 1900 es va determinar que les locomotores no s'havien eixercitat com s'esperava, de modo que varen ser relegades al ramal a Amèrica II i es varen ordenar atres 4 locomotores més grans al fabricant Baldwin. Podien córrer més ràpit sense perill de descarrilar. Les dos primeres d'esta série encara tenien frens de mà, pero la tercera va ser entregada en frens d'aire.

A pesar d'estes locomotores es veen molt menudes, tenien calderes més pesades i més grans que algunes locomotores de via estàndar.

Sobre les locomotores de cremallera, Baldwin va entregar 2 entre 1898 i 1900, tenien calderes inclinades. Contaven en engranage per a adherir-se a la cremallera. El cilindre de baixa pressió estava per damunt del cilindre d'alta pressió. Abdós locomotores devien viajar en els vagons enganchats per davant en ascendir a la montanya, de modo que anaven espentant-los, açò per a evitar perdre un vagó en cas de desenganchar-se. De la mateixa manera la locomotora tirava reversa per a descendir de Ojuela. No solament es va transportar el mineral, tots els equips pesats i voluminosos que va haver en la mina varen ser duts per tren.

El ferrocarril tenia un grup de vagons de càrrega i de passagers, góndoles, plataformes, cisternes, tancs, i lo més interessant, un "coche particular". El vehícul particular era més gran que els coches de passage, tenia teulada i una plataforma d'observació prop d'un quarto de la llongitut del coche, tal volta més com un terrat, segurament va ser amprat per a servicis especials i eixecutius. El vehícul particular s'utilisava tant en la llínea principal com en el ramal a Ojuela.

El ferrocarril de Mapimí enumerava els seus horaris en el Manual Oficial dels Ferrocarrils publicat en els Estats Units. El tren feya una hora i mija de recorregut, eixia a les 5:00 AM de Mapimí, aplegant a Bermejillo a les 6:30, des d'a on partia a les 8:15 i aplegava de nou a Mapimí a les 9:45. Un segon recorregut es feya a les 10:45 AM a Bermejillo, aplegant a les 12:15 PM, a la 1:15 mamprenia la tornada i aplegava a Mapimí a les 2:45 PM. Estes 2 corregudes permetien una conexió a bon temps en les corregudes del Ferrocarril Central, que contava en un tren diari a Cd. Juárez i un atre a la Cd. de Mèxic.

Finalment hi havia una correguda nocturna que partia de Mapimí a les 8:00 PM i aplegava a les 9:30 a Bermejillo, possiblement durant la nit el tren retornava a Mapimí per a tornar a treballar el matí següent.

Durant la Revolució Mexicana les tropes Villistas varen prendre Mapimí, no obstant, no va haver afectació a les instalacions de Ojuela o la fundidora en el poble, sobre este aspecte, s'ha especulat que existia alguna espècie d'acort verbal, pel qual Pancho Vila no afectava els interessos alemans en Mèxic, de modo que les minera Peñoles va ser relativament respectada i els seus empresaris no varen tindre que proporcionar “préstams” per a la causa, a diferència dels empresaris nortamericans.

La fundició en Mapimí es va tancar al voltant de 1921 i el mineral de Ojuela va escomençar a ser traslladat a la fundidora que Peñoles recentment havia instalat en Torreón, Coahuila. La planta d'energia es va actualisar en 1925 per a alimentar els equips i les bombes en les mines i pot haver operat fins a 1932 quan la mina va començar a inundar-se. En 1946 Peñoles va suspendre totes les operacions de Ojuela i la mina es va deixar en mans dels treballadors. El ferrocarril de passage va escomençar a operar irregularment i tot el sistema va ser abandonat provablement a principis de 1930, despuix de transportar l'equip sobrer que podia ser reutilisat i rebujos de la mina i la fundició.

Pocs vestigis queden del ferrocarril, hui en dia el traçat a Bermejillo ho ocupa la carretera, no obstant és possible vore en alguns llocs els terraplens de l'antiga via, el tram a Ojuela es va convertir en l'accés dels vehículs al lloc. Les ruïnes de la fundició encara es troben a l'entrada de Mapimí.