Opus (música)

Opus(del llatí opus 'obra') és un terme que s'aplica en música per a catalogar les obres de la majoria de compositors.

Antecedents històrics

Des del sigle XVII, es va començar a utilisar esta forma de catalogació cada volta que es publicava una obra, precedint la paraula opus, o la seua abreviatura op., al número d'orde de la mateixa.

Els casos de Bach, Mozart i Beethoven; el WoO

Johann Sebastian Bach mai va numerar les seues obres, i en els casos de Franz Joseph Haydn i de Wolfgang Amadeus Mozart, els números s'aplicaven a l'encert, i en freqüència corresponia fer-ho a l'editor, més que als propis compositors. Ludwig van Beethoven va ser un dels primers que realment varen amprar una numeració en cert orde, a lo manco per a les seues obres més prominents. «WoO» significa Werk ohne Opuszahl (en alemà, «obra sense número de opus») (en particular, en el cas de Beethoven). Este catàlec també aplica en algunes obres de Johannes Brahms o Charles-Valentin Alkan.

El opus pòstum

El opus pòstum es referenciaba en llatí com «op. posth.», abreviatura de opus posthumus. No obstant, no tots els compositors que tenen opus pòstums publicats tenen estes obres classificades com a tals. Beethoven, per eixemple, va seguir generant números de opus despuix de morir, com en Ràbia per haver perdut una moneda, publicat com la seua Opus 129, lo que sugerix un treball tardà, pero que en realitat data de la década de 1790. Un atre eixemple és Felix Mendelssohn, que les seues dos últimes simfonies (la Simfonia n.º 4, la «Italiana», i la Simfonia n.º 5, la Reforma) estaven entre els molts números de opus creats pels seus editors despuix del seu decés. El compositor polac Frédéric Chopin va ser un dels primers en amprar obres pòstumes, com en les seues Polonesas que varen ser escrites en els seus primers anys de vida o en els seus últims Valses.

El Barroc i el periodo clàssic

Les obres d'alguns compositors, especialment de l'época barroca i clàssica, es varen catalogar posteriorment a ells, identificant en unes lletres que designen a l'erudit que va realisar la catalogació, seguides d'uns números que identifiquen l'obra, habitualment assignats per orde cronològic:

• Les obres de Karl Friedrich Abel, que a sovint es mencionen en el seu número de opus de publicació original (per eixemple, les seues simfonies Op. 17), també reben el número de catàlec assignat per Walter Knape en el seu Bibliographisch-thematisches Verzeichnis der Kompositionen von Karl Friedrich Abel (Cuxhaven: W. Knape, 1972).
• Les de Carl Philipp Emanuel Bach tenen dos sistemes de numeració: el Wotquenne, que és el més antic (abreviat com Wq.), desenrollat per Alfred Wotquenne en el seu catàlec publicat en 1905, i el més complet i actualisat, d'E. Eugene Helm (abreviat com H.), tal com es presenta en el seu Thematic Catalogue of the Works of C. P. E. Bach (New Haven: Yale University Press, 1989).

També les obres de Christoph Willibald Gluck es nomenen pel catàlec elaborat per Alfred Wotquenne (Wq.)

• Les de Johann Christian Bach solen mencionar-se en el número de opus que els varen donar els seus editors originals, lo que pot provocar problemes d'identificació, perque diferents editors varen usar el mateix número de opus. Per eixemple, «Op. 18» es va usar per a tres grups d'obres: Sis Grand Overtures, Deux simfonies i Quatre sonates i dos duetos. Per açò, alguns usen el sistema de C. S. Terry: John Christian Bach (2.ª edició, Londres: Oxford University Press, 1967) com a base per a un estàndart de facto, aplicant el número de pàgina i el número d'íncipit de Terry per a identificar-les, aun cuando el propi Terry no va usar tals números en propòsit de catalogació. (Per a una llista breu d'estos números, vore Christoph Wolff et al., The New Grove Bach Family [NY: Norton, 1983], pp. 341ff.) A voltes, s'usen els números del Catàlec Temàtic de Collected Works of Johann Christian Bach (ed. Ernest Warburton; NY: Garland Publishing, 1985).
• Les obres de Johann Sebastian Bach es coneixen pel seu número BWV o Bach-Werke-Verzeichnis, segons el catàlec de Wolfgang Schmieder.
• Les obres de Wilhelm Friedemann Bach varen ser catalogades per Martin Falck en 1913, i a sovint es mencionen en el número F (o Falck) com a referència.
• Les obres de Marc Antoine Charpentier es mencionen en el número H o Hitchcock, derivat d'Hugh Wiley Hitchcock.
• Les de Dietrich Buxtehude s'identifiquen en el número BuxWV (Buxtehude-Werke-Verzeichnis) i va ser compilado per Georg Karstädt en 1974 com Thematisch-Systematisches Verzeichnis der Musikalischen Werke von Dietrich Buxtehude.
• Les de Georg Friedrich Händel solen identificar-se pel seu número HWV (Händel-Werke-Verzeichnis), tal com varen ser assignades en el Verzeichnis der Werke Georg Friedrich Händels de Bernd Baselt.
• Les de Joseph Haydn es mencionen en el seu número Hob o Hoboken, per la classificació que va fer Anthony van Hoboken en 1957.
• Les de Franz Liszt es mencionen en el número S o Searle, per la classificació d'Humphrey Searle en la década dels xixanta, en la seua obra The Music of Liszt. Alternativament, s'usa R per a referir-se al catàlec de referència Franz Liszt: Leben und Schaffen, de Peter Raabe (1931).
• Les obres de Wolfgang Amadeus Mozart es mencionen en el seu número K o Köchel, segons el catàlec de Ludwig von Köchel. En l'Europa continental, és més freqüent l'abreviatura alemana «KV», que correspon a Köchel-Verzeichnis.
• Les d'Antonio Rosetti es mencionen habitualment en els números del catàlec de Sterling E. Murray, encarregat del Departament d'Història de la Música de l'Universitat West Chester de Pennsilvània ([1]), encara que hi ha números més antics que provenen del catàlec d'Oskar Kaul, que data de 1912. Per eixemple, la popular simfonia La Chasse té assignada la numeració «Murray A20/Kaul I:18».
• Les obres per a clavecín de Domenico Scarlatti tenen dos sistemes de numeració: la L o Longo, de l'edició d'Alessandro Longo, referent al piano, i la K o Kirkpatrick, números que provenen de l'edició facsímil de Ralph Kirkpatrick.
• Les obres de Franz Schubert es mencionen en el seu número D o Deutsch, segons el catàlec d'Otto Erich Deutsch.
• Les sonates per a teclat d'Antonio Soler solen mencionar-se en el seu número R, segons el catàlec del pare Samuel Rubio Calzón.
• Les obres d'Antonio Vivaldi se citen en el seu número RV o Ryom-Verzeichnis, en atenció al catàlec de Peter Ryom.
• Les de Richard Wagner inclouen el seu número WWV o Wagner-Werk-Verzeichnis, que també inclouen les seues obres no musicals.

• Les composicions d'Henry Purcell varen ser catalogades per Franklin B. Zimmerman en el seu llibre Henry Purcell, 1659-1695: an analytical catalogue of his music. Al número de opus s'antecedix la Z (de Zimmerman). Una característica d'este catàlec és que no guarda cap orde cronològic (pese a que la majoria de les obres del catàlec estan acompanyades de la seua data de composició), sino que estan ordenades per tipo de composició; per eixemple, del opus Z.001 a el Z.065 són himnes; de el Z.570 a el Z.613, música incidental per a teatre, etcétera.

Vore també

• Catàlec musical
• Musicologia
• Musicólogo