Opus sectile

Tigresa atacant a un vedell, opus sectile en marbre en la Basílica de Juny Base.

Opus sectile és una tècnica artística pròpia del mosaic romà, del que hi ha escasses mostres en l'art medieval (cosmatesco) i es recupera en el de l'Edat Moderna (intarsio, pietra dura).

Els materials, de distinta naturalea (nacre, vidre), pero habitualment pedres de distints colors, com el marbre, es tallen en peces de molt poca gruixa, la forma de la qual es determina per la forma a representar, combinant-se en les demés per a reblir tot l'espai (teselaació), be siga en criteris geomètrics (abstractes) o figuratius. A diferència del opus tessellatum (la tècnica habitual del mosaic), les peces no són chicotetes i de forma homogénea, sino relativament grans i de molt distintes formes. Atres tècniques artístiques semblants, pero en atres materials i característiques, són la marqueteria i el damasquinado.

Orige

Biga que conduïx al magistrat romà que presidix un pompa circensis (la desfilada prèvia als ludi circenses que tenien lloc en el circ romà, en la Basílica de Juny Base.

Encara que hi ha precedents en l'art egipcíac i en el d'Àsia Menor, els més importants eixemples es varen donar en la Roma de el IV. El conjunt més important és la Basílica de Juny Base, en el Mont Esquilino de la ciutat de Roma, datable entre els anys 325 i 350. L'us de la tècnica va continuar fins a el VI, trobant-se eixemples en Constantinopla.

En el port corintio de Céncreas es varen trobar, en excavacions dels anys 1960, uns panels de vidre en opus sectile que correspondrien a un possible temple de Isis. Ademés de decoració geomètrica, representen paisages nilóticos i portuaris, i personages identificats com Homero i Platón.

• Sol de marbre de la Vila Adriana, començos del sigle II.
  Sol de marbre de la Vila Adriana, començos del sigle II.
• 
  Decoració vegetal del Palazzo Massimi alle Terme
• 
  Opus sectile en formes d'estrela insertat en un paviment teselado.

Us posterior

Paviment cosmatesco en Ca' d'Ore, Venècia.

Encara que la tècnica va desaparéixer en Roma en la caiguda de l'Imperi, va continuar usant-se en l'arquitectura bizantina, sobretot en la decoració dels sols. Per influència bizantina la tècnica va aplegar a Sicília, d'a on va tornar a Roma cap a el XII en el denominat estil cosmatesco (decoració en patrons geomètrics).

La recuperació definitiva va vindre en el Renaixença italiana i l'obertura del taller de pietre dure de Florencia (Opificio delle pietre dure), que fabricava panels per a taulers de taula i atres usos semblants, a molta menor escala que la decoració arquitectònica (per a la que tendix a utilisar-se la denominació intarsia).

En l'Anglaterra de finals de el XIX la tècnica va ser utilisada pel moviment Arts and Crafts, dins del que s'inclouen els dissenys de Charles Hardgrave, eixecutats per James Powell & Sons en Whitefriars Glass Works.