Or precolombino de Costa Rica
El or precolombino de Costa Rica és una de les manifestacions artístiques més elaborades i complexes de les societats indígenes que varen ocupar l'actual territori costarricense abans de l'arribada dels espanyols. Les investigacions i estudis arqueològics i etnohistóricos han determinat que, entre els anys 700 i 1550 d. C., en Costa Rica va haver una important producció suntuaria d'objectes d'or, en evidència de l'existència d'especialistes orfebres que havien alcançat un important maneig tecnològic, aixina com nivells d'extraordinària calitat i bellea en l'elaboració de les peces, mesclades en un alt grau de simbolisme.
Costa Rica forma partix de la tradició metalúrgica del Àrea Intermija, que inclou també a Panamà i el noroccident de Colòmbia. És precisament des de Colòmbia d'a on penetra el coneiximent en les tècniques metalúrgiques en Costa Rica, a través de l'establiment de rutes d'intercanvi terrestres, fluvials i marítimes. El treball en metal, principalment l'or, pero també d'atres materials com l'argent i el coure, va aplegar a ser apreciat pels grups indígenes locals, i inclús substituyó el tallat de pedres semipreciosas, com el jade, de gran auge abans de l'introducció de la metalúrgia. Entre els anys 500 i 900 d. C. es va establir un periodo de transició entre abdós materials, aplegant a convertir-se l'us d'objectes d'or en símbol de ranc dels dirigents locals.
L'elaboració d'objectes d'or per part de les societats indígenes costarricenses, encara que compartint una mateixa tradició tecnològica en els grups que varen habitar Panamà i Colòmbia, va ser desenrollant estils locals en els distints centres de producció, desenrollant-se, a partir de l'any 700 d. C., estils particulars i distintius, en adquisició de diferenciació tecnològiques i morfològiques que van adquirint cada una de les zones productores del país, segons els requeriments d'utilisació i d'acort a la disponibilitat i l'accés a matèries primeres.
Entre les societats precolombinas, l'us d'objectes d'or va tindre un simbolisme màgic, religiós, funerari, d'intercanvi i de ranc. S'ha documentat la seua ocupació per part dels dirigents polítics, chamanés i guerrers. El seu us com a indicador de ranc social i polític es va mantindre fins a principis de el XX, en la mort del últim rei indígena de Talamanca. En els objectes d'or es troben representats la fauna del territori nacional, figures humanes que representen a especialistes, deidades, sers humans en atributs animals i atres temàtiques.
La majoria de les peces d'or precolombino de Costa Rica varen desaparéixer durant la Conquista, foses pels espanyols, i després en époques posteriors, extretes pels saquejadors de tombes. És a partir de 1950, en la creació del Museu de l'Or Precolombino del Banc Central de Costa Rica, que s'inicia un esforç per preservar la riquea arqueològica de Costa Rica evitant l'exportació d'eixemplars que convindria conservar en el país, donant lloc a una colecció d'objectes d'or indígena que en l'actualitat comprén prop d'1.600 peces que daten des de l'any 500 fins a 1500 d. C., aixina també la realisació d'investigacions que pretenen buscar una interpretació de la metalúrgia precolombina en la finalitat d'obtindre una compressió més global del paper que varen tindre els objectes d'or.
Antecedents
[editar | editar còdic]La metalúrgia en l'Amèrica prehispánica
[editar | editar còdic]Les senyes arqueològiques demostren que en l'Amèrica prehispánica, el treball en metals es va desenrollar fa 3.500 anys en els Vages Centrals de l'actual Perú, a on els coneiximents metalúrgics es varen desenrollar de forma paulatina, i des d'ahí es varen propagar cap al nort i el sur del continent. Habitants de diverses regions i cultures manufacturaron i varen amprar objectes de metal a partir d'or, argent i coure, com a part d'un conjunt de bens suntuarios que va incloure, entre uns atres, l'elaboració de textils, la ceràmica i el tallat en pedra.[1]
Les societats precolombinas americanes varen elaborar objectes de metal que posteriorment varen utilisar com a adorns, com a símbols de prestigi i ranc de les autoritats polítiques i religioses, i com a part de les creències sagrades dels pobles. Despuix d'una etapa d'experimentació, els indígenes varen desenrollar un método que consistia en treballar els metals per mig del martillado i les fundició, utilisant estes tècniques per a elaborar objectes de gran bellea i complexitat tecnològica.
En estes etapes, es varen elaborar aleacions de diferents metals i el desenroll de diversos métodos per mig dels quals es modificava la superfície dels objectes per a que semblaren dorats o plateados. Esta característica era important pel propòsit per al qual els objectes eren elaborats. La metalúrgia de l'época prehispánica, en el nivell tecnològic alvançats i la complexa simbologia de les seues formes, constituïx una de les artesania més cridaneres de les societats amerindias.
En el continent americà poden definir-se tres àrees que varen desenrollar tradicions metalúrgiques distintes:[2]
_a_forma_vaig_donar_serpente,_IX-XI_sec,_or_sbalzato_02.JPG){kind=link}
La dinàmica social, política i econòmica de cada grup va propiciar l'experimentació tecnològica i la proposta de dissenys en estils orfebres que varen aplegar a tindre una identitat pròpia.
Costa Rica forma partix de la tradició metalúrgica del Àrea Intermija, que inclou també a Panamà i la regió noroest de Colòmbia. Dins del panorama metalúrgic del continent, l'Àrea Intermija va constituir un núcleu important de desenroll tecnològic, en el qual varen predominar fundició a la cera perduda, en aleacions d'or i coure. En estes aleacions es varen elaborar adorns com narigueras, orejeras, pectorals i diverses formes humanes i animals de gran contingut simbòlic, les quals varen marcar una diferència sobre les tradicions de les atres àrees del continent.[3]
Orígens de la metalúrgia en Costa Rica
[editar | editar còdic]_001.jpg){kind=link}
La metalúrgia va penetrar en Panamà i Costa Rica casi de forma simultànea al voltant de l'any 400 d. C., provinent de la costa atlàntica de Colòmbia, a través de rutes comercials que partien del centre de Colòmbia en diferents rumbos. Els primers objectes d'or provinents de les regions caribenyes i zones montanyoses de l'actual noroest colombià varen entrar pel Carib central i les planures del nort de l'actual territori costarricense. En estes regions, habitaven societats agrícoles que practicaven agricultura intensiva basada en el cultiu de tubèrculs, dacsa i cucurbitáceas. Posseïen una diferenciació social establida per jerarquia, en especialisació artesanal i presència de dirigents polítics i religiosos, representats en la forma del cacic, els seus principals i els seus chamans. Per a estos dirigents, els artistes elaboraven objectes d'us ceremonial i ornaments que els distinguien en dits càrrecs. L'accés a nous coneiximents en el treball dels metals va representar una forma d'acréixer el seu prestigi i poder.[4]
Els artistes varen utilisar diversos materials per a elaborar estos objectes de prestigi, com a pedra, argila i pedres semipreciosas de diversos colors, coneguts com jade. Varen tindre també una extraordinària producció ceràmica, en varietat de dissenys, elaborada en gran destrea tecnològica. Entre els anys 300 i 500 d. C., en el Carib central, els objectes d'or varen començar a utilisar-se com a part de l'aixovar funerari dels dirigents. La seua morfologia i tecnologia els relaciona en els estils colombià i panameño.[5] Este treball en metal va aplegar a ser molt apreciat, de modo que va ser substituyendo paulatinament l'us del jade, que tenia gran auge abans de l'introducció de la metalúrgia. Entre els anys 500 i 900 d. C., es va donar una transició del jade a l'or, consolidant-se l'us d'este últim com ben suntuario d'intercanvi i símbol de ranc fins a l'arribada dels europeus.[6]
Després de l'any 500 d. C., en la regió del Carib central es va iniciar la producció d'objectes d'or en matèries primeres locals. Les societats autòctones d'esta época, més alvançades que les del periodo previ, contaven en una major producció agrícola i eren arquitectónicamente més complexes, posseïen territoris específics, en varis llogarets constituïts baix el mando d'un centre ceremonial central. Per a consolidar el procés d'jerarquización social, va ser fonamental l'intercanvi d'objectes suntuarios a nivell regional, especialment en grups de l'occident colombià i la regió central de Panamà. Els objectes produïts en este periodo, encara que reben influència dels estils colombià i panameño i compartixen en ells una mateixa tradició tecnològica, mostren ya elements locals principalment en l'us de la figura humana i els animals (fardacho, au i mamífers com la martilla).
La tecnologia que varen utilisar estos pobles en este periodo va ser principalment la fundició d'aleacions d'or i coure, aplicant tècniques de decoració i acabament. No obstant, també es varen ser desenrollant estils metalúrgics locals. Els pobles de la regió Central Carib varen iniciar la producció d'objectes de metal en les que representaven les figures d'aus i granotes en el mateix disseny que s'apliquen en les decoració de la ceràmica i els colgantes de jade. A partir de l'any 700 d. C., es varen desenrollar estils particulars en el restant del país.[7]
Per al cas de Costa Rica, el treball metalúrgic va presentar tres fases històriques:[8]
- 0-500 d. C.: s'inicia l'us dels metals a partir d'objectes provinents de Panamà i Colòmbia, obtinguts per mig d'intercanvi. Els objectes d'or són bens exòtics i s'usen com a ofrenes funeràries per a personages d'alt ranc, sobretot en la regió Carib central i planures del nort.
- 500-700 d. C.: es dona l'assimilació tecnològica i l'elaboració local, en formes similars a les dels objectes importats.
- 700 d. C. fins a 1502: descolla la manufactura i l'us d'objectes d'or en totes les regions del país, en estils locals particulars. Es donen diferències tecnològiques i morfològiques entre les distintes regions del país, basades també en l'accés a les matèries primeres.
Producció de peces d'or locals
[editar | editar còdic]
A partir de l'any 700 d. C., varen sorgir diversos centres de manufactura d'objectes de metal en cada una de les regions geogràfiques i culturals de l'actual territori costarricense. Les diferències en la producció sobre els distints percentages de les aleacions i el tamany i la cantitat dels objectes elaborats varen ser definides per l'existència de fonts de matèria primera, tant d'or com de coure, o be, per l'obtenció d'estos metals per mig de l'intercanvi comercial.
S'han identificat estils particulars entre distints grups d'objectes segons les diferents regions geogràfiques i culturals. Cada una de les regions va desenrollar estils de representació en els que es varen incorporar dissenys utilisats en atres materials com la ceràmica, la pedra i el jade. També es varen utilisar les tècniques i forma de treballar els metals depreses en periodos anteriors. D'esta manera es va desenrollar una producció d'objectes que varen respondre a les necessitats particulars de presentació i utilisació de cada grup. En l'actual territori de Costa Rica s'han establit tres regions arqueològiques, basant-se en criteris geogràfics i culturals.
Gran Nicoya
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Gran Nicoya.
La Gran Nicoya és una regió arqueològica que comprén la costa de l'oceà Pacífic de Nicaragua i la regió noroest de Costa Rica. La secció costarricense de la Gran Nicoya es coneix com subregión Guanacaste i en l'actualitat correspon a la província de Guanacaste i part de la província de Puntarenas, incloses les illes del golf de Nicoya. Esta regió es va caracterisar per la cultura de Nicoya, de forta influència mesoamericana, en a on va florir un centre cultural que va dominar la regió per 2.000 anys i va conseguir alcançar una complexa organisació social i un elevat grau de desenroll cultural. Pel que fa al seu art precolombino, es va destacar per l'elaboració de ceràmica policromada (la tradició de la qual ha segut heretada per artesans guanacastecos actuals), l'elaboració de joyeria de jade i la manufactura de metates de pedra, en diversos estils regionals.[9]
Durant l'época prèvia al contacte, Nicoya va ser un centre important de pas de l'or des de les terres del golf de Urabá en Colòmbia fins a la costa oest del llac de Nicaragua, i des del pacífic panameño fins al pacífic nicaragüenc.[10] No obstant, existixen molt pocs objectes de metal provinents d'esta regió. A pesar d'això, en excavacions realisades en zones arqueològiques de Guanacaste s'han trobat enterrament en menuts colgantes en forma de cascabeles, aus i granotes, que varen ser utilisades com a ofrenes funeràries junt en atres objectes de metal i peces de ceràmica policromada i jade.
La regió noroest de Costa Rica conte tant en recursos miners com en evidència arqueològica de manufacturación d'objectes d'or. S'han trobat mòles d'argila per mig dels quals els orfebres fonien les figures en forma de granota, encara que es desconeix l'existència d'una gama més àmplia de dissenys.
Una característica distintiva d'esta àrea és que també es varen trobar peces de ceràmica decorades en rostres, coes triangulars d'aus i pates rectangulars de granotes, traces que han segut considerats estilisació preses dels objectes d'or.[9] En la ceràmica nicoyana són freqüents els motius d'àguiles i granotes d'or decorades en pintura anaranjada, símbols corresponents a les cultures indígenes que varen habitar l'Alvertent del Carib.[11] Prenga's en conte que els motius més freqüents de decoració en la ceràmica nicoyana recorden l'art mesoamericano, aixina que la presència d'estes estilisació denoten una diferenciació a nivell local. Este tipo de figures són eixemple de la fusió de tradicions de traces culturals entre Mesoamérica i l'àrea històrica chibchoide.[12]
Els objectes d'or produïts en la Gran Nicoya són semblants als elaborats en les regions central i surest del país, encara que en tamanys més menuts. És provable que el noroest fora més un centre receptor que productor a gran escala d'objectes de metal.[9]
Els pobles nicoyanos, igual que el restant de les cultures mesoamericanas, varen donar a l'or una funció política i comercial més que religiosa o social, en utilisar-ho per a establir relacions d'intercanvi de bens en les societats veïnes de cultura chibchoide,[10] com els huetares, quepoas i vedats. A pesar d'això, l'us de l'or venia traslapándose en l'us del jade com a símbol de ranc i poder des de l'época de l'arribe chorotega.[13]
Regió Central-Carib i planures del nort
[editar | editar còdic]La majoria dels objectes d'or recuperats arqueológicamente de Costa Rica procedix de la regió Central-Carib i planures del nort. Estos objectes han segut trobats en enterrament i àrees habitacionales. Dins d'esta regió s'han excavat dos dels més importants centre ceremoniales precolombinos del país: el Monument Nacional Guayabo, ubicat en Turrialba, i el Lloc Les Mercés, en Guácimo de Llima.
Les figures d'or d'esta regió per lo general són menudes i realistes, i mantenen una relació formal en els objectes foràneus. Es troben fetes principalment d'una aleació de coure i or, cridada tumbaga. El coure presenta una alta proporció en les peces, motivat sobretot per l'influència dels objectes foràneus, sobretot provinents del Carib colombià, i al fet de que en la regió existixen els principals jaciments de coure natius. A lo manco un 60% de l'aleació correspon al coure. La font de l'or del Carib costarricense semblen haver segut els jaciments auríferos localisats en la vall del riu L'Estrela.
En els jaciments arqueològics de la costa atlàntica de Costa Rica s'han trobat peces d'or d'estil Darién i Quimbaya, pròpies del Carib colombià. S'ha propost l'existència de rutes de cabotaje que varen comunicar la regió de Antioquia en Colòmbia en els estanys de Tortuguero en Costa Rica, a través dels rius de la qual les peces d'or es varen dispersar pel Carib costarricense. En la regió de Llínea Vella, en el Carib Central de Costa Rica, s'han trobat artefactes i peces que recorden a cultures suramericanes, mexicanes, guatemalteques, colombianes i andinas. L'aparició de la metalúrgia local es va combinar en l'importació de peces d'or forànees dels estils Quimbaya, Tairona, Darién i Coclé.
El principal motiu és la figura humana, la qual generalment s'adorna en elements propis de la ceràmica i la pedra. Alguns elements de disseny de les figures mostres l'influència de les cultures forànees, com la forma en que es elongan els dits de les mans i els peus, la presència de orejeras en doble espiral, i els adorns del cap.
També s'observa la presència d'elements locals, com l'adició de caraces que representen esperits animals, sobretot el fardacho, element de gran tradició que es troba present en la ceràmica, la pedra i el jade de la regió.
Atres motius freqüents són els cascabeles de coure, les aus i les granotes de tamany menut. Les figures d'aus en les ales esteses i la coa triangular són molt similars a les forànees observades en el periodo anterior. Les granotes presenten una decoració que ix de la boca en forma d'espiral simple i té pates rectangulars o redonejades. Una traça particular de les granotes caribenyes és la presència del conducte pel que va fluir l'or fos, localisat en mig de les espirals. En esta regió també descolla la manufactura d'objectes sòlits, modelats directament en cera.
-
Els personages solen aparéixer assentats, com a símbol de ranc.
-
Es dona l'estilisació en animals, principalment el fardacho.
-
La figura humana és el tema predominant en les peces d'or del Carib costarricense.
-
Les figures es decoren en espirals simples, orejeras i adorns en el cap.
-
La granota és un motiu freqüent, representada de forma realista.
.JPG){kind=link}
.JPG){kind=link}
.JPG){kind=link}
.JPG){kind=link}
.JPG){kind=link}
Diquís
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Cultura del Diquís.
La regió surest de Costa Rica va ser assent de la cultura del Diquís, nom que se li ha donat perque el seu territori es va ubicar en l'actual vall del riu Gran de Térraba, el més llarc de Costa Rica, el nom indígena de la qual en llengua boruca és Diquís (Dí´Crí, aigua gran). Al moment de l'arribada dels espanyols en 1502, en la regió del Pacífic Sur s'assentaven diversos regnes de tradició suramericana chibchoide: els quepoas, ubicats entre les montanyes de Dota al nort, la costa del Pacífic al sur, el riu Savegre a l'est i les planicies del ric Taronger a l'oest; els turucaca, que ocupaven les montanyes costeres del Diquís i les planicies de Sant Andrés; el regne de Coctú, que s'ubicava en la vall de Vedat-Brus i s'estenia cap a la península d'Orsoa; i els burica, que vivien en la punta Burica en la frontera en Panamà.
.jpg){kind=link}
La regió surest és font de gran cantitat d'objectes d'or, molts dels quals mostren fins acabaments. La presència d'arenes auríferas en els rius i quebrades de la península d'Orsoa va favorir la seua obtenció i la conseqüent manufactura de peces de gran bellea i simbolisme. En el Diquís, la tècnica d'elaboració de l'or va aparéixer més tardíamente que en les atres zones, ya que no es coneixen contexts anteriors al 700 d. C. És, no obstant, la zona de Costa Rica en a on s'han reportat els més grans troballes d'objectes de metal, la major part d'estos prové de enterrament de personages d'alt ranc. Un dels jaciments arqueològics més importants és del d'una tomba trobada en el lloc denominat Finca 4, en Palmar Sur de Gosa, a on l'arqueòlec nortamericà Samuel Lohtrop va trobar en 1963 un enterrament en ochenta y ocho objectes d'or, tots els quals pertanyen actualment a la colecció del Banc Central de Costa Rica i s'exponen en el Museu de l'Or Precolombino de Sant Josep. En dit museu, pot observar-se una reconstrucció de la tomba. En la vall del Térraba es troben, ademés, quatre assentaments cacicales precolombinos en esferes de pedra, declarats Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO en 2014.
Els estils desenrollats en la regió del Diquís posseïxen una relació molt forta en els trobats en la regió Central-Carib, en un predomini de la figura humana, no obstant, es caracterisen per la presència de figures en les que es combina el cos humà en element de distints animals, iconografia coherent en atres objectes trobats en la regió fets d'atres matèries primeres, com a os, closca i pedra. Estos objectes posseïxen altes aleacions d'or, d'entre 65-80%, aplegant alguns a ser únicament d'or, sense trobar-se adició intencional de coure.
Les peces d'or del surest de Costa Rica també es caracterisen per tindre un tamany més gran, algunes d'elles inclús són articulades en dos i tres seccions, característica exclusiva de les peces de metal de Costa Rica i úniques en la metalúrgia americana. Els objectes posseïx una abundància d'elements decoratius que acompanyen a la figura principal, aixina com la producció de gran cantitat d'ornaments martillados com a discs, pectorals i diademes.
La metalúrgia de la regió del Diquís presenta una homogeneïtat tecnològica sobre l'us de matèries primeres locals i l'acabament dels objectes. En la regió surest es varen combinar una série de factors que varen conseguir consolidar la metalúrgia distintiva d'esta regió, com lo són l'experiència adquirida provinent de la regió Central-Carib, l'abundància de jaciments d'or, i la presència de societats complexes en requeriments polític-simbòlics per a justificar el seu poder.
-
La presència de colgantes ricament ornamentados i articulats és representativa de la cultura del Diquís.
-
La temàtica es caracterisa per personages humanoides en motius animals, decorats en formes espirals.La temàtica es caracterisa per personages humanoides en motius animals, decorats en formes espirals.
-
Les peces trobades en esta part del país guarden un profunt significat simbòlic, a on l'esfera juga un paper central.
-
Un atre motiu freqüent és la representació d'especialistes, com a chamans i músics, ricament ornamentados i a voltes en caraces.
-
La granota, molt estilisada, és un motiu freqüent en l'art de la regió surest. Els animals representen tòtems de clans.
.JPG){kind=link}
.JPG){kind=link}
.JPG){kind=link}
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Fernández Esquivel, 2005, p. 19
- ↑ Fernández Esquivel, 2005, p. 20
- ↑ Fernández Esquivel, 2005, p. 25
- ↑ Fernández Esquivel, 2005, p. 29
- ↑ Fernández Esquivel, 2005, p. 31
- ↑ Fernández Esquivel, 2005, p. 35
- ↑ Fernández Esquivel, 2005, p. 34
- ↑ Fernández Esquivel, 2005, p. 36-37
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Fernández Esquivel, 2005, p. 46
- ↑ 10,0 10,1 Ibarra Rojas, 2001, p. 72
- ↑ Ferrero, 2003, p. 11
- ↑ Soto Méndez, 2002, p. 22
- ↑ Botey Sobrat, 2002, p. 43
- Este artícul conté una traducció derivada de «Oro precolombino de Costa Rica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.