Ostracoda
Els ostrácodos (Ostracoda, del grec όστρακον óstrakon, "closca" i ειδής eidés, "en aspecte de") són una classe de crustacis de molt reduït tamany, moltes voltes microscòpics (normalment entre 0,1 i 2 mm). Es coneixen unes 13 000 espècies actuals i s'estima que s'han descrit 65 000 espècies fòssilés (tantes com a crustacis actuals coneguts).[1] El primer registre de ostrácodos correspon al Ordovícico (fa 500 millons d'anys aproximadament) i, ya que són un grup molt sensible als canvis ambientals, constituïxen una ferramenta important per a les reconstrucció paleoambientales.[2]Durant el Paleozoico la majoria eren marins i bentónicos. Les formes planctónicas varen sorgir al començament del Ordovícico i les primeres formes d'aigua dolça varen aparéixer a finals del Carbonífero. La majoria dels gèneros post paleozoicos i recents pertanyen a l'Orde Podocopida .
Anatomia
[editar | editar còdic]El cos dels ostrácodos consistix en un parell de valvas en un grau variable de mineralisació de carbonat de calcio que tanquen una anatomia típica d'un crustaci, en numerosos apèndixs.
Parts blanes
[editar | editar còdic]Les parts blanes de l'animal consten d'un cap separat del tórax per una chicoteta constricció, de 5 a 7 parells d'apèndixs en distintes formes i funcions, i una furca (coa).[2] Els 4 parells d'apèndixs comprenen les antenes, dos apèndixs bucals i dos adicionals. En moltes espècies de ostrácodos estos últims han desaparegut.
Closca
[editar | editar còdic]Cada costat (dret i esquerre) del cos secreta un closca format per dos valvas, que depenent de l'espècie pot ser bla o altament impregnat en carbonat de calcio. En tancar-se cobrix totes les parts blanes del animal, donant-li l'aspecte d'una diminuta pechina. Estes valvas estan compostes per carbonat de calcio en forma de calcita en proporcions variables de magnesi i recobert externament per una capa de quitina.[3] La morfologia de les valvas està associada a l'ambient que habiten. Per eixemple, en la formes planctónicas, estes són primes i planes, mentres que en les formes bentónicas són més grosses i generalment presenten ornamentació.[2]
Algunes de les espècies tenen una obertura en la part inferior, que permaneix oberta aun cuando les valvas estiguen tancades. Per esta obertura l'animal trau les antenas per a usar-les com rems.
El cos es troba subjecte a l'interior de les valvas gràcies als músculs abductores que travessen les parts blanes i també s'encarreguen del tancament de les mateixes.[2] En el punt de contacte entre cada fibra muscular i la closca es formen uns menuts clavills (impressions musculars) molt importants per a la sistemàtica i per a determinar l'orientació de les valvas.[3]
De la mateixa manera que en els moluscs bivalvats, en els ostrácodos es pot diferenciar una valva dreta i una atra esquerra en 4 màrgens ben definits: dorsal, ventral, anterior i posterior. Com a regla general, en vista lateral externa, si la vora dorsal es troba cap a la part superior i la regió anterior es troba cap a l'esquerra, es considera la valva esquerra.[3]
En la zona dorsal les valvas s'articulen per mig d'una charnela que també impedix el desplaçament relatiu, i es troben unides gràcies al lligament interior elàstic que també permet que les valvas permaneixquen obertes. Cada valva està composta per 2 lamelas, una externa, que secreta carbonat de calcio en tota la seua extensió, i una interna que solament es troba calcificada en la zona perifèrica. A esta zona calcificada de la lamela interna li la sol cridar duplicadura i pot tindre desenrolls molt variables, des de molt ampla a molt difícil de percebre, podent estar total o parcialment fusionada en la lamela externa. A esta zona de fusió li la crida zona marginal. La llínea que marca el llímit intern es diu marge intern i l'espai que queda entre les dos lamelas es coneix com a vestíbul, a on es troben molts dels òrguens i parts blanes de l'animal. Quan abdós lamelas estan totalment fusionades, el vestíbul està absent.[3]
En la duplicadura es poden observar unes chicotetes crestes que actuen com a pestanyes d'encastrar cridades estrías, llestes i replecs, ubicades paraleles al marge extern de les valvas.[3]
Traces externes
[editar | editar còdic]En general, les traces externes de les valvas dels ostrácodos són bons indicadors sistemàtics ya que estos varien molt entre gèneros, ademés d'estar directament relacionats en l'hàbitat a on viuen.
En alguns gèneros es pot observar una estructura que descolla en la zona propenca a l'àngul antero-dorsal i que coincidix en la posició de l'ull. A esta protuberància li la coneix com a tubèrcul ocular.[3]
El tubèrcul subcentral que s'ubica en la zona antero-mijana i coincidix en la zona d'inserció dels músculs abductores en la cara interior de la valva.[3]
Ademés dels tubèrculs, existixen atres traces que modifiquen el contorn de les valvas, com les expansions alares, els lòbuls, el vel, etc; pero la presència d'estes traces no determina si les valvas són planes o ornamentadas. Les ornamentacions consten de costelles, estrías, regates, reticulaciones, puntes, etc, que poden estar combinades entre sí.[3]
Traces internes
[editar | editar còdic]Les traces internes d'estos organismes estan conformats per una série de canals, chicotetes marques i transparències que també són molt importants per a la sistemàtica d'estos organismes.
Les impressions del múscul abductor són chicotetes marques generades pel contacte entre les fibres musculars en unir-se en la cara interna de la valva i està ubicada en la zona subcentral de la valva. Atres impressions generades per l'inserció dels músculs en les valvas són els de els músculs mandibulars i les antenes, que generen les impressions mandibulars i musculars dorsals respectivament.[3]
Els canals de poros marginals, són una série de canals que travessen la zona d'unió entre les 2 lamelas (interior i exterior) , i que deixen proyectar cap a l'exterior sedes sensitivas. Estos canals poden tindre distintes morfologia, depenent de la distància que es genera per la fusió de les dos lamela. Si les lamelas no estan fusionades els canals es desenrollen en la vora de la mateixa valva i podent ser rectes o curvos, simples o bifurcados, etc.[3]
Els poros normals són canals curts pels quals es llibera la secreció de certes glándulas, i també li deixen pas a l'exterior a sedes sensitivas.[3]
Charnela
[editar | editar còdic]Gràcies a la charnela les valvas es poden articular, ya que està composta per una série d'elements calcificados (barres, regates, dents i fosetas) que actuen com a frontiça. Estos elements charnelares en abdós valvas es complementen entre sí, i determinen els 3 tipos bàsics de charnela: La charnela adonta que consta de solament una regata o barra que pugues o no estes crenulado. La charnela merodonta que està formada per un element anterior (una dent o foseta) un element mijà allargat (barra o regata) i un element posterior (dent o foseta) que poden estar crenulados o no. La charnela anfidonta que està formada per dents i fosetas a abdós costats.[2] Pot tindre tots els elements crenulados.[3]
Reproducció
[editar | editar còdic]Els ostrácodos tenen sexes separats i fecundació interna en 3 tipos d'estratègies reproductives: reproducció bisexual, que implica la participació dels dos sexes durant la còpula. Reproducció partenogenética, que no necessita del mascle per a produir-se. Reproducció mixta, en la que una espècie pot tindre els dos tipos de reproducció nomenades anteriorment, depenent de les condicions.[2]
Com els artròpodes, són ovípars, en ous molt resistents a la dessecació i a la fredor, podent sobreviure a moments no aptes per a l'eclosió. Al nàixer, ya tenen la closca formada i com tots els artròpodes, per a poder créixer realisen mudes (ecdisis) que es repetixen 8 voltes, sent la novena la de l'estadi adult.[2] Este creiximent per mig de mudes favorix la presència de valvas en els sediment, podent apreciar el canvi d'ornamentació i de forma en general.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Brusca, R. C. & Brusca, G. J., 2005. Invertebrats, 2ª edició. McGraw-Hill-Interamericana, Madrit (etc.), XXVI+1005 pp. ISBN 0-87893-097-3.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Canudo, Jose Ignacio (2004). «Capítul 21. Ostrácodos.», Eustoquio Molina (ed.). Micropaleontología, Prenses Universitàries de Saragossa, pp. 441-460.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 Laprida, Cecilia; Ballent, {{{nom2}}} (2008). «Capítul 21. Ostrácodos», Camacho (ed.). Els Invertebrats Fòssils, Vazquez Mazzini Editors, pp. 599-624.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ostracoda» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.