Pater Patriae

Pater Patriae (llatí, a voltes, Parens Patriae, plural Patres Patriae) va ser un títul honorífic de l'Antiga Roma. La locució llatina generalment inscrita en monedes o monuments imperials era abreviada epigráficamente com P.P. En espanyol, el seu significat podria ser el de "Pare del País", "Pare de la Pàtria", o més lliteralment, "Pare de la Terra dels meus Pares".

El títul no representava cap magistratura en particular ni tampoc comportava cap estatus llegal; era solament un reconeiximent honorari assignat per l'Estat.

Història romana

Este títul era conferit pel senat romà i va ser otorgat per primera volta al general Marco Furio Camilo en l'any 386 a. C. que pel seu paper en el sege gal a Roma va ser considerat com el segon fundador de la ciutat, despuix de Rómulo, el seu llegendari fundador, que seria considerat parens urbis Romanae.

Tres sigles més vesprada, el senat li'l va otorgar a l'orador i estadiste Marque Tuli Cicerón durant el seu consulat en l'any 63 a. C. per la seua participació contra la conspiració de Catilina que pretenia derrocar la República romana.

El següent honor va ser para Juliol César, que com dictador es va convertir en el governant de facto de la república romana i la seua imperium, despuix de la batalla de Munda en el 45 a. C. , per haver conseguit terminar en les guerres civils.

Més tarde ho va conseguir Augusto en l'any 2 a. C., que ho va considerar una distinció molt important per a ell ya que li semblava ser un paterfamilias de tots els romans. No obstant, al no ser important per a la llegitimitat del governant ni per als seus poders llegals, no va aplegar a convertir-se en un títul concedit regularment en l'época imperial, a diferència dels de Imperator, César, Augusto, princeps senatus, pontifex maximus i tribunicia potestas. Segons el historiador Suetonio, el successor d'Augusto, Tiberio, se li va oferir el títul, pero ho va rebujar.

El Senat, finalment, va concedir el títul a molts emperadors romans, a sovint solament despuix de molts anys de govern, o si fora el cas de que el nou emperador fora especialment apreciat pels senadors, com en el cas de Nerva. Com a resultat d'açò, molts dels emperadors que varen tindre curta vida de governants, mai varen rebre el títul, com és el cas de Galba, Otón o Vitelio.

El honor estava subjecte a l'aprovació del que ho anava a rebre que, en el seu cas, podia rebujar-ho. Tiberio i Nerón varen declinar el honor quan se'ls va oferir en el primer any del seu regnat, per ser massa precipitat, encara que més vesprada, el segon ho va acceptar en oferir-li-ho per segona volta. Va ser tradicional per a l'agraciat, en senyal de humiltat, pospondre el honor durant algun temps una volta de li haguera otorgat. Adriano, per eixemple, ho va pospondre durant dos anys.

Llista cronològica de Patres Patriae

• Rómulo, 753 a. C.
• Marco Furio Camilo, 386 a. C.
• Cicerón, 63 a. C.
• Juliol César, 45 a. C.
• Augusto, 5 de febrer del 2 a. C.
• Calígula, 37
• Claudio, giner 42
• Nerón, 55
• Vespasiano, 70
• Tito, juny de 79
• Domiciano, 14 de setembre de 81
• Nerva, setembre de 96
• Trajano, 98
• Adriano, 128
• Antonino Pio, 139
• Marco Aurelio i Lucio Vero, 166
• Cómodo, 177
• Septimio Sever, 193
• Caracalla, 199
• Macrino, juny de 217
• Heliogábalo, juliol de 218
• Gordiano III, maig de 238
• Marco Aurelio Probo, juliol de 276
• Diocleciano, 20 de novembre de 284
• Maximiano, 1 d'abril de 286
• Constantino I, 307

Vore també

• Pare de la Pàtria