Pell artificial

La pell artificial és pell riuada dins d'un laboratori. Pot ser utilisada com a pell nova per a les persones que han sofrit una ferida de trauma en la pell, com cremades severes, malalties dermatológicas, entre uns atres.

Antecedents

La pell és el orgue més gran del cos humà. Està composta per 3 capes: la epidermis, la dermis, i una capa de grassa cridada hipodermis. La epidermis és la capa externa de la pell que, ademés de contindre els decorreguts vitals en el cos, manté a les bactèries amoladores fora de l'organisme. La dermis és la capa interna despuix de la epidermis, en esta es troben els gots sanguíneus, nervis, pelusses, oli i glándulas sudoríparas. El dany sever en un àrea gran de pell expon als òrguens a la deshidratació i a les infeccions, que poden resultar fatals.

Els métodos tradicionals per a tractar en pèrdues grans de pell han segut utilisar esgalls de pell de la mateixa persona, o d'un donant. La desventaja d'estos métodos és que existix la possibilitat de no contar en pell suficient, ademés de que el pacient està expost a rebujar-la o contraure una infecció. Fins a mediats de el XX, els esgalls de pell eren construïts a partir de la pròpia pell del pacient. Açò es va convertir en un problema quan el teixit es trobava en danys extrems o en la seua majoria es trobava inservible.

La pell sintètica va ser inventada per John F. Burke, cap de traumatologia en l'Hospital General de Massachusetts. També va contribuir Ioannis V. Yannas, professor de química del Massachusetts Institute of Technology en Cambridge, Massachusetts. En els anys setanta varen dissenyar un polímero en fibres de colágeno i molècules de sucre, el qual va generar un menut poro. En implementar este poro sobre la ferida, les cèlules de la pell a la seua entorn varen accelerar el seu procés de curació. També varen crear una pell feta de cartílec i cuiro de taburó. Al moment que la pell se seca i s'esterilisa, esta pot transformar-se en una membrana molt prima en la qual les substàncies poden passar com si fora la dermis original. Per a eixe llavors el silicón era usat com una capa externa protectora que representava a la epidermis, protegint a la nova dermis i als decorreguts interns del cos. No obstant, esta epidermis encara que permetia el creiximent dels gots sanguíneus, no permetia el creiximent de pelussa o la producció de suor.

A finals dels setanta investigadors mèdics varen començar a experimentar en esgalls de pell artificial que podrien implementar-se de manera permanent a pacients que no tingueren una atra opció. Dos cirugians de Boston, en 1981 varen descobrir una nova pell artificial coneguda com "Integra". En lloc de que funcione com a pell sana, Integra "enganya" a les verdaderes cèlules de pell per a que creixquen una nova dermis que puga reemplaçar la danyada.

Progressos

L'investigació sobre pells artificials seguix en peu. Normalment s'utilisa una estructura de colágeno (la proteïna baix de la pell), a la que se li pot agregar cèlules pròpies del pacient, o prepucio de recent naixcut que se li va remoure en la circumcisió. Les vores d'esta estructura estan en contacte en la pell sana, lo que permet que la nova pell sane ràpidament. La pell artificial pot utilisar-se per a salvar pacients que han perdut més del 50 % de la seua pell, ya siga per cremades, malalties o certes formes de càncer. Atres tecnologies, aixina com el autoinjerto spray-on skin creat per Avita Medical, estan sent provats en la finalitat d'accelerar la curació i minimisar la cicatrisació.

La Fraunhofer-Gesellschaft per a la Biotecnología i Ingenieria Interfacial està treballant per a formar un procés totalment automatizado en producció de pell artificial. El seu objectiu és observar i estudiar en una pell de dos capes (sense gots sanguíneus) com és que esta interactua en productes que es consumixen normalment com a cremes i medicines. Lo que pretenen és eventualment aplegar a produir una pell més complexa que conseguixca ser útil per a usar-se en transplants.

Hanna Wendt, junt en el seu equip de treball en el Departament de Plàstics i Cirugia Reconstructiva en la "Medical School Hannover", Alemània, han trobat un método que permet la creació de pell artificial utilisant seda d'aranya. Açò degut a que anteriorment el colágeno era utilisat pero no era lo suficientment fort, en canvi la seda d'aranya és coneguda per ser 5 voltes més forta que el Kevlar. La seda és conseguida "ordeñar" les glándulas de seda de l'aranya tejedora seda dorada. La seda és estirada i una volta collida es teixix en un marc d'acer rectangular de 7 mm, per a que la seda siga fàcil de manipular i esterilisar. Posteriorment, cèlules humanes s'afigen a la ret de seda lo que fa que florixquen en un ambient que els proporcione nutrients, calor i aire. No obstant, este procés d'utilisar seda d'aranya per als esgalls no és pràctic en producció en massa pel tediós treball de recolectar la seda.

Investigadors d'Austràlia actualment es troben buscant un nou i innovador procés per a produir pell artificial. El método farà possible la producció de la pell de manera molt més ràpida i efectiva. La pell que es produirà solament contarà en 1 mm de gruixa i s'usarà per a la reconstrucció de la epidermis, encara que també podran crear una pell en gruixa d'1.5 mm que podrà permetre que la epidermis es repare sola de ser necessari. El procés requeriria de mèdula òssea obtinguda per donació o del mateix pacient. La mèdula seria utilisada com "llavor" i es posaria en els esgalls per a imitar la dermis. Este procés ya ha segut provat en animals i s'ha demostrat el seu funcionament sobre la pell d'animals. El professor Maitz va mencionar: “En Austràlia algú que haja sofrit cremades letals en més del 80 % del seu cos té la possibilitat de sobreviure a estes ferides... No obstant, és qüestionable l'aspecte de calitat de vida ya que encara, hui en dia, no nos ha segut possible reemplaçar la pell cremada en pell normal...Estem compromesos a assegurar que el dolor de supervivència valdrà la pena en desenrollar una pell que siga equivalent a la pell viva".