Perpetuum mobile

Este artícul es referix al terme musical, per al concepte en física, vore: Mòvil perpetu.

Perpetuum mobile (en llatí), moto perpetu (en italià), mouvement perpétuel (en francés), significa lliteralment "moviment perpetu", i, com a terme musical, té dos significats distints:

1. peces de música, o parts de peces, caracterisades per una corrent contínua i fixa de notes, usualment en un tempo ràpit.
2. peces sanceres, o parts extenses de peces, que han d'interpretar-se repetidament, a sovint durant un número indeterminat de voltes.

Kurt Pahlen va afirmar sobre el moviment perpetu:

Criden alguns compositors peces jocoses que -en imitació de l'etern somi dels físics- "no tenen fi"; vol dir, que s'enllacen el seu fi i el seu principi de tal manera que la peça pot ser repetida infinitament. En el nom de perpetuum mobile o (en italià) moto perpetu), varen escriure obres curioses i chispeantes Weber, Mendelssohn, Paganini, Johan Strauss i uns atres.

Kurt Pahlen, Diccionari universal de la música, Buenos Aires, L'Ateneu, 1959, p. 304.

Com a tècnica

Un eixemple molt conegut és el preste finale de la Sonata per a piano n.º 2 de Frédéric Chopin:

Esta configuració de tresillos de corchea ràpits continua durant el restant del moviment.

Atres eixemples serien el finale de la Sonata per a piano n.º 22 de Beethoven, aixina com llarcs fragments dels finals dels seus Sonates n.º 17 "Tempestat" i n.º 23 "Appassionata", el segon dels Impromptus, D. 899 de Franz Schubert, i el finale de la Sonata per a piano n.º 1 de Carl Maria von Weber, l'últim moviment de la Sonata per a violí i piano de Maurice Ravel i el finale del Concert per a orquesta de Béla Bartók.

Com a composició individual

Com a peça individual separada, un perpetuum mobile pot definir-se com una composició a on està previst que (una extensa part de) la peça siga repetida un número (freqüentment no definit) de voltes, sense que el "moviment" de la melodia es detinga quan comença una repetició. El cànon freqüentment està fet per a eixecutar-se d'un modo moto perpetu (que, en eixe cas, pot denominar-se cànon perpetuus). En alguns casos les repeticions d'una peça de "perpetuum mobile" estan en un to diferent (mentres al mateix temps té lloc una modulació o una progressió harmònica, durant el transcurs de la part que es repetix): Eixemples d'esta forma particular de Perpetuum mobile / Cànon perpetuus podrien ser alguns dels cànons de la Ofrena musical, BWV 1079 de Bach.^{cita requerida}

El Perpetuum mobile com a gènero de composicions musicals individuals va alcançar la seua màxima popularitat a finals de el XIX. Les peces s'eixecutaven a sovint com a peces virtuoses, en els bises dels concerts al final, en alguns casos aumentant el tempo a lo llarc de les repeticions.