Peu

Peu

El peu és la porció terminal d'una extremitat que du el pes del cos i permet la locomoció i la retromoció. És una estructura anatòmica que es troba en molts vertebrats.

En molts animals en peus (en este cas denominats com a pates), est és un orgue independent en la part terminal de la cama, i en general està compost per un o més segments o ossos, incloent les salpes, els piteus o les ungles.

Peu humà

El ser humà usa els seus peus per a la locomoció bípeda, fent possible la posició vertical i la lliberació dels membres superiors. En el seu concepte, constituïx una frontiça en el sol, sent crucial, pero com a estructura inferior a sovint resulta infravalorado. Anatómicamente, el peu i la mà humanes són variacions d'una mateixa estructura de cinc dígits que és comú a molts uns atres vertebrats; és també una de les dos estructures d'oss més complexes del cos.

En un estudi antropométrico en 1997 en el Nort d'Amèrica, en hòmens adults de raça caucásica i una edat mija de 35,5 anys, es va trobar que la llongitut del peu dels hòmens era per terme mig de 26,3 cm en una desviació estàndar d'1,2 cm.

Anatomia del peu humà

El peu humà i el turmell són una forta i complexa estructura mecànica que conté 26 ossos, 33 articulacions, i més de 100 músculs, lligaments i tendons.

El peu es pot subdividir en tres parts: retropié, part mija i antepié.

Ossos del peu.

La porció òssea del peu pot dividir-se en tres parts:

• Tarso, en sèt ossos sent, d'arrere a davant el calcàneu, el astrágalo, el navicular, el cuboides i tres falques (primera o medial, segona o intermija i tercera o lateral)
• Metatarso, en cinc ossos llarcs, que es disponen de dins fòra en els noms de primer, segon, tercer, quarto i quint.
• Falanges, en catorze ossos. Es coneixen en els noms de primera o proximal, segona o mija i tercera o distal o ungueal.
• El retropié està compost pel astrágalo i el calcàneu o taló. Els dos ossos llarcs que componen la cama, la tíbia i el peroné, es conecten en la part superior del astrágalo per a formar el turmell. Té funció estabilizadora.
• La part mija del peu està formada per cinc ossos irregulars: cuboides, navicular, i tres ossos cuneïformes, els quals constituïxen els arcs del peu, que servix com un esmortidor. La part mija del peu està conectada en el antepié i el retropié per mig de músculs i la fascia plantar. Esta part té una funció rítmica ya que els ossos que la formen actuen de forma sincrónica.
• El antepié es compon dels cinc metatarsianos que formen el metatarso i les falanges del peu. De la mateixa manera que els dits de la mà, el dit gros té dos falanges (proximal i distal), mentres que el restant dels dits tenen tres falanges. Les articulacions entre les falanges es diuen interfalángicas i les que existixen entre el metatarso i les falanges es denominen metatarsofalángicas. La seua funció és dinàmica.

Planta del peu d'un home

La part superior o dorsal del peu es diu empeine i l'inferior planta. El peu es mou, en relació en la cama, en l'auxili de músculs extensores i flexores. Els primers, que constituïxen la pantorrilla, s'inserten en l'extremitat posterior del calcàneu per mig del tendó de Aquiles. Els segons estan situats davant de la cama. Existixen, ademés, músculs elevadors que fan girar el peu cap a fòra o cap a dins.

El peu humà està format per tres arcs que constituïxen una volta, dos arcs llongitudinals i un arc travesser que estan mantinguts per les formes entrellaçades dels ossos del peu, els lligaments i els músculs. La llaugera movilitat dels arcs quan el pes s'aplica i es retira del peu fa que el caminar i el córrer siguen més econòmics en térmens d'energia.

L'arc intern és el més llarc i alt mentres que l'arc extern té una llongitut i altura menor a les de l'arc intern. Per últim, l'arc anterior els punts del qual de respal són el cap del primer i quint metatarsiano. L'excessiva tensió en els tendons i lligaments dels peus pot donar lloc a arcs caiguts o peus plans. L'arc extern es compon de posterior a anterior per: calcàneu, cuboides, quint metatarsiano i la falange del quint dit. L'intern ho formen astrágalo, escafoides, primera falca, primer metatarsiano i falange del primer dit.

Ossos

Ossos del peu.

Els ossos que constituïxen el peu es disponen en tres grups principals:

• 1. Grup proximal: format pels ossos del tarso.

Astrágalo.

• • Astrágalo. És l'únic os del tarso que s'articula en la cama, quedant subjecte per la mortaja tibioperonea i articulant-se caudalment en el calcàneu i ventralment en el escafoides. Consta d'un cap o porció anterior que s'articularà en el escafoides, un coll o segment intermig i un cos o porció posterior. El cos és la part més voluminosa, la seua cara superior és articular formant la porció mija o principal de la tróclea o polea astragalina.

Calcàneu.

• • Calcàneu. Té una forma irregularment paralelepípeda representant la seua mitat posterior el taló. En la seua cara superior distinguim dos carillas articulares per al astrágalo. Entre abdós carillas existix una regata profunda denominada sulcus calcanei, que junt en sulcus tali forma un conducte o cova òssea: el sen del tarso (sinus tarsi). La cara inferior és rugosa i presenta dos eminències: les tuberosidades interna i externa del calcàneu. La cara externa presenta un chicotet tubèrcul denominat tubèrcul peroneo. En la cara interna podem observar el canal calcàneu intern baix del sustentaculum tali. La cara anterior és plana i s'articula en el cuboides. La cara posterior forma la part prominent del taló.

• • Navicular. Presenta una forma navicular. La seua cara posterior o proximal oferix una excavació articular per al astrágalo. La seua cara anterior o distal presenta tres facetes triangulars per a articular-se en les falques. En la part interna de l'os s'aprecia un eixint denominat tubèrcul del escafoides i en la part externa una carilla plana per al cuboides.

• • Falques o ossos cuneïformes. Són tres: primera o medial, segona o intermija i tercera o lateral. Totes presenten una cara proximal triangular articulada en el escafoides i una cara distal també triangular articulada en els quatre primers metatarsianos.

• • Cuboides. Té forma irregularment cuboidea. La seua cara proximal és plana i s'articula en el calcàneu. La seua cara distal presenta dos facetes articulares per al quarto i quint metatarsiano. En la cara medial presenta dos carillas, una anterior per a la tercera falca i una atra posterior per al escafoides. El restant de les seues cares (dorsal, plantar i lateral) són rugosas i no articulares. En la cara plantar destaca una cresta, la cresta del cuboides, que dividix en dos parts la seua cara plantar constituint la part anterior un canal denominat regata del peroneo lateral llarc.

• 2. Grup intermig. Format pels metatarsianos.

2.º metatarsiano, vista anterior i posterior.

• • Metatarsianos. Són chicotets ossos llarcs, que es disponen de dins fòra en els noms de primer, segon, tercer, quarto i quint. No es troben en el mateix pla sino que formen un arc travesser, més elevat per dins que per fòra. Cada u d'ells consta d'una base o extrem proximal, un cos o diáfisis i un cap o extremitat distal. El quint sol presentar un eixint posteroexterno a nivell de la seua base: L'apófisis estiloides del quint metatarsiano. La diáfisis és prismàtica triangular en base dorsal i aresta plantar. El primer metatarsiano (el més gros) s'articula en la primera falca, el segon encaixa entre les tres falques, el tercer solament s'articula en la tercera, el quarto en la tercera i el cuboides, i el quint solament en el cuboides. Ademés, tots s'articulen entre sí.

• 3. Grup distal: format per les falanges.

• • Falanges. Es coneixen en els noms de primera o proximal, segona o medial i tercera o distal o unqueal. El dit gros o hallux solament té dos falanges: la proximal i la distal o unqueal. Són molt rudimentàries, presentant una base o extremitat proximal, una diáfisis molt curta i un cap o extremitat distal. Les superfícies articulares de les seues extremitats són trocleas rudimentàries.

Músculs

Els músculs que actuen sobre el peu es classifiquen com a músculs extrínsecos, els que s'originen en la cara anterior, posterior o lateral de la cama, i els músculs intrínsecs, que s'originen en la cara dorsal o plantar del peu.

Extrínsecos

Els músculs anteriors s'originen en porció anterior de la cama i s'unixen als ossos del peu

Són tots aquells músculs que s'originen en la cama i s'unixen als ossos del peu. La tíbia i el peroné i la membrana interósea separen estos músculs en grups anteriors i posteriors, a la seua volta, es subdividen en subgrups i capes.

• Músculs anteriors: a tots estos músculs els inerva el nervi peroneo profunt, que ve des de les branques L4 a S1
  • Múscul tibial anterior. S'origina en la mitat proximal de la tíbia i la membrana interósea i s'inserta prop de l'articulació tarsometatarsiana del primer dígit. El tibial anterior flexiona el peu dorsalment i alça la seua vora medial (supinaació).
  • Múscul extensor llarc dels dits. S'origina en el còndil lateral de la tíbia i el peroné, per a insertar-se en els dígits segon a quint i proximal en el quint metatarsiano. El extensor llarc dels dits funciona de manera similar al tibial anterior, excepto que també dorsiflexiona els dits.
  • Múscul extensor llarc del dit gros. S'origina medialment en el peroné i s'inserta en el primer dígit. Com el seu nom indica dorsiflexiona el dit gros del peu.
  • Múscul peroneo anterior.
  • Músculs peroneos laterals. Són el múscul peroneo lateral llarc que s'origina en la part proximal del peroné, i el múscul peroneo lateral curt que s'origina per baix de l'anterior en el mateix os. Junts, els seus tendons passen per darrere del maleolo lateral. Distalmente, el peroneo lateral llarc travessa la part plantar del peu per a aplegar a la seua inserció en la primera articulació tarsometatarsiana; mentres que peroneo lateral curt aplega a la part proximal del quint metatarsiano. Estos dos músculs són els més forts pronadores i ajuden en la flexió plantar. El llarc també actua com una corda que recolza l'arc travesser del peu.

• Músculs posteriors: estan inervados pel nervi tibial (branques S1 i S2)
  • Múscul tríceps sural està format pel múscul sóleo i els bessons. Els bessons sorgixen en el fèmur, proximal als còndils, i el sóleo sorgix de les zones proximals dorsals de la tíbia i el peroné. Els tendons d'estos músculs es fusionen per a insertar-se en el calcàneu com el tendó de Aquiles. El tríceps sural és el principal flexor plantar i la seua força es fa més evident en el ballet. Durant la marcha no solament alça el taló, sino que també flexiona el genoll, assistit pel plantar. Com a curiositat, morfològicament el tríceps sural és un cuadriceps, ya que es pot compondre dels 2 bessons, el soleo i el plantar prim.
  • Múscul tibial posterior. Sorgix proximalment en la part posterior de la membrana interósea i els ossos adjacents i es dividix en dos parts en la planta del peu per a insertar-se en el tarso.
  • Múscul flexor llarc del dit gros. Es presenta en la part posterior de la tíbia (és dir, en la part lateral), i la seua pancha muscular, relativament gros, s'estén distalment fins al retináculo flexor en el que passa cap al costat medial a estendre's a través de la solga de la falange distal del primer dígit. El múscul poplíteo és també partix d'este grup, pero, en la seua direcció oblicua a través de la part posterior del genoll, no actua en el peu.
  • Múscul flexor llarc dels dits del peu

Músculs intrínsecs del peu

Poden dividir-se en dos grups: músculs de la planta del peu i músculs de l'esquena del peu.

Músculs de la planta del peu

Músculs de la planta del peu

Els músculs de la planta del peu els podem dividir en 3 plans: profunt, mig i superficial.

• Pla profunt: este pla muscular està inervado pel nervi plantar lateral branca del nervi tibial.
  • Interóseos dorsals i plantares, participen en la flexió i extensió del peu, i abducció i aducció dels dits, tenint de referència l'eix del peu (segon dit).
  • Múscul oponent del dit garranchet del peu que tracciona en direcció plantar i medial.
  • Múscul flexor curt del quint dit. Flexiona l'articulació metatarsofalángica.
  • Múscul aductor del dit gros del peu. La seua funció és la flexió de l'articulació metatarsofalángica, aduïx i sustenta l'arc transverso i llongitudinal.
  • Múscul flexor curt del dit gros. S'encarrega de la flexió de l'articulació metatarsofalángica i sustenta l'arc llongitudinal. Pansa entre els 2 ossos sesamoideos i s'inserta en la segona falange i la flexiona.
• Pla mig: este pla ho inerva el nervi plantar lateral i el plantar medial, que també és branca del nervi tibial (S2, S3)
  • Múscul lumbrical del peu. Són 4 músculs que flexionan les articulacions metatarsofalánficas del 2.º al 5.º dits, provoquen l'extensió de l'articulació interfalángica del 2.º al 5.º dit i aduïx del 2.º al 5.º dit cap al dit gros.
  • Múscul quadrat plantar. Aumenta la tracció del flexor llarc dels dits.
• Pla superficial: inervado pels nervis plantar medial i plantar lateral (S1, S2, S3)
  • Múscul abductor del dit gros. Flexiona i abduce el primer dit i sustenta l'arc llongitudinal. Està inervado pel nervi plantar medial procedent del nervi tibial.
  • Múscul flexor curt dels dits. La seua acció és la flexió de l'articulació metatarsofalángica i interfalángicas proximals del 2.º al 5.º dit, també sustenta l'arc llongitudinal. Ho inerva el nervi plantar medial.
  • Múscul abductor del 5.º dit. Flexiona, abduce i sustenta l'arc llongitudinal. Ho inerva el nervi plantar lateral, branca del nervi tibial.

Músculs de l'esquena del peu

Els músculs intrínsecs de l'esquena del peu són únicament dos:

• Múscul extensor curt dels dits. La seua contracció provoca l'extensió dels dits 2, 3 i 4. Actua coordinadament en el múscul extensor llarc dels dits.
• Múscul extensor curt del dit gros. La seua contracció provoca l'extensió del dit gros, actua de forma coordinada en el múscul extensor llarc del dit gros.

Articulacions del peu humà

• 1. Articulació del turmell o supra-astragalina. Es tracta d'una trocleartrosis formada per la cara distal de l'extremitat inferior de la tíbia i per les carillas articulares dels maléolos, junt en el astrágalo que oferix el seu polea per a permetre els moviments de flexo-extensió.
• 2. Articulació astragalotarsiana. Són les diverses articulacions que experimenta el astrágalo en els seus dos ossos tarsianos veïns (calcàneu i escafoides). Esta articulació queda constituïda per dos cambres articulares independents separades pel sen del tarso:
  • Articulació subastragalina. Presenta com a superfícies articulares les carillas articulares posteriors del astrágalo (cóncava) i calcàneu (convexa) abdós són extenses i irregularment ovalades. ser considerada com un trochus.
  • Articulació astragalocalcaneoescafoidea. És morfològicament una enartrosis.
• 3. Articulació calcaneocuboidea. S'establix entre la carilla articular distal del calcàneu i la carilla articular proximal del cuboides. Abdós són irregularment triangulars. És una articulació artrodial, proveïda d'una càpsula i una sinovial pròpies i dotada de certa autonomia funcional.
• 4. Articulacions del tarso:
  • Articulació cuneonavicular: la part atrassera del escafoides s'articula en la primera, segona i tercera falca.
  • Articulació intercuneiformes: s'articulen entre sí les tres falques.
  • Articulació gaveta-cuneana: la part atrassera del cuboides s'articula en la base del quarto i quint dit i la part més externa de la tercera falca.
• 5. Articulacions tarsometatarsianas. El renc més distal dels ossos del tarso (cuboides i tres falques) s'articula en les extremitats proximals dels cinc metatarsianos. Són articulacions artrodiales. L'interlínea articular (coneguda pels cirugians com interlínea de Lisfranc) és molt quebrada i en la profunditat està interrompuda per dos principals lligaments interóseos: (intern i extern).
• 6. Articulacions metatarsofalángicas i interfalángicas. Les primeres són bicondíleas mentres que les segones són trocleartrosis rudimentàries. Al seu nivell es realisen fonamentalment moviments de flexo-extensió dels dits, que tracten agarrar-se a terreny per a fer més sòlida la subjecció de la volta plantar. per una atra part, és en estes articulacions a on el peu estàtic o de respal adquirix l'últim impuls per a desapegar-se del sol i transformar-se en dinàmic durant la marcha.

Lligaments del peu humà

• Lligaments de l'articulació supraastragalina.
  • Lligament lateral intern o lligament deltoide. Pren com a inserció proximal el maleolo tibial, obrint-se en palmito en direcció al tarso, distinguint-se quatre fas o fascículos segons les seues insercions:
    • Fes tibioastragalino posterior: tubèrcul intern de l'apófisis posterior del astrágalo.
    • Fes tibiocalcáneo: sustentaculum tali.
    • Fes tibioastragalino anterior: cara interna del coll del astrágalo.
    • Fes tibioescafoideo: tuberositat del escafoides.
• Lligaments de l'articulació astragalotarsiana. Ademés dels lligaments calcaneoescafoideo plantar i fes escafoideo del lligament en I de Chopart, en l'articulació astragalotarsiana es descriuen atres quatre lligaments.
  • Lligament calcaneoastragalino interóseo: és el més important i poderós. Reblix el sen del tarso, unint fortament les regates corresponents al astrágalo i calcàneu.

• • Lligament calcaeoastragalino posterior: unix els tubèrculs de l'apófisis posterior del astrágalo en la part veïna de la cara superior del calcàneu. Transforma en orifici el canal existent entre abdós tubèrculs (per al tendó del flexor llarc del dit gros).
  • Lligament calcaneoastragalino extern: des de l'apófisis externa del astrágalo fins a la cara externa del calcàneu, situant-se immediatament per davant del lligament peroneoclacáneo.
  • Lligament calcaneoastragalino intern: molt dèbil i cobert pel lligament deltoide, unix la cara interna del astrágalo en la part veïna del sustentaculum tali.

Aponeurosis i fascias

• Aponeurosis plantar. Se situa en la planta del peu, baix la pell, s'inserta en el taló i en les falanges dels dits.

La volta plantar humana

Es coneix com a volta plantar el conjunt arquitectònic que formen els elements òsseus i ligamentosos del peu. Conformen una volta elàstica que li permet adaptar-se a les irregularitats del terreny i actuant com a esmortidor en la marcha. Açò es deu a que només algunes zones dels ossos del tarso i metatarso estan en contacte en la superfície, per lo que formen una volta de forma triangular.

El pes que soporta el peu es transmet des de l'articulació tibiotarsiana en tres direccions cap als punts de respal de la volta plantar, mentres que els arcs abans descrits es aplanan i es elongan. Els punts de respal de la volta plantar són tres, pero el pes no es repartix de forma equitativa entre cada u d'ells.

• Respal antero-intern. Correspon al cap de el ORD metatarsiano. Soporta Plantilla:Fracció del pes total que rep el peu.
• Respal antero-extern. Correspon al cap del 5.º metatarsiano. Soporta Plantilla:Fracció del pes total que rep el peu.
• Respal posterior: tubèrculs posteriors del calcàneu. Sobre el respal posterior o taló, el peu rep Plantilla:Fracció del pes total.

La volta, a la seua volta, està sostinguda per tres arcs. La curvatura d'estos tres arcs és mantinguda per lligaments i músculs, lo que impedix la separació dels ossos. Els arcs i els elements que els constituïxen són:

• Arc intern: també cridat medial o llongitudinal, és l'arc més llarc i alt de la volta. S'estén entre el cap de el ORD metatarsiano i els tubèrculs posteriors del calcàneu. La seua altura és de 15 a 18 mm i està format per cinc ossos: el primer metatarsiano i primer cuneïforme, el escafoides, el astrágalo i el calcàneu. D'ells, només el primer metatarsiano (a través dels ossos sesamoideos) i el calcàneu (pels seus tubèrculs posteriors) fan contacte en el sol. L'os clau d'este arc és el escafoides.
• Arc extern: també cridat lateral, és l'arc més baix de la volta plantar i el de llongitut intermija. S'estén entre el cap del 5.º metatarsiano i els tubèrculs posteriors del calcàneu. La seua altura és de 3 a 5 mm i està format per tres ossos: el 5.º metatarsiano, que contacta en el sol pel seu cap, el cuboides, que no pren contacte en el sol, i el calcàneu, que contacta en el sol pels seus tubèrculs posteriors.
• Arc anterior: és un arc travesser d'altura intermija i el més curt de tota la volta. S'estén entre el cap de el ORD metatarsiano i el cap del 5.º. La seua altura és de 9 mm i està format pel cap dels cinc metatarsianos, sent el cap del 2.º l'os clau en este arc i prenent contacte en el sol només l'1.º i el 5.º.

Artèries i venes

Les artèries que irrigan al peu són:

• Branques de l'artèria tibial posterior: artèria plantar lateral i artèria plantar medial.
• Branques de l'artèria dorsal del peu:
  • Artèries tarsales.
  • Artèria estovada: a la seua volta es ramifica en tres artèries metatarsianas dorsals, que donen les artèries digitals dorsals.
  • Primera artèria metatarsiana dorsal.

Les venes que arrepleguen la sanc del peu són:

• Vena safena major.
• Vena safena menor.

Abdós venes es interconectan formant un arc venoso dorsal.

Nervis

Sensibilitat de la planta del peu.

L'inervaació del peu procedix principalment del nervi tibial i nervi peroneo comú, branques del nervi ciático. També del nervi femoral.

• Nervi safeno s'origina en el nervi femoral.
• Nervi peroneo superficial, és una branca del nervi peroneo comú.
• Nervi peroneo profunt. És una atra branca del nervi peroneo comú.
• Nervi plantar medial. Procedix del nervi tibial.
• Nervi plantar lateral. Procedix també del nervi tibial.
• Nervi sural. Té el seu orige en el nervi tibial i en el nervi peroneo comú.
• Branques calcáneas. S'originen en el nervi tibial i nervi sural.

Fisiologia del peu humà

Funció

La principal és la funció de soport, nos permeten desplaçar-nos de forma bípeda, aguantar el pes del cos, absorbixen l'impacte constant i ademés traslladen la força de rotació que es produïx per la cadera. El desenroll d'estes funcions es porta a terme gràcies al treball conjunt dels músculs, articulacions i ossos dels peus. Si algun d'estos components falla el restant es voran afectats.

Els peus gestionen els contactes estàtics i dinàmics del cos en el sol. Per això, distinguim entre estos aspectes.

• Funció estàtica
  • Plasticidad. La necessitat d'adaptació del peu al relleu del sol per a que puga amoldarse a una superfície desigual o no horisontal
  • Fermea. És la calitat que deu conferir al peu la seua estabilisació, una volta es posa el peu en el sol i de forma suficient, per a mantindre el respal anteriorment establit.
• Funció dinàmica
  • Recepció. És la capacitat del peu per a respondre a l'amortiguaació del sol quan aplega a recolzar-se, més o menys ràpit.
  • Propulsió. És la restitució de l'energia acumulada en el moment de la recepció o d'una determinada acceleració en un impuls.

Biomecánica

Posició de referència: aquella en la que la planta del peu és perpendicular a l'eix de la cama. A partir d'esta posició podem descriure els distints moviments del peu:

• Flexión dorsal: moviment d'aproximació de l'esquena del peu a la cara anterior de la cama. Amplitut de moviment de 0 a 20°.
• Flexión plantar: moviment que allunta l'esquena del peu de la cara anterior de la cama. El peu tendix a situar-se en la prolongació de la cama. Amplitut de moviment de 0 a 45°.
• Aducción: moviment en el que es du la punta del peu cap a dins, sobre el pla de simetria del cos. Es realisa en un eix vertical i en un pla horisontal.
• Abducció: moviment en el que es du cap a fòra l'extrem distal del peu, realisant-se en el pla horisontal.
• Supinación: en ell dirigim la planta del peu cap a dins. Desenrollat en un pla frontal i al voltant de l'eix llongitudinal. Participa l'articulació subastragalina i en últim lloc les articulacions del tarso. La supinaació és la combinació de: flexió plantar, aducció i inversió.
• Pronación: opost a l'anterior, per lo que la planta del peu “mira” cap a fòra. Moviment frontal i en predomini de l'articulació subastragalina. La pronaació és la combinació de: flexió dorsal, abducció i eversió.

• Inversió: elevació de la vora medial del peu. Moviment tridimensional en el que la punta del peu es va cap a dins, la planta mira cap a dins i el peu s'inclina cap a avall en flexió plantar. Es desenrolla al voltant de l'eix de Henke. Predomini de les articulacions tibiotarsiana, subastragalina i articulació de Chopart. Amplitut de moviment de 0 a 35°.
• Eversió: elevació de la vora lateral del peu. Moviment que du la punta del peu cap a fòra, la planta “mira” a l'exterior i la cara dorsal del peu s'eleva. Amplitut de moviment de 0 a 25°.

El peu durant la marcha

L'extremitat inferior, està destinada a les llabors vitals de càrrega de pes i deambulaació. Per a portar a terme l'estudi de la marcha, devem fer una breu referència històrica del home i la seua supervivència.

La primera senya o referència, ho trobem en una inscripció en una tomba Egipcíaca, datat de l'any 2380 a. C.

La locomoció inclou “movilitat animada i inanimada”. La marcha bípeda proporciona les ventages evolutives d'una elevació relativa dels ulls i atres òrguens sensorials i la llibertat de les extremitats per a “evolucionar i desenrollar” les habilitats manuals.

• Devem apuntar que durant la bipedestaació simètrica, el pes de cos va a estar repartit per igual sobre els dos peus, per lo que per a poder alçar un peu, és necessari dur tot el pes del cos sobre el peu contrari.
• Durant la marcha, el respal del peu va alvançant en direcció anterior, des del moment en el que el taló colpeja en el sol, fins que els dits es desapeguen.
• El peu està en respal durant aproximadament el 60 % del cicle.

El cicle normal de la marcha consta de 4 fases:

1. Fase de contacte: comença en el respal del calcàneu en el sol. A continuació, existix una fase de pronaació del peu per a absorbir de forma elàstica el choc. Quan camines o corres, la pronaació ajuda a suavisar l'impacte del contacte inicial. Sense la pronaació, tot l'impacte de cada pas seria transmés a la part superior de les cames i s'afectaria la mecànica normal de les extremitats inferiors. Ademés d'actuar d'esmortidor d'impactes, la pronaació també ajuda al peu a “reconéixer” sobre quin tipo de superfície estem, ajustant i estabilisant el peu al tipo de terreny. Esta fase de contacte pot produir-se gràcies a la contracció excèntrica del extensor llarc dels dits i del tibial anterior.
2. Fase de respal mig: en el retropié totalment pronado, els metatarsianos colpegen el sol. El centre de gravetat del cos passa des d'arrere a lo llarc del peu. Durant esta fase es produïx la supinaació de l'articulació subastragalina, transformant el peu en una palanca rígida. El pes del cos passa pel mediopié quan el turmell es troba en dorsiflexió màxima, sometent al complex gastronemio-sóleo a la seua màxima càrrega.
3. Propulsió: el pes del cos es va desplaçant cap a davant cap als caps dels metatarsianos i escomença l'envolament del taló.
4. Balancege: és l'última fase del cicle de la marcha. Es manté la dorsiflexió del peu per a que els dits no colpegen el sol i la supinaació per a posicionar el peu per al contacte del calcàneu en el sol i la repetició del cicle.

En estes fases intervenen dos importants factors: la gravetat i el rozamiento en el sol. L'absència de la gravetat impedix la marcha. Per una atra part si el coeficient de rozamiento és molt baix o nul, el peu esvara.

Tipos de peu

Es distinguixen tres tipos:

• Peu grec. Aixina cridat perque s'observa en les estàtues gregues de l'época clàssica: el segon dit és el més llarc, despuix el dit gros, el tercer pràcticament medix lo mateix que el segon, i el quarto i el quint són més chicotets. És considerat el tipo de peu més escàs; només el 1 % de la població mundial ho posseïx.^{cita requerida}
• Peu quadrat. Els dits són casi tots iguals i estan a la mateixa altura. El 25 % de la població mundial ho posseïx.
• Peu egipcíac. Visible en les estàtues dels faraons: el dit gros és el més llarc i els atres li seguixen per tamany i orde decreixents. És considerat el tipo de peu més comú. El 74 % de la població mundial ho posseïx.

Tipos de chafada en el corredor

La chafada pot evaluar-se de dos formes: estàtica i dinàmica. La forma estàtica correspon a la chafada plantar en la posició anatòmica i la dinàmica a l'anàlisis del peu en moviment.

Hi ha tres tipos de chafada: pronadora, neutra i supinadora.

• Pronador: la característica del peu pronador consistix en una afonada del peu cap a la zona interna. Els turmells tendixen a girar cap a dins, és una amortiguaació natural en la que es defén el cos. La pronaació és un efecte fisiològic i necessari en el que el peu dissipa part de la càrrega que rep en cada pas per a adaptar-se a les irregularitats del terreny, si no fòra per eixe moviment de pronaació els peus es lesionarien freqüentment. Quan eixa pronaació està aumentada per damunt dels paràmetros fisiològics, parlem de pronador. Entre un 50 i 60 % dels corredors patix sobrepronaació.
• Neutre: significa que els turmells no tendixen a girar ni cap a l'interior ni cap a l'exterior del peu. El peu normal, és aquell el respal del qual comença per la part externa del turmell eixercint a continuació una discreta pronaació per part del mediopié i desapegant el antepié entre l'1.º i 2.º metatarsianos. Aproximadament, un 40 % dels corredors té peu neutre.
• Supinador: entenem per supinaació l'efecte contrari a la pronaació, és dir quan hi ha una absència o disminució de l'efecte pronatorio fisiològic, oferint un respal per la part externa del peu. Es tracta d'un peu molt estructurat i en poca movilitat en una volta plantar aumentada i el turmell cap a fòra. Esta alteració és poc freqüent, aproximadament el 10 % del total de corredors són supinadores, i a sovint es confon en el desgast excessiu de la zona externa del taló. Els supinadores comprimixen i desgasten les seues sabatilles a tot lo llarc de les vores externes i no solament en la zona del taló.

Tipos de chafades.

Deformitat del peu en el ser humà

Les deformitatés del peu es poden classificar en dos grans grups:

• Deformitat congènites. Són degudes a factors hereditaris o ambientals, els quals afecten al desenroll embrionari i es manifesten en el moment del naiximent. Dins d'este grup trobem diferents deformitat.
• Deformitat adquirides. Es produïxen per factors no hereditaris que alteren l'estructura dels peus. Estos factors poden ser alteracions neuromusculars, traumatismes, hàbits i calcers incorrectes, alteracions hormonals o reumatisme.

Algunes de les deformitat més freqüents són les següents:

• Peu pla. L'arc llongitudinal intern ha desaparegut o està aplanado.
• Peu cave. L'arc llongitudinal està aumentat.
• Peu equí. El peu es recolza en el sol únicament en la part anterior. El taló no entra en contacte en el sol.
• Peu tale. El peu es recolza en el sol únicament en la zona del taló, pero no en la part anterior.
• Peu vare. La planta del peu mira cap a l'interior.
• Peu valc. La planta del peu mira cap a l'exterior.

És freqüent que estes alteracions apareguen combinades, per eixemple en el peu pla-valc o en l'equí-vare.

Peu cave

Artícul principal → Peu cave.

Peu cave patològic provocat per una malaltia neurològica.

Peu en arc plantar normal.

Es caracterisa perque l'altura de la volta plantar és excessiva. Per a l'adequat diagnòstic d'esta anomalia s'utilisa l'estudi de la chafada plantar. El peu cave es caracterisa per una prominència convexa en la vora externa del peu i un aument de la profunditat de la curva de l'arc intern, podent aplegar a alcançar l'arc extern i dividir la chafada plantar en dos.

El peu cave es dividix en dos grups, el peu cave fisiològic, també cridat idiopático, que és el més usual, i el peu cave patològic que és secundari a una atra malaltia, en freqüència de tipo neurològic o congènita.

• Peu cave fisiològic. Existix un aument llauger de la curvatura normal, pero el peu és flexible i harmònic. No se sap en exactitut la causa que ho produïx, pero la teoria més acceptada és un predomini en l'acció del múscul peroneo lateral llarc sobre el tibial anterior.
• Peu cave patològic. Està provocat per una atra malaltia, en freqüència neurològica com l'Atàxia de Friedreich, o distintes lesions cerebrals que ocasionen contractura espástica de diferents músculs. En general en tots estos casos existix un desequilibri entre els grups musculars que intervenen en la movilitat del peu.

Peu pla

Artícul principal → Peu pla.

Peu pla d'un adult.

El peu pla consistix en la pèrdua d'altura de la volta plantar normal, lo que provoca un aument en la superfície de contacte del peu en el sol. Pot diagnosticar-se simplement observant el peu, en el que es comprova la desaparició de l'arc intern, o per mig de chafades plantares o atres tècniques. Segons la gravetat de l'afecció pot classificar-se en distints graus, el grau I es considera inclós dins de la normalitat, en canvi en el grau IV la sintomatologia és molt important.

Pot dividir-se en dos grups principals:

• Peu pla fisiològic, també cridat flexible o infantil. L'arc del peu és visible quan s'observa a l'individu tombat, pero desapareix quan es troba de peu, pel pes del cos. És la situació més freqüent i en moltes ocasions no provoca cap tipo de problema durant la marcha.
• Peu pla patològic. És secundari a una atra malaltia o anomalia, té caràcter progressiu i és més dolorós i invalidante. Pot estar provocat per moltes causes, entre elles l'excés de pes, l'us de calcer inadequat que alteren la biomecánica natural del peu i certes malalties neurològiques com l'espina bífida, la distròfia muscular de Duchenne i la paràlisis cerebral.

El peu pla s'associa a atres alteracions, el retropié presenta una deformitat en valc i el antepié es troba en abducció.

Per regla general, i en contades excepcions, es deuran tractar solament els peus plans que produïxen síntomes dolorosos. En principi es podrà usar plantilles de descàrrega, si en estes no és suficient per a permetre una marcha normal i indolora, es requerirà una intervenció quirúrgica que consistix bàsicament en el restabliment de la forma del peu en o sense fusió (artrodesis) de l'articulacions alterades. Una última consideració sobre l'us de plantilles, és que la seua finalitat no és la de restablir una forma normal del peu, si no la d'evitar el dolor. En moltes ocasions el mege les prescriu a chiquets en peus plans més que per a evitar una evolució a peu pla de l'adult (ya que està demostrat que són inútils per a este fi) per a evitar l'ansietat d'alguns pares que pensen que no s'està fent res per a tractar la deformitat del seu fill. En tots els casos s'aconsella evitar l'obesitat i l'us de calcer cómodo.

Peu zambo

És una alteració congènita del peu en la que este es troba en posició equí-vare de taló, aducto, supinado del antepié. És idiopática, és dir que no es pot trobar la causa o que esta és desconeguda. És més freqüent en els chiquets en una proporció 2:1 i l'afectació és bilateral en un 50 % dels casos. Pot presentar-se com a malformació aïllada o associada a atres processos malformativos,(espina bífida, nanisme acondroplásico) malalties neuromusculars (artrogriposis) o anomalies cromosòmiques. En els casos associats, el pronòstic sol ser pijor, són peus més rígits i requerixen tractament quirúrgic i fisioteràpia intensiva.

Desequilibris de l'arc anterior

Els desequilibris de l'arc anterior poden ser de diferents tipos. A continuació es detallen les distintes possibilitats.

• Excés de curvatura de l'arc anterior, és una anomalia poc freqüent.
• Sobrecàrrega del cap del primer metatarsiano.
• Sobrecàrrega del cap del quint metatarsiano.
• Peu pla anterior. Es aplana la volta plantar anterior, sobrecarregant els caps dels metatarsianos centrals.
• Peu «ancestral». L'arc anterior està invertit, la qual cosa provoca que els caps dels metatarsianos 2.º, 3.º i 4.º reben una sobrecàrrega.

Alteracions del retropié

Principalment les alteracions que es produïxen en la part posterior del peu són:

• Retropié valc: El peu tendix a bolcar-se cap a dins. La llínea del tendó de Aquiles està cap a dins mentres que el calcàneu està cap a fòra, produint-se una separació intercalcánea.
• Retropié vare: El peu tendix a bolcar-se cap a fòra. Es produïx una major pressió sobre l'arc extern. Se separen molt els arcs tibials, produint-se una separació maleolar.

Instruments per a l'anàlisis del peu

La medició de la distribució de la pressió plantar és útil per al diagnòstic de malalties del peu, en l'evaluació de la deformació del peu, en el seguiment de tractaments protésicos, en l'evaluació funcional del peu prequirúrgica i posquirúrgica, en la medicina deportiva i l'evaluació de plantilles, entre uns atres.

• Instruments per a l'anàlisis estàtic.

• • Podoscopio: En els distints models de podoscopi s'estudia el respal en càrrega i en descàrrega, en situació unípeda i bípeda, i en els peus paralels, junts o separats. També en el podoscopi es pot realisar la mida del tamany dels peus. El cristal superior del podoscopi està dividit per una retícula. Per tot això, la mida del llarc i de l'ample dels peus és molt senzilla, n'hi ha prou en colocar el peu sobre la retícula i medir. També es pot practicar un estudi de la chafada plantar i es determina el grau de peus plans o peus cavos, possibles asimetria de les chafades dels peus, peus talos o peus equins, peus en antepié supinado o pronado i peus plans transversos. En els podoscopis es poden distinguir en facilitat zones de màxima i mínima pressió del peu. El podoscopi permet realisar l'estudi estàtic i dinàmic en diverses posicions i fa possible evaluar aixina mateix la marcha del pacient en el podoscopi de marcha o caixó de marcha.
  • Fotopodograma: es realisa a través de l'impressió de la planta del peu en un paper fotogràfic que en resultar impregnat en líquit revelador, nos oferix informació sobre el contacte o la pressió que realisa el peu sobre una superfície plana. Les imàgens que es conseguixen en este método proporcionen un perímetro nítit i clar de la porció del peu que es recolza i de les diferents pressions que soporta la planta del peu.
  • Chafada plantar en bromera fenòliques o escayola.
  • Goniometría del peu.
    • Flexión dorsal o flexió: arc normal de moviment 0° a 20° (partint de la posició neutra del peu).
    • Flexión plantar o extensió: arc normal de moviment 0° a 45°.
    • Inversió: arc normal de moviment oscila de 0 a 35°.
    • Eversió: arc normal de moviment oscila de 0 a 25°.
  • Les plataformes de força: són amprades per a proporcionar informació precisa sobre la magnitut i el comportament de les forces que actuen sobre el peu, o be per a millorar el rendiment físic o per a un diagnòstic mèdic.
  • Cintes andadoras: usades per a proporcionar informació sobre el moviment del peu durant la marcha.
  • Instruments per a l'anàlisis dinàmic.

• • Plantilles instrumentades (tipo Biofoot de el IBV) dissenyades per al registre dinàmic i posterior anàlisis de la distribució de pressions entre la planta del peu i el calcer. Possibilita l'obtenció de senyes numèriques precises i fiables. Tot això es conseguix a través de la determinació objectiva de les pressions plantares i de la seua localisació exacta sobre la planta del peu durant la fase de respal del cicle de marcha.
  • Plataformes dinamométricas (tipo Dinascan de el IBV) és un sistema de mida dissenyat per a registrar i analisar les forces de reacció i moments realisats pel subjecte sobre el sol durant qualsevol tipo d'activitat humana (deambulaació, bots, girs, bipedestaació, carrera, etc).