Anar al contingut

Piezoelectricitat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:SchemaPiezo.gif
Un disc piezoelèctric genera un voltage quan es deforma.

La piezoelectricidad (del grec piezo, πιέζω, "enforfoguir o apretar") és un fenomen que ocorre en determinats cristalés que, en ser somesos a tensions mecàniques, adquirixen en la seua massa una polarisació elèctrica, apareixent una diferència de potencial i càrregues elèctriques en la seua superfície. Els cristals de cuarzo es comporten de forma similar als tancs LC, i també se'ls coneix com ressonadors de cristal, en la ventaja de poder generar freqüències d'oscilació estables i insensibles

Este fenomen també ocorre a l'inversa: es deformen baix l'acció de forces internes en ser somesos a un camp elèctric. L'efecte piezoelèctric és normalment reversible: en deixar de sometre els cristals a un voltage exterior o camp elèctric, recuperen la seua forma.

Els materials piezoelèctrics són cristals naturals o sintètics que carixen de centre de simetria. Una compressió o un cisallament provoquen dissociació dels centres de gravetat de les càrregues elèctriques, tant positives com a negatives. Com a conseqüència, en la massa apareixen dipols elementals i, per influència, en les superfícies enfrontades sorgixen càrregues de signe opost.

Piroelectricidad

[editar | editar còdic]

En 1824, sir David Brewster va demostrar efectes piezoelèctrics utilisant sal de la Rochelle,[1] decidint nomenar l'efecte piroelectricidad.[2]

Grups de material piezoelèctric

[editar | editar còdic]

Existixen dos grups de materials:


Referències

[editar | editar còdic]
  1. «A Short History of Ferroelectricity». Talari.com. Consultat el 4 de maig de 2016.
  2. (1824).The Edinburgh Journal of Science.1
    208–215.