Piezoelectricitat
La piezoelectricidad (del grec piezo, πιέζω, "enforfoguir o apretar") és un fenomen que ocorre en determinats cristalés que, en ser somesos a tensions mecàniques, adquirixen en la seua massa una polarisació elèctrica, apareixent una diferència de potencial i càrregues elèctriques en la seua superfície. Els cristals de cuarzo es comporten de forma similar als tancs LC, i també se'ls coneix com ressonadors de cristal, en la ventaja de poder generar freqüències d'oscilació estables i insensibles
Este fenomen també ocorre a l'inversa: es deformen baix l'acció de forces internes en ser somesos a un camp elèctric. L'efecte piezoelèctric és normalment reversible: en deixar de sometre els cristals a un voltage exterior o camp elèctric, recuperen la seua forma.
Els materials piezoelèctrics són cristals naturals o sintètics que carixen de centre de simetria. Una compressió o un cisallament provoquen dissociació dels centres de gravetat de les càrregues elèctriques, tant positives com a negatives. Com a conseqüència, en la massa apareixen dipols elementals i, per influència, en les superfícies enfrontades sorgixen càrregues de signe opost.
Piroelectricidad
[editar | editar còdic]En 1824, sir David Brewster va demostrar efectes piezoelèctrics utilisant sal de la Rochelle,[1] decidint nomenar l'efecte piroelectricidad.[2]
Grups de material piezoelèctric
[editar | editar còdic]Existixen dos grups de materials:
- Els de naturalea piezoelèctrica primigènia: cuarzo, turmalina, etcétera.
- Els denominats ferroeléctricos: tantalato de liti, nitrat de liti, berlinita, en forma de materials monocristalinos i ceràmicas o polímeros polarés, que despuix de ser somesos a polarisació adquirixen propietatés piezoelèctriques, ya com microcristalés orientats.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «A Short History of Ferroelectricity». Talari.com. Consultat el 4 de maig de 2016.
- ↑ (1824).The Edinburgh Journal of Science.1
- 208–215.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Piezoelectricidad» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.