Pirateria en el Mediterràneu antic

Representació del mit del seqüestre de Dionisio pels pirates.

La pirateria en el Mediterràneu antic té una història largament documentada des de l'Edat del Bronze tardana. D'acort a el historiadora clàssica Janice Gabbert, «el Mediterràneu oriental ha estat plagat de pirateria des del primer amanecer de l'història». Encara que la seua prehistòria està diferenciada del comerç de forma ambigua, este periodo de l'història va marcar la primera ona de pirateria documentada.

Orígens

Vista de satèlit del Mediterràneu Oriental

Les raïls de la paraula «pirateria» vénen del grec antic πειράομαι, o peiráomai, que significa «intent», açò és, un intent de furtar per a un guany personal. Açò es va convertir en πειρατής, o peiratēs, en significat «bandit», i d'ahí al llatí pirata, des d'a on va aplegar al espanyol. No obstant, eren cridats freqüentment «leistes» pels antics grecs, la mateixa paraula utilisada per als lladres en terra.

Són vàries les característiques geogràfiques i econòmiques del món clàssic que varen produir un ambient que favoria la pirateria. Lo primer, «les costes del Mediterràneu eren particularment favorables al desenroll de la pirateria». La zona costera àrida i rocosa no era adequada per a l'agricultura a gran escala i no podia donar sustente a una població gran. Per això, molts pobles eren menuts i de mijos humils. En ser poblats costers, el principal mig de sustente era la peixca, per lo que la majoria dels hòmens capaços tenien barques, habilitats marineres i coneiximents de navegació. Quan la peixca no era suficient, molts hòmens es dedicaven al robo i saqueig de territoris propencs per a sustentar-se. No obstant, les rutes de comerç terrestre eren poques i distants entre sí, donats els obstàculs montanyosos i els pocs rius. Per això, moltes nacions varen decidir que «les principals llínees de comunicació devien ser per mar, i el gros del comerç deuria seguir les mateixes rutes».

En els temps primerencs de la navegació marítima, els barcos de comerç vorejaven les costes. «El tràfic estava restringit a rutes fixes de forma impossible en mar oberta». Els naukleroi, o mercants amos de barcos, es movien llentament per rutes de comerç establides en les seues pesades càrregues afonant-los en l'aigua. Es pot imaginar un peixcador-saquejador veent barcos de comerç carregats de tesors passant per les costes que ell coneix com ningú més, dia despuix de dia. En la motivació i els mijos per a fer-ho, no era difícil per als natius costers dedicar-se al robo en el mar. Varen dur la mentalitat de lladre a les aigües i simplement varen canviar el método del robo. «El pirata era el lladre dels camins de la mar, i els camins del Mediterràneu estaven ben definits i transitats».

Desenroll primerenc

La costa rocosa que havia resultat inadequada per a l'agricultura va resultar perfectament adequada per a la pirateria, dotada d'entrades amagades que permetien punts d'accés ràpit a les rutes de comerç. «Els enclavaments pirates varen créixer entre les costes rocoses que proveïen refugi i els amagaven de la vista fins que era massa tarde per a que les seues víctimes escaparen».

Estos saquejadors marítims primerencs eren al mateix temps els primers pirates autèntics, atacant a qualsevol de qualsevol nacionalitat, no devent-li llealtat a ningú, pero també prou únics. Donades les seues raïls en el saqueig terrestre, eren coneguts no solament per atacar barcos i ciutats costeres sino també per aventurar-se en terra ferma. Açò va provocar que inclús les primeres grans ciutats es traslladaren de 3 a 15 quilómetros de la costa. Els pirates tendien a no anar més llunt en terra per les dificultats en escapar. La velocitat era un dels elements més importants de la pirateria. Este trasllat va donar un matalaf de seguritat relativament efectiu a les principals ciutats com Atenes, Tir o Micenas entre unes atres. Les va protegir dels perills de la mar, encara que també les va privar dels seus beneficis. La mar era encara la principal, i pràcticament única, àrea de comerç majoritari. Açò va provocar que es construïren ciutats bessones, una ciutat interior emparellada en un port coster, com Roma i Ostia, Atenes i El Pireo, etc. Per a protegir la seua conexió constuyeron llargues muralles com la que tancava el pas entre Atenes i El Pireo. El historiador marítim Henry Ormerod va afirmar que «si recordem que la pirateria va ser, durant sigles, una característica normal de la vida del Mediterràneu, nos donarem conte de lo gran que ha segut l'influència que va eixercir en la vida del món antic».

A pesar d'estos esforços, no varen poder eliminar completament el contacte entre els pirates i els ports. Ya que no podien desbaratar de forma efectiva el «negoci» dels pirates, est va continuar creixent. A sovint els hòmens s'unien als mateixos barcos pirates que atacaven les seues pròpies ciutats. Inclús els mariners dels barcos mercants atacats per pirates es dedicaven a la pirateria quan estaven sense treball. La pirateria oferia una carrera lliure i lucrativa, una oportunitat per a aquells que estaven interessats en intentar canviar les seues vides i multiplicar per cent els seus guanys en molt poc temps. Per eixemple, l'àrea al voltant de Creta, famosa pels seus mercats d'esclaus, era coneguda com «la mar Dorada» per lo lucratiu que era el comerç d'esclaus. No és sorprenent que Creta fora també notable pels seus pirates. De fet, si una ciutat tenia un mercat d'esclaus exitós era provablement un port pirata. Refugis pirates notables com Cilicia i Delos tenien pròspers mercats d'esclaus. «D'acort a Estrabón, es venien fins a dèu mil esclaus en Delos en un sol dia». Ser raptat per pirates i venut com a esclau era tan comú que era un dels temes favorits dels dramaturcs de l'antiga Grècia.

Bibliografia

• Ormerod, Henry A. (1974) Piracy in the Ancient World: An Essay in Mediterranean History. Liverpool University Press. ISBN 0-853-23044-7