Pizarrosidad

El terme pizarrosidad es referix a les superfícies planars molt juntes a lo llarc de les quals les roques se separen en capes primes i tabular quan li les colpeja en un martell. La pizarrosidad apareix en vàries roques metamòrfiques pero s'observa millor en les pissarres que exhibixen una propietat de separació excelent, denominada clivaje.

Segons l'ambient metamòrfic i la composició del protolito, la pizarrosidad es desenrolla de diferents maneres. En un ambient metamòrfic de grau baix, se sap que la pizarrosidad es desenrolla quan els estrats de lutita (i les roques sedimentàries afins) són metamorfizadas i plegades per a formar una pissarra. El procés escomença quan els grans planars es pleguen i es doblen, generant plecs microscòpics que tenen flancs (costats) més o menys alineats.

Una ulterior deformació intensifica este nou alineamiento a mida que els grans antics es trenquen i recristalizan preferentment en la direcció de l'orientació recent desenrollada. D'esta manera, es desenrollen en la roca estretes zones paraleles a on es concentren les bolves de mica. Estes estructures planars alternen en zones que contenen cuarzo i atres grans minerals que no exhibixen una orientació llineal pronunciada. És a lo llarc d'estes zones molt primes, a on els minerals planars mostren un alineamiento paralel, a on la pissarra se separa.