Plasminógeno

El plasminógeno o profibrinolisina és una glucoproteína sintetisada pel fege, present en el plasma sanguíneu i la major part del decorregut extracelular com el precursor inactiu d'una enzima proteasa cridada plasmina. El plasminógeno és el component central del sistema fibrinolítico del organisme, és dir, actua en la dissolució de coàguls sanguíneus de craneados i atres organismes eucariota. En humans, la concentració de plasminógeno és entre 1.5 a 2 µmol/l.

Evolució

S'especula que el plasminógeno prové de ancestros moleculars enzimàtics del tipo serín proteasas com la tripsina. És la similitut dels components que conformen el lloc actiu proteasa tant de la tripsina com del plasminógeno que s'usa com a evidència del provable ancestro molecular comú. L'estructura actual que li dona a la porció plasmina del plasminógeno la seua funció especialisada ve de l'adició d'exones que codifiquen a dominis específicament fibrinolíticos.

Bioquímica

El plasminógeno humà és una glucoproteína d'una sola cadena que conté 791 aminoàcits el component del qual en carbohidrats és d'aproximadament 2% i una massa molecular d'uns 93.000 daltons. Té sis dominis estructurals, cada u en propietats diferents. El domini en activitat proteasa tenen un lloc actiu molt similar a la d'atres serin-proteasas, és dir, en els aminoàcits His603, Asp646 i Ser741.

La mutació de l'aminoàcit alanina en la posició 601 (Ala601) —quan és substituït per una Thr601— causa un risc aumentat de trombosis, per lo que es pensa que és un aminoàcit essencial en la funció del plasminógeno. L'estabilisar l'extrem N-terminal del plasminógeno, en ions de clor (Cl^-) per eixemple, fa que el plasminógeno siga difícil d'activar, de modo que es postula que l'aminoàcit àcit glutámico —o en alguns plasminógenos no-humans l'aminoàcit lisina— jugue un paper important en els canvis conformacionales de la molècula en el moment de la seua activació sobre la superfície de la fibrina.